Archive for gener, 2009

ALS MÀRTIRS DE LA PÀTRIA

diumenge, gener 25th, 2009

Sentit acte d’homenatge

Assolellat matí de diumenge al Cap i Casal de Catalunya; amb tot, pocs minuts després de les onze del matí, hem començat la trobada anunciada a la Sala principal del Memorial 1714, a la mateixa Plaça del Fossar de les Moreres. Els ponents dels punts del Protocol Alliberador hem anat exposant, un rere l’altre i usant uns set minuts de temps de mitjana cadascú, els aspectes fonamentals. Ara però no us vull parlar d’això, esperaré a tenir-ne tots els texts per a fer-vos-en un resum i destacar-ne els aspectes essencials del què s’ha dit.

El que sí volia comentar-vos és l’altre acte que hem organitzat per a migdia —junt amb membres del Memorial 1714— d’homenatge als màrtirs i herois de la Pàtria, practicant un cerimonial inèdit als nostres dies i que podeu veure i escoltar al vídeo adjunt que ha realitzat «Bandera Negra». En realitat ha estat un assaig del que hauria de ser el cerimonial habitual d’homenatge i record als patriotes: ja us anuncio que el repetirem altre cop al mateix lloc el diumenge 22 de febrer, i la intenció és que finalment es faci tots els diumenges de l’any, si més no al Fossar de les Moreres, encara que s’hauria de fer a cada poble i ciutat de la nació. Honorar els avantpassats que lluitaren per la nostra llibertat és un deure de tot català ben nascut i una manera de mostrar el compromís que hem contret amb les futures generacions de deixar-los una Pàtria més lliure i plena que no pas la que ens hem trobat.

El guió del cerimonial és senzill. Formats en columna de tres, amb dos grallers (o dolçainers) i un tabaler al davant, seguits per les tres banderes històriques: la de santa Eulàlia (o de Barcelona), la dels comtes (o de Catalunya) i la de sant Jordi (dels catalans i de l’exèrcit català), i una quarta bandera, la de combat fins a la Independència, l’estelada que ja es pot considerar també històrica en acomplir-se els cent anys de la seua creació; immediatament després els tres portadors del ram i de la corona de llorer; tancant la processó la resta de presents a l’acte.

Hem sortit del local del Memorial 1714 en aital formació i ens hem arribat al peu del Monument del Fossar al so de la música dels Segadors. Al moment de l’ofrena, les banderes s’han inclinat en senyal de respecte, excepte la comtal que ja el rei Pere III fixà al seu temps que «mai no s’inclina». Quan s’ha acabat l’Himne de Catalunya, s’ha fet el crit de rigor: «Glòria a Catalunya!», i els presents responent: «Glòria!». Aleshores s’ha iniciat el toc de la Moixeranga, en acabat del qual s’ha cridat: «Glòria als Països Catalans!» i tothom ha respost: «Glòria!». Després d’uns instants de meditació per tots els morts per la Pàtria, hem refet el camí de tornada tal i com hem vingut, al so altre cop de la Moixeranga.

Aquest assaig ens servirà per a polir-ne els detalls i, al meu entendre, també per notar-ne les mancances. Per exemple hi he trobat a faltar representants de l’antic exèrcit català, per això convindria convocar, per al diumenge 22 de febrer, companyies de Trabucaires i, sobretot, de Miquelets. També s’hauria de pensar en fer-ne propaganda i aconseguir de formar un seguici prou nombrós. Si per ventura s’escaigués la participació d’alguna autoritat —reconeguda per la seua fidelitat a la Pàtria— hauríem de posar-li al davant els macers.

Ha estat una cerimònia de pregon sentiment per part de tots els presents i també pel nombrós públic embadalit —turistes inclosos— que no es creia el que veien els seus ulls. Prèviament s’ha fet un recordatori exprés a les figures d’en Pau Claris i d’en Martí Marcó, dos patriotes que lliuraren la pròpia vida per Catalunya pràcticament el mateix dia però a tres-cents trenta-vuit anys de distància l’un de l’altre.

Llaor als herois de la Pàtria!

COMPROMETRE’S PER CATALUNYA

dimecres, gener 21st, 2009

Bust de terracota d'en Pau Claris pertanyent als hereus d'en Daniel Cardona

Bust de terracota d'en Pau Claris pertanyent als hereus d'en Daniel Cardona

A les acaballes del 2008 vaig proposar el «Protocol alliberador», consta de set punts els quals, seguint-los, ens permetrien d’escatir l’encert d’encetar, participar o ajudar en una o altra iniciativa, acció, grup o persona, tot això en el ben entès d’avaluar-ne prèviament, de major a menor importància, el grau de patriotisme en cada cas, a fi d’evitar de perdre el temps i de desviar-nos de l’objectiu desitjat d’Independència. El primer dia de gener del 2009 anunciava, en l’apunt «Força cívica», la convocatòria d’una trobada un cop al mes al Fossar de les Moreres: començarem el proper diumenge 25, a les l’onze del matí. El motiu d’aquestes trobades [per ara] mensuals naix d’una doble mancança: 1r) la necessitat d’honorar els nostres màrtirs, els patriotes catalans que són allà soterrats i els de tots els temps, arreu; i 2n) la necessitat d’endegar una força o col·lectiu ciutadà —alguns n’hi volen dir ‘moviment’ i uns altres ‘defensa’— que plantegi a l’opinió catalana accions estimuladores i alliberadores en el camí de la via dreturera a la Independència, ço és: exigir la Devolució de tot el que ens ha estat furtat —sistemàticament i paulatina— pels nostres veïns, començant per l’estat català i, amb ell, totes les nostres Llibertats i Constitucions i els nostres Drets.

Programa pel diumenge 25 de gener

Tothom qui es tingui per lliurepensador i sigui disposat a comprometre’s en el procés que ens ha de menar a la Independència de Catalunya és convidat a participar-hi.

La meua proposta d’ordre del dia d’aquesta trobada inicial consisteix en 1r) honorar com cal els patriotes a peu del monument del Fossar, afegint-nos a la renovació floral que es fa tots els diumenges a migdia; i 2n) la presentació del Protocol alliberador, l’explicació i valoració dels set punts i aclariment o afegitó de conceptes d’acord a les propostes rebudes; cadascun dels punts serà justificat per un ponent diferent que disposarà, en primera instància, de set minuts de temps per fer-ho; també s’escauria d’escoltar el raonament discrepant, el qual concloïa en promoure una candidatura europea.

Si som puntuals en començar a les onze del matí, i amb la facilitat de reunir-nos asseguts en rogle a la sala cedida pel Memorial 1714, a migdia podríem haver enllestit l’apartat 2n); aleshores procediríem al 1r) i, en acabat l’homenatge, disposaríem de temps suficient per a triar una acció positiva a emprendre o a afegir-nos-hi i acordar el programa de la següent trobada del febrer.

En algun moment, i atès que el dilluns 26 de gener commemorem el 368è aniversari de la Victòria catalana a la Batalla de Montjuïc, proposo de llegir fragments triats del llibre L’assassinat de Pau Claris, d’en Carles M. Espinalt [El Llamp, Barcelona, juny del 1991] i així acompliríem —si ja no fora prou inclòs en l’apartat 1r)— un tercer motiu de la trobada: homenatjar cada cop a un patriota exemplar en particular, en el cas que ens ocupa: el president de la I República catalana, en Pau Claris Casademunt.

MORIR PER CATALUNYA

dilluns, gener 12th, 2009
escanear0002

Coberta de la biografia d'en Lluís Escaler

Lluís Escaler en la memòria

A voltes ens pot semblar haver estat els primers en pensar una determinada idea o escomès un fet. Gràcies a la història, la qual ens desmenteix en la majoria de casos, som conscients del nostre ignorant atreviment. Per a sort col·lectiva —dels patriotes vull dir—, venim de molt lluny com s’encarregà de demostrar en Francesc Ferrer Gironès en el seu magnífic El gran llibre per la independència. És per això mateix que avui vull ressenyar la monografia que demà, dimarts 13 de gener a les set de la tarda, es presenta al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Es tracta del llibre Lluís Escaler, morir per Catalunya, fruit del curós —i amorós— treball de l’amic Josep Espunyes, poeta, escriptor i investigador, del qual ja n’he fet altres apunts sobre la seua activitat i treball de camp a la comarca on nasqué, l’Alt Urgell; precisament a resultes de la seua curiositat es topà amb la figura, per molts anys del tot ignorada, del patriota Lluís Escaler Espunyes (Oliana, 1897- Barcelona, 1939).

En Lluís Escaler a vint-i-cinc anys féu costat a en Francesc Macià en la fundació al CADCI, el 1922, d’Estat Català. Posteriorment, en desacord amb la política imperant favorable al pacte amb el republicanisme espanyol, se sortí d’Estat Català per fundar el 1931 i de la mà d’en Daniel Cardona, l’Agrupació Catalanista «Nosaltres Sols!», de la qual n’Escaler en seria el primer president. Per la seua disposició patriòtica, n’Escaler també fou membre directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i del Centre Comarcal Lleidatà.

Català ben nascut, en Lluís Escaler com a més mostra d’amor patri, ens deixà un bon feix de blocs anotats a mà sobre lexicografia i tradicions i costums de la subcomarca de l’Urgellet, i un impagable «Diari de presó»; tot això ho trobareu al llibre del què us parlo, publicat per Pòrtic (Col·lecció «Testimonis») a les acaballes del 2008.

Per conèixer més sobre la figura d’aquest patriota redescobert, afusellat el 23 d’abril del 1939 per l’exèrcit espanyol d’ocupació al Camp de la Bota de Barcelona —actualment desaparegut sota l’eufemisme anomenat «Fòrum»— us convoco a la presentació de demà; no hi manqueu!

Centre Comarcal Lleidatà
Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r (Barcelona)

dimarts 13 de gener, a les set de la tarda
presentació de Lluís Escaler, morir per Catalunya, a càrrec de
Josep Bellet
, president del CCL
Isidor Cònsul
, crític i escriptor, editor de Proa
Josep Espunyes
, autor de la biografia d’en Lluís Escaler

ACTUALITAT DES DE GAZA

diumenge, gener 4th, 2009
manifestacio_gaza

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per ‘assassins’] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

manifestacio_gaza2

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat i sense cap integrant de la patrulla a la vista al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc igual que el Saura explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada no per menys esperada mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent» hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

"Visca la Confederació Catalana!"

EN XIRINACS S’HI PLANTÀ

dissabte, gener 3rd, 2009

El seguici duu el fèretre al Memorial 1714

El seguici duu el fèretre al Memorial 1714

publicitat

La Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA

convoca els qui pensem en Xirinacs

a trobar-nos per expressar la

PRESÈNCIA DEL MISSATGE DE XIRINACS

Diumenge 4 de gener a les 10 del matí

a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Volem reviure la plantada que hi inicià Xirinacs

per desvetllar els catalans i

reflexionar sobre la seva acció i el seu mestratge.

Porteu-ne records i notícies.

2-1-09

publicitat

N’ERMENGOL PASSOLA HA MORT

divendres, gener 2nd, 2009

«Només podem parlar d’esperança si som
capaços dia a dia de viure a tot risc treballant
per la independència de Catalunya.»
Ermengol Passola

Per na Montserrat Pumarola, que s’ha despertat sobtadament de matinada i ha engegat la ràdio just per oir la mala notícia, m’assabento de la mort ahir primer dia de gener de n’Ermengol Passola Badia. Sabia que en Passola patia, des de feia més de dos anys, una greu malaltia, però no res i encara menys la seua vital actitud— em feia témer aquest desenllaç quan abans d’ahir li vaig dedicar un apunt relacionat amb l’homenatge que li vàrem tributar fa poc més de dos mesos.

En aquests instants m’envaeix aquella sensació aclaparadora d’orfenesa cada cop que un dels nostres —un del «morro fort» com deia n’Ermengol— se’ns mor… i ens en queden tant pocs de la generació que va veure en Francesc Macià proclamar la III República Catalana! No fa ni tres setmanes que ens parlàvem, via telèfon. I a ran d’una convocatòria meua al voltant del Cas Belzunzes, per correu electrònic en Passola tingué esma de donar-me els darrers consells el proppassat 15 de desembre. Us els copio tots dos missatges perquè són el millor testimoni del seu gentil comport, encertat pensament i generós lliurament a qualsevulla causa catalana:

«Bon dia,
»Ja saps que no tinc salut, ben al contrari.
»No puc doncs anar a peu dret a una concentració.
»Atesos els medicaments, molt delicats i puntuals per abans i desprès de dinar —tot coses hipodèrmiques— tampoc veig que pugui anar al dinar a què em convoques.
»Em sap molt de greu.

»Una abraçada de
»l’Ermengol»

«Benvolgut Enric,
»Desprès dels teus e-mails he pensat que potser et seria útil alguna de les poques coses que jo diria en aquest moment.
»Els pobles mediterranis ens movem per l’èpica. Ha d’haver-hi algun fet públic i que requereixi resposta dels més abrandats però amb la condició de què aquests puguin fer seguir els altres.

»Mobilitzar, d’això en tenim prou experiència per saber que un sol no ho fa, hi ha d’haver un grup organitzador amb un bon fitxer de gent del ‘morro fort’ i la convocatòria ha de tenir força, enfrontament. Mira els exemples:

»El Galinsoga dient que érem una merda. La Comissió de la Dignitat dels papers, l’Exèrcit del Fènix (tan mal aprofitat, però).

»Jo comprenc i estic al teu costat en el sentit de que cada vegada que es produeix un abús o un afront s’ha d’intentar donar una rèplica; però si aquesta replica és una manifestació fallida, perquè som quatre gats, queda pitjor i és contraproduent. Ha tingut tota la raó aquest noi de fer el que ha fet, però la seva actuació és de poc pes per arrossegar ningú més que els quatre que som. Jo també seria del parer de projectar una resposta pública a totes les jugades contràries que rebem, i més encara amb les que tenen o poden tenir ressonància pública amb unes gotes d’èpica. Creu-me, tot depèn del fitxer de la gent que tu puguis convocar per escrit, però això si, assegurant-ne el repartiment per una empresa que no sigui Correus. Des del moment que m’ho comuniques a mi vol dir que tot això ja ho tens en compte, i sobretot si pots fer les convocatòries per e-mail.
»En fi, es tracta de crear una estructura que si és d’un home sol vol moltes hores i un gran afany per anar recollint gent i les seves adreces complertes, mail, fax, correu sense Correus.
»Això és el que jo us diria en aquests dinars, i per descomptat insistiria molt en que una manifestació fallida resulta molt contrària, molt contraproduent.
»Res és fàcil.
»Una abraçada de
»l’Ermengol»

En les seues paraules trasllueix l’íntim patiment en adonar-se del poc ressò obtingut en la convocatòria de suport a en Marc Belzunces tampoc no era pas l’objectiu aleshores, per això el vaig telefonar. Amb tot, el seu consell, avalat pels centenars d’experiències que protagonitzà n’Ermengol en gairebé setanta anys de lluita incansable i, per ell, indefugible el servaré per sempre com un preciós llegat.

N’Ermengol Passola ha estat un devot de Catalunya, un emprenedor de primera fila, un gran pragmàtic i un home d’acció incansable, però ara mateix potser el tret personal que més em sembla el caracteritzarà d’entre els qui, com ell des d’ahir, són al perenne Panteó de Patriotes Il·lustres, era la seua imaginació. Una imaginació que li feia soscavar els més inèdits túnels per a permetre’ns, a les «formigues subterrànies» com ell i que a més a més encapçalava, la victòria. És en aquest afany, plorat Ermengol, que mirarem de ser —així ens ho has ensenyat al peu del canó, dia a dia i per Catalunya, fins al darrer alè.

L’acte de comiat tindrà lloc demà, dissabte 3 de gener, a les 11 del matí al Tanatori de la Ronda de Dalt (Carrer d’Scala Dei, 17-37, Barcelona).

FORÇA CÍVICA

dijous, gener 1st, 2009
abanderat

Abanderat de regiment català (original d'en Francesc Riart)

De primer, voluntat de ser.
Devolució i raó d’estat

Ahir dimecres, darrer dia del 2008, un grup de patriotes decidírem de començar aquest any 2009 amb bon peu. D’antuvi acordàrem de convocar una trobada el darrer diumenge de cada mes al Fossar de les Moreres, amb el doble objectiu de remembrar els màrtirs de Catalunya —els allà soterrats i els de tots els temps arreu— i de realitzar accions estimuladores i alliberadores. La primera trobada ha estat fixada pel diumenge 25 de gener.

La tria del Fossar de les Moreres és perquè és el lloc sagrat de la Pàtria, justament ho digué el poeta: «fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor». Els darrers anys, per motius partidaris, l’indret ha estat d’allò més maltractat, cal retornar la dignitat que li escau a l’espai on jauen els herois de Catalunya —de molts en sabem el llinatge: nom i cognom— i, alhora, també és la tomba del soldat desconegut.

L’altre simbòlic transcendent del Fossar de les Moreres és el fet d’encloure, amb independència de la ideologia de cadascú, el sentiment de catalanitat dut fins a les darreres conseqüències, el lliurament de la pròpia vida en defensa de la llibertat i del dret a existir de Catalunya. Per aquesta raó, en les trobades i actes que convoquem no admetrem cap mena de senyal de partit, cap distintiu destorbador de la necessària unitat d’acció.

El gran dèficit de Catalunya no és el fiscal, és la manca d’estat. Nosaltres hem decidit d’actuar com si tinguéssim estat, atès que el camí a la victòria va de la mà de la raó d’estat. Davant de la raó d’estat no hi ha partit que valgui, ans al contrari, els partits s’hi hauran de sotmetre —a la raó d’estat—, si volen perviure.

Nosaltres som patriotes i així és com el món ens reconeixerà: patriotes catalans; ens privem de tot «ista» o «isme» que ens pugui separar. Exigim la Devolució, per part dels estats que ens ho arrabassaren, del que és nostre: de les Llibertats, Drets i Constitucions de Catalunya [en sentit molt paregut al comentat en la notícia publicada ahir a Vilaweb], tal i com hi figura en el segon i en el tercer punts del Protocol alliberador. [Si en voleu saber més del Protocol i de la seua justificació històrica, llegiu-ho al web d’en Benplantat.]

Comptant avui, tenim de coll vint-i-quatre dies més per a pensar i proposar, comentar i suggerir, en vistes a la primera trobada d’enguany. Aquest bloc recollirà tot el què hi vulgueu aportar —bé fent-hi comentaris, bé trametent-me texts més elaborats— fins el dia anterior al 25 de gener.