Posts Tagged ‘Cori Pellicer’

DEU DIES D’INFART – 4

divendres, agost 19th, 2011

Un mes de coll pres a la Gran desconeguda

Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «
shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]

Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.

[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]

La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…

Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…

Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…

DEU DIES D’INFART – 1

dijous, juliol 28th, 2011

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo, setanta-cinquè aniversari de l’aixecament espanyolista a Catalunya, aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, manca poc, a casa descansaràs. Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

Finalment m’assec al despatx, els símptomes són els mateixos amb l’afegit d’un mareig creixent semblant a si m’hagués tocat un cop de sol. Tinc el telèfon fix a mà esquerra i amb la dreta em trec el mòbil de la butxaca de la camisa. Rumio encara què serà això; desconcertat penso: tal vegada una angina de pit? No vull alertar encara a la dona, són gairebé les nou de la nit i és quan més feina té, em refaré, és clar! Mentre dubto i sospeso si telefono, truca el fix, és el meu fill petit que em vol donar noves del primer nét —a nàixer d’ací cinc o sis setmanes—.

El noi s’adona del meu estat i després d’acomiadar-me i penjar telefona a sa mare. Quan, en un tres i no res, ella arriba a casa, em troba encara assegut al despatx, em diu que estic gris —alguna cosa passa amb l’oxigen!— i telefona al 061, explica els meus símptomes i en dos minuts ja tres joves cepats pugen per l’escala, minuts després n’arriben dos més; no sé d’on trec l’esma —m’han fet jaure al llit mentre em foraden per inserir-me «vies»— i els faig la broma de comentar-los-hi que «tenim l’ascensor espatllat» i tots cinc pregunten com un sol home: «on?, on és l’ascensor?». El fill petit que ha acudit corrent ara riu per sota el nas, va bé alliberar-se una mica de la pressió del moment.

Passo molta estona al llit, dues hores o més, però no noto l’espera, estic com emboirat però tampoc no perdo la consciència. Suposo intenten m’estabilitzi, el mal al pit no disminueix, ni el mareig, ni la suor. A la fi es decideixen, m’asseuen en una cadira i així, un al davant i l’altre al darrere —amb tres reserves per si un cas—, em baixen al peu de l’ambulància, m’estiren al baiard i m’entaforen cap dins.

L’Eulàlia és al davant al costat del xofer i sento l’udol de la sirena de l’ambulància, en aquest instant penso «sort que no sóc a Catalunya del Nord» —allà, si no ho han canviat, quan sentia les ambulàncies em venia al cap una tonada la lletra de la qual faria (si existís): «ell és mort, ell és mort»—. El vehicle es posa en marxa cap a l’Hospital de Sant Pau, tot i haver manifestat la meua ferma oposició a anar-hi a causa del pèssim record de quan l’accident del peu: quaranta malalts de trauma en un pavelló mig enrunat amb un sol vàter i una sola dutxa per a tots. Hom proposa i l’SS disposa!

Mentre escric aquest proemi, em canso només de remembrar aquells moments crítics. Fa una hora he vist a Nació Digital la galeria de fotografies del meu fill Jordi fetes ahir dimecres a casa d’en Moisès Broggi. Li demaní expressament de preguntar al més que centenari doctor per l’estat del president Barrera, i li va respondre que anava millor i que després de l’entrevista l’aniria a veure. La resposta d’en Broggi m’ha animat prou per a telefonar avui a la senyora Cori Pellicer, l’esposa del president Barrera, qui m’ha informat amb molta gentilesa de la salut del seu marit.

A la taula del despatx d’en Moisès Broggi hi havia ahir un exemplar força usat de la segona edició del llibre de l’arquitecte Carles Lladó Badia, Catalunya Independent!, publicat per l’Home del Llamp el 1986 [fotografia d’en Jordi Borràs Abelló]

Dins de la reserva al cas de l’accident vascular —cal ser amatents a l’evolució encara uns dies— i, d’altra banda, la millora de l’afecció bronquial, el president Barrera es recupera: coneix i és al cas de tot, ha recobrat el seu caràcter i es troba amb forces per voler tornar el més aviat possible als seus quefers. Amb l’infart, he estat molts dies a la figuera sobre n’Heribert Barrera, em pensava era de vacances i fou tot just ingressat dos dies després que jo. En fi, només desitjo la mútua recuperació per a poder oir de nou el seu patriòtic pensament.

Demà divendres espero poder continuar la meua crònica. Bona nit.