Posts Tagged ‘Miquel’

ELS LABERINTS DE LA LLIBERTAT

Dimarts, Maig 12th, 2009
portadatrias

Imatge d'en Trias Fargas a la coberta del llibre

Trias Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi Pujol)

La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les següents generacions, en vist el resultat, és inversament proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi Amat (RBA, Barcelona, 2009).

Al gener del 1979, en plena picabaralla, de fons ideològic, entre en Ramon Trias i Miquel Roca —aquest darrer amb la connivència, més o menys manifesta, per part d’en Jordi Pujol— a causa de la composició de les llistes electorals a les primeres eleccions legislatives i municipals (1 de març i 3 d’abril) al Regne d’Espanya d’ençà de l’inici del transfranquisme —altrament conegut com a «transició política»—, en Trias publicà un article a La Vanguardia titulat «A diestra y siniestra», amb el provocador subtítol «Escamoteos marxistas». Us el copio en part, com es mostra a la pàgina 304 del llibre referit. El text de n’Amat és entre «…»; la versió catalana dels mots d’en Trias Fargas és entre ”…” i és meua:

«Trias també llançava dards més o menys enverinats contra els seus, contra els arguments de la carta de Pujol i contra les maniobres que interpretava que Roca portaria a terme. Ho feia amb una definició del model contrari al que predicava: l’eurocomunisme a la moda. L’eurocomunisme, segons Trias, era una tàctica d’infiltració silenciosa que pretenia apoderar-se del teixit social, de la democràcia (partits, institucions, acadèmia… ). Els encarregats d’infiltrar-se eren ”els independents” (Benet com a cas paradigmàtic) i “els submarins, que són agents conscients o inconscients dels postulats marxistes en els partits encara lliures”. El nacionalisme, en aquell moment, era un territori propici per ser vampiritzat [sic] per l’eurocomunisme: ”El nacionalisme subministra sense voler-ho un eficaç paravent rere del qual el marxisme pot amagar la seva veritable naturalesa. El país s’ha de reconstruir i la il·lusió de fer coses, de ‘fer país’, situa molt enrere les ideologies”. La discussió que s’estava dirimint en el si de Convergència, deia Trias sense dir-ho, era la que enfrontava el seu liberalisme amb l’eurocomunisme. Calia que els lectors, els electors, els catalans ho sabessin. El paper que Trias s’atribuïa era el d’aturar la hipotètica infiltració que es podia estar produint rere la façana del nacionalisme. I amenaçava:
»”Si un dia, és una simple hipòtesi de treball, em trobés militan
t en un partit on anomenats corrents dits socialitzants o de centre-esquerra, autoqualificats de populars, designessin les meves conviccions liberals pejorativament de reaccionàries i escorades a la dreta, situant-les en minoria de forma permanent i deixant-les d’aquesta manera sense futur, consideraria simplement que m’havia equivocat de partit.”»

Vés per on, ara resulta que en Ramon Trias Fargas fou, sense saber-ho, un precursor d’en Joan Carretero. La mateixa Direcció d’Esquerra s’afanyà a confirmar-ho l’endemà mateix de la publicació per part d’en Carretero del seu article al diari Avui «Patriotisme i dignitat». L’auto anomenada «esquerra independentista» coincidiria també en titllar a en Joan Carretero de «dretà», negant així qualsevulla possibilitat d’entesa Front Patriòtic o candidatura «transversal» en un futur pròxim.

L’espanyol costum de fer passar víctima per botxí és l’eina colonial usada, aleshores i sempre, pels suposats senyors d’esquerres, veritables senyors de la guerra front a les legítimes aspiracions catalanes, en voler convèncer-nos que ser patriota català no sotmès al dictat d’Stalin és contrari als interessos de les classes populars «catalanes»; en realitat, per a eixos mancats de cervell, al Regne d’Espanya les úniques classes populars són les espanyoles, atès que pateixen la repressió del «capital» encarnat per la «burgesia» catalana. «Burgesia» que som, als seus ulls i diguem-ho clar, prou s’afanyen a fer-nos-ho saber cada dia, tots els catalans

Per si a aquestes alçades encara hi ha qui no se n’hagi adonat, els únics proletaris d’Espanya som els catalans sigui quina sigui la nostra «classe» social atès que les plusvàlues i rendiments de la nostra força de treball i del producte del nostre enginy són espoliats sense contrapartida i des de fa segles per a mantenir l’anacrònica burgesia «neofrancon» funcionarial castellana, suara i per extensió dita espanyola.

CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

Divendres, Abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

MIQUEL FERRER SOTA LA LLEI DEL SILENCI

Diumenge, Abril 5th, 2009

reproducció de la coberta del llibre

reproducció de la coberta del llibre

Miquel Ferrer i Sanxis – Memòries (1920-1970)
50 anys d’acció política, social i cultural catalana

Entremig de la investigació per a la seua tesi doctoral sobre en Manuel Serra Moret, en Miquel-Àngel Velasco Martín ha adaptat, compilat i anotat l’original de les «Memòries», encarregades al seu moment per la Fundació Jaume Bofill al mateix Miquel Ferrer Sanxis, resultant-ne un voluminós llibre (24 x 17 cm) molt ben estructurat, 480 pàgines més un plec de 16 pàgines d’il·lustracions; una feinada fruit de l’apassionada i apassionant lectura i estudi dels quatre toms mecanoscrits (superen en total els dos mil fulls) custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC].

Hem hagut d’esperar trenta anys per a veure la publicació de les Memòries d’en Miquel Ferrer. Amb tot, la coedició (Lleida, novembre del 2008) de la Fundació Josep Comaposada amb Pagès Editors —malgrat tractar-se «només» d’una molt acurada i encara més respectuosa adaptació— ha hagut de menester, per a veure la llum als prestatges de les llibreries, d’una «Presentació» i dos «Pròleg» a càrrec, respectivament, de Jordi Porta Ribalta (ex director de la Fundació Jaume Bofill i actual president d’Òmnium Cultural), Josep Maria Àlvarez (secretari general de la Unió General de Treballadors [UGT] de Catalunya) i Francesc Neira (director de la Fundació Josep Comaposada); ah! me n’oblidava, també ha calgut la «coordinació» —llegeixi’s supervisió del comissari polític— de Rosa Maria Puig-Serra (cap de Cultura de la UGT i, des del cop d’estat d’aviat farà dos anys, també vice-presidenta del CADCI)

La corrua de presentadors, prologuistes i coordinadors, escollits membres tots de la Plana Major de l’espanyolisme militant a Catalunya —no la del PpE, sinó l’altra fracció, la que ens mal governa, la del PsoE— i, això sí, amb els nostres diners, ha fet que el llibre comentat es publiqui; quin contrasentit! m’imagino la interrogació, entre sorpresa i suspecta, de l’esperit de l’indòmit Miquel Ferrer en constatar, un cop més i gairebé a dinou anys de la seua mort, que els de sempre, és a dir, els de «dretes» o els d’«esquerres», intenten d’apropiar-se de la seua voluntat, mai no doblegada, de ver patriota català.

I aquest és el moll de l’os de les Memòries d’en Ferrer, copsat en tot l’abast per en Miquel-Àngel Velasco, a qui no puc estar-me de felicitar per la feina ben feta i per la fidelitat a l’autor; n’estic segur, en Miquel Ferrer li ho agrairia, si encara fos viu. Vaig tenir a les mans i llegir les Memòries el 1983, l’indubtable interès de publicar-les m’era tan evident com, en aquell moment, la meua incapacitat financera per a fer-ho. Anys després, ho volgué publicar l’estimada amiga Núria Seras Lleonart, patriota catalana nada a l’Argentina (filla d’en Pere Seras Isern). De força gran vinguda i instal·lada a Catalunya —on s’afilià al PSAN—, es posà al capdavant de la Distribuïdora Latinoamericana, anys a venir esdevindria Distribuïdora (i editorial del mateix nom) Edicions dels Països Catalans, a la qual vaig donar en exclusiva la distribució dels llibres de l’Editorial El Llamp; na Núria també va intentar d’editar-les íntegres les Memòries, però una greu malaltia neuronal li ho impedí.

Els anys i els déus de la Història m’han estat propicis donant-me una segona oportunitat d’honorar en Miquel Ferrer Sanxis com es mereix, permetent-me de posar-hi el meu petit gra d’arena de nou, aquest cop facilitant-li el contacte a en Miquel-Àngel Velasco amb la filla de l’autor de les Memòries, na Montserrat Flores Farré-Serra, qui ha servat íntegre durant tot el temps passat d’ençà de la mort d’en Ferrer fins avui el despatx del seu pare adoptiu, la qual cosa ha estat doblement útil: de primer al llibre publicat, per les converses entre l’adaptador i la filla, qui també ha aportat les fotografies que il·lustren la vida i l’obra d’en Ferrer; i de segon per la conservació definitiva del valuós contingut documental del despatx, el qual na Montserrat ha cedit, amb encert, al Pavelló de la República [PR-CEHI-UB].

Els onze capítols del llibre, més els annexos i l’índex onomàstic, són una font contínua d’informació de primera mà del separatisme en acció per part d’un dels seus més preclars protagonistes. En Miquel Ferrer ha estat, pel cap baix durant seixanta anys, al rovell de l’ou dels qui prossegueixen el fil que ens uneix als patriotes de tots els temps en la irrenunciable lluita per la Restitució de l’Estat Català i la Devolució dels nostres Drets, Constitucions i Llibertats. Des dels tres intents de regicidi contra el Borbó fins l’arribada del Consell Nacional Català a Catalunya al començ del transfranquisme, en Miquel Ferrer mai no defallí i sempre fou exemple i guia de fidelitat a la Pàtria. Obris el llibre per on l’obris hi trobes notícia de patriotes i els seus fets; per exemple, a la pàgina 412 es refereix a en Lluís Escaler, patriota caigut en l’oblit fins no fa ni quatre dies quan l’amic Josep Espunyes l’ha rescatat de les tenebres i ens l’ha retornat en tota la seua integritat.

El pitjor que se li pot fer a un llibre no és pas parlar-ne malament o fer-li una crítica destructiva, ans al contrari: no hi ha res pitjor que el silenci, la Llei del Silenci que s’aplica contra tot allò que no convé que se’n parli o se sàpiga. He estat pacient aquests mesos, esperant de veure’n, ça i llà, comentaris o ressenyes sobre les Memòries d’en Miquel Ferrer; ha estat una espera inútil atès que no n’he trobat enlloc, excepte una menció al bloc del PR i una altra perduda entre la «memòria històrica» de la UGT que reprodueix el text de la «Introducció» d’en Miquel-Àngel Velasco. La qüestió és més greu encara quan cap de les publicacions en paper o digitals de l’independentisme tampoc no n’han dit ni ase ni bèstia. Aleshores és quan pren tota la vigència sobre l’actualitat aquesta reflexió d’en Miquel Ferrer que us reprodueixo davall per acabar aquest llarg apunt …sols volia ser una ressenya! [el ressaltat en negreta és cosa meua]:

«Sempre ha passat igual: així que es presenta l’avinentesa d’iniciar una acció política encaminada a promoure l’establiment d’un règim radical per fer foc nou i anar a una veritable reconstrucció peninsular en règim de llibertat individual i col·lectiva, els espanyols de seguida liquiden les seves discrepàncies i fan el bloc contra nosaltres, els catalans, que reivindiquem els drets mes elementals i la plena sobirania i llibertat per poder pactar en igualtat de condicions un règim de convivència peninsular entre les diverses nacionalitats que integren l’Estat espanyol. Tant si les reivindicacions catalanes són maximalistes com si són minimalistes, no hi ha manera d’arribar a un acord. És a dir, tant si els catalans amb una excessiva condescendència i afany de concòrdia reivindiquem una simple autonomia provinciana a l’espanyola com si reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació.»

»Això succeeix quan es tracta d’enteses renovadores d’esquerra i quan es tracta d’aliances entre les forces representatives de les dretes conservadores. No hi ha res a fer. Els espanyols, potser pel fet de saber que són més en nombre i que tenen a les seves mans l’aparell de repressió de l’Estat, sempre volen manar i no volen renunciar a cap de les prerrogatives governamentals. I més de quatre vegades hem vist que els catalans d’esquerra i els de dreta afluixen en les respectives reivindicacions fonamentals mentre els espanyols es mantenen ferms en la negativa a concedir nous drets i llibertats que puguin minvar el seu poder decisori. Una situació semblant, per bé que no tan violenta, es crea a Euskadi i Galícia quan bascos i gallecs de dreta o d’esquerra es disposen a establir un acord polític amb les dretes o esquerres espanyoles. Les pugnes entre dretes i esquerres també es produeixen a l’interior de cadascuna de les nacionalitats i trobem que és el més natural del món en un règim democràtic i quan es tracta de defensar les respectives orientacions polítiques i socials de cara als problemes interiors del respectiu país. A casa nostra comprenem que també sigui així en la política a fer Catalunya endins; no comprenem que sigui així Catalunya enfora. Però tenir consciència de català i voluntat de poder és ben diferent de ser un espanyol de Catalunya. Hi ha catalans nacionals i catalans regionalistes espanyols i també hi ha espanyols a seques que han nascut a Catalunya per casualitat, com a immigrats o com a catalans inconscients de la pròpia nacionalitat. Aquests darrers no són ni una cosa ni l’altra. No són res o, pitjor, estan al servei de l’enemic, conscientment o inconscientment.»