Posts Tagged ‘Borràs’

UN ANY SENSE L’HENRIKE KNÖRR BORRÀS

dijous, abril 30th, 2009

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Sembla ahir…

No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les d’en Colau, el pare del meu pare—; i davant de la làpida amb l’estelada al «corralet» dels descreguts del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré comptes als meus antecessors de l’estat de la família.

Casum l’os pedrer! malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l’oncle Quildo, ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se’ls estimà sempre com a tals. D’ençà de la teua partença, Henrike, no hi havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin pes dir-li-ho a ell, que tant t’estimava.

Però seguint la seua divisa, que fou la del darrer ver comte de Barcelona, faré el cor fort i «as a far faces», ço és, el que «has de fer, fes-ho». I així serà si res no em destorba, i potser m’hi acompanyarà el meu fill Enric; qui li havia de dir al pare de la Serafina —mort a vint-i-un anys i sense conèixer-la— que el seu nom perviuria en tants de descendents… Per cert, en aquest any que no hi ets, hem assolit reunir en un mateix arbre uns cinc-cents parents, en gairebé mig mil·lenni de la nostra nissaga. A tu que volies tant la família t’hauria plagut de veure-ho i, en gran part, ho hem fet en memòria teua.

T’hi poso, en aquest apunt, la fotografia que ens va fer amb la teua màquina, potser fa deu anys ja, un cambrer del Restaurant Amaya, al capdavall de la Rambla de Barcelona. Te’n recordes? Em telefonares per anar a sopar amb tu en acabar la teua conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, junt amb el teu acompanyant (entremig de nosaltres dos a la fotografia), el president de l’Euskaltzaindia, en Jean Haritschelhar. Quin sopar memorable, quina conversa, que si el basc, que si l’iber, que si el català, i els manlleus entre els tres idiomes. La teua ciència i el teu saber, amb la bonhomia del teu caràcter, sempre m’eren un redós on refugiar-me i alhora aprendre.

Com et trobo a faltar, cosí Enric.

ENRIC BORRÀS CUBELLS AL PENSAMENT

dimarts, març 24th, 2009
segrest

La prova d'un segrest

A la teua memòria, pare

Avui s’escau el vint-i-quatre aniversari de la mort del pare i, casualitats de la vida, també acompleix divuit anys la meua neboda Maria, la filla petita d’en Xavier i na Montserrat. Pel doble aniversari d’aquest 24 de març, en aquesta data a la nostra família hi campa un sentiment agredolç.

Remenant papers he trobat la còpia —la demaní el 1993 a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’expedient de presó del pare per la seua llarga estada al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, és a dir, la Presó Model o, com li era grat de dir al pare, el «Gran Hotel», on s’hi hostatjà des del 24 de febrer del 1946 fins el 9 de maig del 1950.

Sabia que al pare l’havien castigat durament per haver cridat al capvespre d’un 14 d’abril, fort i des de dins la cel·la, «Visca la República!»; per la seua poderosa veu el crit retrunyí en totes les galeries i motivà l’adient resposta per part d’altres presos. Ell mateix em contà com es passà un mes en calçotets —tal i com era en proferir el crit de rebel·lia, sense cap altra peça de roba— en la cel·la de càstig del Soterrani de la Primera Galeria. Doncs bé, n’he retrobat la prova escrita a l’expedient de presó, just datada demà, però seixanta-tres anys arrere; no sé perquè esperaren onze dies a fer l’anotació. Us tradueixo literalment aquesta i les següents sobre el mateix càstig:

«25 d’abril del 1946. Sanció.— La Junta de Disciplina ordenà la reclusió [sic] d’aquest reclús en cel·la de càstig per temps indefinit per proferir frases [‘dar voces‘] subversives.»

«12 de maig del 1946.— La Junta de Disciplina acorda el trasllat del titular a la Quarta Galeria on extingirà un mes d’arrest.»

«14 de juny del 1946. Alçament de sanció.— S’hi uneix ordre de la Direcció disposant l’alçament de l’arrest a què es refereix l’anotació anterior i el seu trasllat a la Sisena Galeria.»

Hom pot adonar-se que aquell «Visca la República!» li costà al pare dos mesos de penes, afegides a la principal de privació de llibertat. També he retrobat la prova d’una sospitosa excarceració —il·lustra aquest apunt— produïda onze mesos abans no obtingués la llibertat «vigilada». És un afer molt obscur que el pare m’havia explicat com una horrible experiència. Del 7 al 12 de juny del 1949 fou «segrestat» pels sicaris de la Segona Bis de l’Estat Major de la Capitania General i sotmès a tortures i interrogatoris en una «txeca» clandestina de la mateixa Segona Bis al carreró lateral de Capitania. Després de les pallisses el més greu succeí en la nit prèvia al seu reingrés a presó, atès que fou dut a la carretera de l’Arrabassada i després de fer veure que li anaven a fotre el «tret de gràcia» perquè no es donava, intentaren d’aplicar-li la «llei de fugues».

Totes les maldats per les quals jutges espanyols han condemnat a militars sud-americans —els quins, en realitat, només eren simples aprenents de Franco—, al Regne d’Espanya segueixen impunes, per exprés i ferm desig del dictador mantingut viu per l’actual cap de l’estat i de l’exèrcit espanyols, el Borbó.

Morin els tirans!

Visquin els patriotes catalans!

A EN FRANCESC FERRER GIRONÈS

dimarts, febrer 17th, 2009
escanear0001

En Francesc Ferrer, en Jordi Romaguera i n'Enric Borràs (entre ells, al darrere, en Til Stegman), devers el 1984 al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat (detall d'una fotografia original de na Montserrat Manent)

«Vaig anar a Madrid sent autonomista.
Vaig tornar sent independentista.»

Avui fa tres anys de la mort física d’en Francesc Ferrer. I dic «física» perquè, com molt bé diu na Montserrat Pumarola, la seua esposa i companya de mil batalles, «no ens va pas deixar el 17 de febrer del 2006. Ningú no mor del tot». Té tota la raó la nostra amiga, i més encara tractant-se del meu mai prou plorat «senator». Quina falta que em fa, en aquests moments de confusió, l’assenyat enraonar d’en Ferrer; com necessito el seu consell precís i la claredat del seu pensament.

És per això, per a mi i per a tots vosaltres, que he demanat permís a na Montserrat per a reproduir alguns dels pensaments d’en Francesc que, amb curosa tria, la mateixa Pumi —manyac diminutiu amb què en Ferrer es referia a la seua dona— va recollir en un llibre de quaranta quatre pàgines publicat per La Busca edicions i que es repartí entre els assistents a la Tercera convocatòria del «Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès» el dia 13 de juny del 2008.

Per a sort nostra, en Ferrer va escriure molt, a més a més de llibres —jo mateix n’hi vaig editar dos, Catalunya light? i Lletres de batalla— o articles als diaris i revistes; deixà moltes notes i fitxes, material que aviat serà a disposició dels estudiosos a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) atès que la família n’hi ha fet donació. És un arxiu, el d’en Ferrer i la Pumi, molt valuós, així que espero dels de l’ANC enllesteixin aviat la posada a disposició.

La frase que encapçala és del tot certa. Quan el vaig conèixer, en Ferrer encara no era independentista; amb tot li vaig pronosticar que si continuava anant a Madrid i, endemés, si quan agafava el seu cotxe a l’Aeroport del Prat per tornar a Girona mantenia el costum d’aturar-se a Barcelona i trobar-se amb alguns «caps calents» com jo mateix, se n’acabaria fent sense remei. En tota la seua carrera política, des de que començà de vocal de Cultura a la Cambra de Comerç gironina fins que, després de ser quinze anys senador i vuit diputat, es presentà a l’alcaldia de Girona, en Ferrer anà, com a independent, a les llistes de CDC, PSC i ERC. Amb tot, al seu cor i al seu cap només hi tenia lloc un sol partit: Catalunya.

«La llibertat fa por als que volen la seguretat en el gaudi de les riqueses.»

«L’error ideològic sempre és una veritat que s’ha tornat folla.»

«Els gèrmens de la violència més aviat creixen al camp de la injustícia.»

«El poder és el virus de la malaltia política.»

«Quan hom invoca la cultura universal sempre és en detriment dels febles i per afavorir els hegemònics.»

«A la basarda i la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.»

«Els graons més segurs de l’escala d’ascensió política són les raspallades i les llepades.»

«Els ploramiques sempre han plorat molt i no una mica.»

«La litúrgia del parlamentarisme és avorrida i pesada. No valdria la pena d’alleujar-ho?»

«Els errors són les cuques de llum que il·luminen el camí de la vida.»

«Llàstima que quan arriba el final de l’existència ja no tens temps per poder rectificar.»

«El lletraferit no pot passar la convalescència a les impremtes.»

«Els teus drets no esperis exigir-los fora de temps, després no te’ls reconeixerà ningú.»

«Sense sol, el xiprer no pot fer ombra.»

«Veure la pel·lícula de colors quan s’ha filmat en blanc i negre és la feina del poder i de tots els mentiders.»

«Pel forat de la pena se’n va l’alegria de viure.»

«Els escenaris sense bambolines són fàcils de muntar pels enemics de la pàtria per fer-nos entrebancar.»

«No vulguis abastar els estels si no tens cap caixa per endreçar-los.»

«Ajudeu-nos Providència, feu-nos astuts i ardits, dels capellans amb concupiscència no en volem veure ni les mans, ni els dits.»

«On és la felicitat? La felicitat és l’oblit de saber allò que no tens!»

«L’autonomia política on és menys agraïda i volguda és en els partits polítics.»

«Els que lluiten a favor de la Llengua Catalana sense complexos, avui són uns autèntics revolucionaris.»

«Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc no s’hi pot fer política de partit.»

«Catalunya no ha de ser ni teva, ni meva; mentre no sigui nostra, continuarà essent d’ells.»

VIURE A TOT RISC

dimecres, desembre 31st, 2008

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès (octubre 2008)

Feina feta no fa destorb

El 22 d’octubre d’enguany a l’Ateneu Barcelonès se li féu un molt merescut homenatge al patriota Ermengol Passola, del qual ja en vaig donar compte en un apunt del bloc. Però em quedà la recança de no haver pogut escoltar, allà mateix, les paraules que podria haver pronunciat en Passola a l’acte en qüestió. Una oportunitat desaprofitada d’escoltar l’enraonar motivador d’un gran activista i millor català. Per això avui, darrer dia del 2008, em plau de posar-vos davall el que hauria estat el seu discurs si li haguessin deixat fer-lo. Primer hi ha la carta publicada al diari Avui, i després el text que la continuaria que el mateix Ermengol em féu arribar i on fa memòria de la seua relació amb els sis ponents que des de la mesa de l’Ateneu glossaren la seua vida i obra. També us hi he posat els enllaços a gravacions on el podreu escoltar i veure.

Dimecres a l’Ateneu

Va ser una explosió d’amics i de companys. Ho vivia confós i torbat; l’Ateneu ple a vessar, i a la sortida o al pati amb l’inevitable cava, resultava que pràcticament coneixia tothom. No tenia cap micròfon a mà, però si m’hagués estat possible i davant l’afecte i l’entusiasme, hauria començat prescindint de la inevitable fotocòpia de regraciaments que s’han de donar davant d’actes tan generosos, hauria dit: que acollia aquell acte gairebé forassenyat amb gent que fins i tot quedaven a la porta, que m’havien escollit com una representació d’allò que alguna vegada n’hem dit formigues subterrànies. I hauria llegit el nom de vint-i-quatre imprescindibles col·laboradors que sempre havien anat amb mi, i jo amb ells, encara que aquesta llista ho era tot menys una manera escaient de començar una intervenció. Tanmateix, no em puc estar d’escriure els tres primers i els tres últims de la llista: Pere Artís, Enric Borràs, Teresina Clota, i els tres últims, Rosa Paretó, Maria Plubins, Lluís Puntís, ordenats per ordre alfabètic. I crec que hauria acabat amb alguna cosa com ara aquesta: «Només podem parlar d’esperança si som capaços dia a dia de viure a tot risc treballant per la independència de Catalunya».

Ermengol Passola

Text inèdit:

Oriol Bohigas, estimat amic, que em plau recordar-te de les primeres hores de l’ADIC, Associació de Disseny Industrial de Catalunya, i que ens ho van tombar a Governació i vàrem tenir que passar a ser l’ADI-FAD. A les faldilles del Foment de les Arts Decoratives, quin horror en aquell temps per iniciar el grup de disseny haver de cohabitar amb la bella gent, però tanmateix «decorativa i decoratius». I d’aquells primers moments la companyia i l’estimació. I per damunt de tot la sensibilitat i el despreniment esplèndid del nostre mestre Antoni de Moragas Gallissà.

Lluís, Lluís Cabrera, quin un! quin un n’hi ha! d’aquest Lluís. Que va saber copsar la intenció de la «Caseta de Catalònia Acord» a la Feria d’Abril de 2003. He dit intenció actual, a curt, a mig i a llarg termini, i eren moltíssimes les idees que es conjuminaven per a poder descobrir des de dins i amb proves fefaents, el gran negoci i l’abús de subvencions que rebia i encara rep la Feria d’Abril. Però, a més, vas de seguida involucrar-te i així sortiren «Els altres andalusos» que per a mi és la immillorable continuació de Catalònia Acord.

Recordat amic Toni Castells, el dia abans de que t’anomenessin conseller vàrem dinar plegats, recordaré sempre la conversa en la que abocàrem tot el nostre optimisme en la possibilitat de que un Govern del PSC, presidit per Maragall podia i devia, com a objectiu possible un avenç de Catalunya; afegint-se al combat de defensa de tots els seus drets morals (per no dir-ne patriòtics) i materials, també entrant directe en les sumes exactes de la detracció econòmica global i explicitada per cap. Vàrem acabar amb la confiança que el PSC podria fer conscients dels diners que li faltaven per cada català, per molt castellà que parli, i que aquesta sí que fora la lluita que havia d’unir a tota la població!

Estimat Josep Ma Espinàs, penso en la quantitat de criaturades que has hagut d’aguantar al meu costat, recordo aquelles estades als hotels de Cannes atenent un estand el MIDEM. Oferint les nostres misèries musicals a la fira més important de tots els professionals de la música. I tu aguantant a peu dret el paperot! Com a prova tinc molt present un cop que tu dirigies l’enregistrament d’un disc de la discoteca «M’agrada Cavall Fort». Hi havia un tros que s’hi havia d’afegir un cant col·lectiu poble; i així ens decidirem a cantar tots els assistents. Per tres vegades es va repetir la prova, quedava clar que algú desafinava i que aquest era jo. Hauries hagut de retirar-me, però la il·lusió de que aquest disc aniria a parar als meus fills i que qui sap si em reconeixerien la veu, amb aquesta dèria no vaig pensar en la dissonància. Renoi si varem aconseguir els dos resultats! Per una banda tu vares fer veure que no passava res, i per una altra quan posàvem els discos a casa deien: «Mira el pare!, Aquest és el pare!».

Llunyà company de feina, Baltasar Porcel. A qui ara la premsa atribueix el teu pas per les Galeries Maldà treballant com enquadernador de llibres de luxe. Les noticies com veus van com van. I amb tu podem tenir junts l’assistència al Consell de Guerra a Jordi Pujol decisiu en la història d’aquest país, però jo també et tinc present cantant a les meves criatures: «Sa madona folla des Puig de Sineu per posar sa lloca, posa s’homo seu. Ai si, ai no, sa tia Antonina i son oncle es Simó». Tens una novel·leta en la qual el capità dels contrabandistes es diu Passoles, home!, tant no!.

Respectat i estimat mestre Joan Triadú. Hauria de fer un relat paral·lel al de les teves memòries per a explicar totes les coses de profit per Catalunya que he pogut fer gràcies a tu. Recordaré els viatges a casa de Miquel Guinart a Montpeller, per subvencionar la revista Vida Nova, i la teva resposta quan et demanava si això podia tenir alguna transcendència «Tal com està tot, els únics amics que ens queden son els occitans. I com que no podem deixar de fer el que es pugui posem-nos almenys al seu costat en aquesta publicació ‘occitano-catalane’». Et recordaré sempre quan a l’habitació del costat, el teu fill Joaquim estava greu d’hidrocefàlia, però a la sala gran de casa teva seguies donant les classes de català sense ni una indecisió: Vetllaves a dos malalts! Ens has ensenyat a treballar per Catalunya amb una motivació impagable. El nostre poble transmet força i afanys a qui el sap escoltar.


entrevista a Vilaweb

video de l’homenatge

«El Cafè de la República»

tots una sola nació catalana

CATALÒNIA ACORD

Representació de la pancarta de 4,5 metres de llarg que penjava dins de la caseta de Catalònia Acord instal·lada a la Fira d’Abril del 2003 a la Nova Mar Bella de Barcelona