Posts Tagged ‘unionistes’

PATRIOTES CONTRA UNIONISTES

dimarts, maig 19th, 2009

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

SEPARAR UNIONISTES DE PATRIOTES

dijous, maig 7th, 2009

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

Espanyols funcionals

La «política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web del Ministeri de l’Interior espanyol me n’he trobat dues de majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l’afició d’expulsar a la dissidència— i de més que pobres resultats electorals, no sé com s’ho han fet però han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la propera contesa electoral europea.

Una llista la presenta Unió Valenciana [UV], pensava que ja no existien a causa del, de fa temps, transvasament constant i progressiu de militants i votants al PpE. De quin partit són els cinquanta electes que han signat els avals necessaris per a presentar la candidatura? Gaires possibilitats no n’hi ha: de principi no haurien de ser del PpE, perquè són la seua més directa competència; tal vegada són del Bloc? o d’Iniciativa?

Tampoc no em convencen els dos darrers. Ens queda res més? En aparença pot semblar inversemblant, però només ens queda el PsoE com a font dels avaladors d’UV. Atesa la llei —permet a qualsevol càrrec electe, sigui del territori o no, de signar l’aval— i perquè «sonin» com a valencians per a no despertar sospites, electes del PsoE a Catalunya podrien ser l’origen dels avals.

L’altra formació és el Partit Republicà Català [RC], presentant una llista sense suplents en la qual es traspua la dificultat per omplir els cinquanta noms necessaris: parelles, germans, fills, cosins, oncles… Però el sorprenent és la facilitat amb què han aconseguit els cinquanta avaladors. D’Esquerra? (ca, és d’on van marxar!), de CiU? del PpE? d’ICV? No me’ls imagino a cap d’aquests partits permetent als seus electes d’avalar RC.

Per més estrany ens sembli a primer cop d’ull, ens queda altra volta el PsoE. Posant-hi electes valencians, «sonen» com a catalans també, i tothom content. Quin interès hi podria tenir el PsoE a donar alè a RC? D’una banda, afeblir, encara més, el vot «destinat» a Esquerra i, fins i tot, a CiU; i de l’altra —més preocupant al meu entendre: jugada en vistes al 2010—, si RC aconseguís un mínim de vots presentable, posar-lo en situació de pretendre exigir parlar «de tu a tu» amb el Reagrupament d’en Carretero.

Potser tot plegat són elucubracions meues; és ben senzill de demostrar-ho, només cal que UV i RC mostrin públicament els noms dels electes avaladors de les respectives candidatures i si en cap dels casos no són del PsoE, doncs em veuré, amb molt de gust, obligat a rectificar. Però i si tinc raó? I si en Joaquim Auladell, amic de tantes batalles, també té raó? Us recomano, per a entendre una mica més on rauen i s’amaguen els espanyols funcionals de casa nostra, llegiu el seu article publicat avui a Anna Notícies. Sorprenent, oi? Molta feina tindrem a separar, amb nom i cognom, unionistes de patriotes.

Us ho avenço: el minut 93′ de l’independentisme català serà més d’infart que el d’ahir del Barça amb els anglesos.