Posts Tagged ‘Argelers’

ESTIU DEL 1970 A CATALUNYA DEL NORD

dilluns, maig 3rd, 2010

 

Detall de la «Carte de France Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

 

SAURA: SE’T PIXEN AL DAMUNT I PENSES [SIC] QUE ÉS AIGUA BENEITA

dilluns, octubre 27th, 2008
© ICRC ref. HIST-01847-0603/1937

© ICRC ref. HIST-01847-0603/1937

La cosa és molt més greu que els 9.000 eurons

A cada dia que passa és més insostenible el desgovern del tristpartit al front de la Generalitat de Dalt. Els catalans del Principat (esquifit) de les quatre províncies ens trobem avui més amb el cul a l’aire que ahir, però menys que demà. Hom s’ha hagut d’assabentar per un butlletí en anglès —és manifesta la meua incapacitat intel·lectual d’admetre els manaments de l’estatutet de la vergonya i, en conseqüència, d’entendre l’espanyol— que el president del Comitè Internacional de la Creu Roja ha viatjat avui al Regne d’Espanya per a lliurar desenes de milers de còpies de documents i fotografies de la nostra «memòria» al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca.

On són la corrua de memorials, comissions de la, organitzacions i associacions d’ex, i tuti quanti ben controlats i millor pagats amb els nostres diners pel senyor Saura? De què ens serveixen aquests centenars de milers d’eurons que reparteix, com un reietó entre els seus camarades servils, el «nostre» conseller d’Interior? Si voleu saber el fons i el sentit de la meua queixa, llegiu-vos la traducció que n’he fet a corre-cuita del comunicat de la Creu Roja Internacional:

«27-10-2008 – News release 08/192»

»Espanya: El president de l’ICRC lliura documents de la Guerra Civil espanyola»

»Ginebra (ICRC) – El president del Comitè Internacional de la Creu Roja (ICRC), Jakob Kellenberger, és a Espanya avui per lliurar oficialment al govern un conjunt de còpies de documents dels arxius de l’organització sobre les seves activitats durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939).»

»Mr Kellenberger s’entrevistarà amb el secretari d’Estat per Afers Estrangers, Ángel Lossada Torres-Quevedo, abans de viatjar al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca per participar en una cerimònia de lliurament oferta pel ministre de Cultura, César Antonio Molina Sánchez.»

»”Els nostres arxius contenen uns 80.000 elements, incloent-hi al voltant de 600 fotografies, testimoni dels esforços de l’ICRC i la Creu Roja espanyola per alleujar el sofriment de víctimes de la Guerra Civil espanyola”, deia Mr Kellenberger. “Esperem que aquests documents seran útils en els esforços d’Espanya per la investigació i la conservació de la memòria d’aquest període tràgic de la seva història.”»

»Els documents inclouen informes sobre visites a la presó per delegats de l’ICRC i correspondència entre l’ICRC, les parts al conflicte i les dues organitzacions de la Creu Roja espanyoles (Republicana i Nacionalista [vol dir feixista]) que existien a l’època. Les fotografies mostren evacuacions de ferits, visites a presons i a camps de treball, nens evacuats a França, víctimes dels bombardeigs aeris a Madrid, Barcelona i d’altres ciutats, distribució per part de la Creu Roja de menjar i de llet.»

»El govern espanyol ja demanà còpies dels documents de l’ICRC durant una visita de Mr Kellenberger el 2005. A l’any seguent se signava un acord sobre la publicació i ús de còpies dels documents. Els equips conjunts de l’ICRC i experts espanyols feren un inventari i còpies digitals de documents sobre la Guerra Civil i fins al 1966. Els arxius més recents romanen classificats.»

»L’agost de 1936, un mes després del començament de la Guerra Civil, la Creu Roja espanyola demanà oficialment a l’ICRC de protegir i d’evacuar nens separats de les seues famílies. Després dels següents tres anys, l’ICRC i les dues organitzacions de la Creu Roja espanyola rebrien 30.000 peticions per a localitzar persones i lliurarien cinc milions de missatges, ajudant a posar-se en contacte als membres familiars separats per la guerra. Els delegats de l’ICRC també visitaven i certificaven uns 89.000 presos. Les activitats de l’organització se centraven a proporcionar suport per a serveis mèdics.»

»Per a més informació de les activitats de l’ICRC durant la Guerra Civil Espanyola, si us plau contacti: Marçal Izard, ICRC Ginebra, tel. +41 22 730 24 58 o +41 79 217 32 24.»

Si he entès bé el comunicat voldrà significar que per a trobar la documentació de la Creu Roja referent al meu pare —capità d’artilleria de l’Exèrcit popular de Catalunya, ferit de guerra, presoner al Camp de Concentració d’Argelers (Rosselló), treballador il·legal a la campanya (Occitània), treballador esclau a Cerro Muriano (Còrdova), presoner a la Model (Barcelona)— hauré de tornar, vulguis no vulguis, a Salamanca (Regne d’Espanya)? On són els nostres papers?

No hi ha vergonya ni dignitat.