Posts Tagged ‘Elna’

ESTIU DEL 1970 A CATALUNYA DEL NORD

dilluns, maig 3rd, 2010

 

Detall de la «Carte de France Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

 

HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

dilluns, juliol 27th, 2009

En Josep Planchart ens adreçà unes paraules

En Josep Planchart al final ens adreçà unes paraules

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol ja us ho havia anunciat, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.

Detall d'una part dels presents a l'acte; la dreta i en primer terme, Daniela Grau

Una part dels presents; a la dreta i en primer terme, Daniela Grau

A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assasinat de pau Claris"

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assassinat de Pau Claris"

En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.

Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.

Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.