Archive for març, 2009

ENRIC BORRÀS CUBELLS AL PENSAMENT

dimarts, març 24th, 2009
segrest

La prova d'un segrest

A la teua memòria, pare

Avui s’escau el vint-i-quatre aniversari de la mort del pare i, casualitats de la vida, també acompleix divuit anys la meua neboda Maria, la filla petita d’en Xavier i na Montserrat. Pel doble aniversari d’aquest 24 de març, en aquesta data a la nostra família hi campa un sentiment agredolç.

Remenant papers he trobat la còpia —la demaní el 1993 a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’expedient de presó del pare per la seua llarga estada al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, és a dir, la Presó Model o, com li era grat de dir al pare, el «Gran Hotel», on s’hi hostatjà des del 24 de febrer del 1946 fins el 9 de maig del 1950.

Sabia que al pare l’havien castigat durament per haver cridat al capvespre d’un 14 d’abril, fort i des de dins la cel·la, «Visca la República!»; per la seua poderosa veu el crit retrunyí en totes les galeries i motivà l’adient resposta per part d’altres presos. Ell mateix em contà com es passà un mes en calçotets —tal i com era en proferir el crit de rebel·lia, sense cap altra peça de roba— en la cel·la de càstig del Soterrani de la Primera Galeria. Doncs bé, n’he retrobat la prova escrita a l’expedient de presó, just datada demà, però seixanta-tres anys arrere; no sé perquè esperaren onze dies a fer l’anotació. Us tradueixo literalment aquesta i les següents sobre el mateix càstig:

«25 d’abril del 1946. Sanció.— La Junta de Disciplina ordenà la reclusió [sic] d’aquest reclús en cel·la de càstig per temps indefinit per proferir frases [‘dar voces‘] subversives.»

«12 de maig del 1946.— La Junta de Disciplina acorda el trasllat del titular a la Quarta Galeria on extingirà un mes d’arrest.»

«14 de juny del 1946. Alçament de sanció.— S’hi uneix ordre de la Direcció disposant l’alçament de l’arrest a què es refereix l’anotació anterior i el seu trasllat a la Sisena Galeria.»

Hom pot adonar-se que aquell «Visca la República!» li costà al pare dos mesos de penes, afegides a la principal de privació de llibertat. També he retrobat la prova d’una sospitosa excarceració —il·lustra aquest apunt— produïda onze mesos abans no obtingués la llibertat «vigilada». És un afer molt obscur que el pare m’havia explicat com una horrible experiència. Del 7 al 12 de juny del 1949 fou «segrestat» pels sicaris de la Segona Bis de l’Estat Major de la Capitania General i sotmès a tortures i interrogatoris en una «txeca» clandestina de la mateixa Segona Bis al carreró lateral de Capitania. Després de les pallisses el més greu succeí en la nit prèvia al seu reingrés a presó, atès que fou dut a la carretera de l’Arrabassada i després de fer veure que li anaven a fotre el «tret de gràcia» perquè no es donava, intentaren d’aplicar-li la «llei de fugues».

Totes les maldats per les quals jutges espanyols han condemnat a militars sud-americans —els quins, en realitat, només eren simples aprenents de Franco—, al Regne d’Espanya segueixen impunes, per exprés i ferm desig del dictador mantingut viu per l’actual cap de l’estat i de l’exèrcit espanyols, el Borbó.

Morin els tirans!

Visquin els patriotes catalans!

PER FEIXISTA I PER CABRÓ, SAURA DIMISSIÓ!

dijous, març 19th, 2009

Hail, Saura

Hail, Saura

Prou d’impunitat!

Per fer aquest apunt he deixat passar dotze hores des d’ahir a quarts de dotze de la nit quan, per la telefonada de l’Enric —el meu fill gran—, vaig saber que la policia els havia agredit i atonyinat de valent, a ell i al Jordi —el meu fill petit— mentre ambdós treballaven cobrint la informació de la darrera manifestació del dia a Barcelona.

Tanmateix la indignació que m’envaí a darrera hora d’ahir no ha minvat, per contra creix per moments. Li tinc ganes al Putosaure, li vull fotre una manta d’hòsties i fer-li la cara nova, trencar-li-la; ho confesso públicament, com a català i com a pare ultratjat per la policia que se suposa ens ha de protegir, em veig forçat a l’acció directa; això sí, per imperatiu ètic.

La impunitat en què s’ha instal·lat bona part de la classe política «catalana» l’hem d’acabar ni que sigui amb l’últim recurs a la nostra mà: la defensa pròpia. Aquesta «pijo progressia pseudo esquerranosa», hereva de Franco i d’Stalin, l’hem de foragitar de casa nostra: que se’n vagin! Que fotin el camp a Madrid, a Moscou o a la Meca. I per ajudar-los a decidir-se caldrà demostrar-los-hi que, si es pensaven tenir l’exclusiva de la violència, van molt errats.

CIA (núm. 2)

dimarts, març 17th, 2009
Portada per a la història

Portada per a la història

Casualitat o causalitat?

Remenava per casa amb l’inútil objectiu de fer net d’andròmines tal volta més inútils quan, esgotat per la meua incapacitat de decidir-me en llençar res, m’he assegut davant de la computadora. Dels diferents navegadors que hi ha instal·lats, cadascun té de pàgina inicial una publicació catalana digital; si pitjo el darrer incorporat, el Google Chrome m’obre la Portada de Nació Digital; el Firefox em mostra la de VilaWeb; a l’IE hi tinc Racó Català, etc.

A VilaWeb em crida l’atenció la notícia sobre la presentació del nou llibre d’un antic membre d’Action Directe, el tolosenc Jean-Marc Rouillan, greument malalt i encara pres a França, malgrat haver acomplert la condemna un cas similar al d’algun ex pres basc (o potser ja de nou pres)—. Llegeixo, textualment, al segon paràgraf:

«També fou en aquella època, als anys que va viure a Barcelona, que Jean-Marc Rouillan va editar una revista clandestina, CIA (Conspiration internationale anarchiste).»

I doncs? Just aquest matí, tot i remenant papers, he tingut a les mans el núm. 2 de CIA —en podeu veure la portada com a il·lustració d’aquest apunt—, és clar que no m’he vist amb cor de llençar-la, trenta-sis anys a la meua biblioteca! Ara bé, val a dir que traduir una notícia pot jugar una mala passada: el redactor s’ha pres al peu de la lletra el significat de CIA tal i com apareix a la notícia original escrita en francès. I els francesos, com els espanyols, ja ho sabeu que no són «nacionalistes», però per sistema ho tradueixen tot com si fos «seu». I passa el que passa…

CIA, com podeu veure, són les sigles de «Conspiración Internacional Anarquista», així, en espanyol, tal i com els internacionalistes defensors del suposat proletariat català entenien que era la seua «pròpia» llengua d’expressió. Dita revista l’editava el MIL, sigles que alguns diuen correspondre a un pretès «Movimiento Ibérico de Liberación», la qual cosa indicaria la participació d’algun infiltrat «nacionalista» —aquest cop sí, s’hi fa notar l’adjectiu «ibérico»— de la perifèria peninsular.

Rellegir, tants anys després, els texts d’aquest núm. 2 de CIA, m’ha resultat un exercici morbós: aquells escrits, millor dit, la repressió contra els autors d’aquells escrits dugueren a la mort —ha fet suara trenta-cinc anys— per garrot vil d’en Salvador Puig Antic. A primer cop d’ull sembla que els originals mecanoscrits foren composats amb una màquina que no tenia la merdosa «eñe», atès que apareix el circumflex «^» al damunt de l’ena. També m’adono que la persona que composà els texts no coneixia les regles d’accentuació en espanyol, tots els accents fa l’efecte hagin estat afegits a mà. Amb tot, aquesta semblança que dóna la publicació de ser feta i impresa a «l’exterior» pot ser una tàctica per a confondre els serveis d’intel·ligència: en aquell temps, en més d’un llibre o revista clandestins hi posàvem al peu «Imprès a Perpinyà» (per exemple), quan en realitat havíem enllestit la feina en algun taller de l’Eixampla barcelonina…

Us reprodueixo el «Sumario» d’aquest núm. 2 de CIA [20,6 x 13,2 cm, 64 pàgines + 4, portada bicolor; impressió a multicopista usant clixés electrònics dels originals reduïts de les il·lustracions i dels mecanoscrits; si no recordo malament aparegué a la tardor del 1973]: «Congreso del MIL: auto-disolucion (pàgs. 1 a 9); Italia: “le Brigate Rosse” (pàgs. 10 a 16); Contra el nacional-socialismo del IRA (pàgs. 17 a 50); La guerra civil (pàgs. 51 a 62); [i una historieta gràfica eròtica:] ¿Movimiento comunista? (pàgs. 63 a 66). És curiós remarcar el fet que el document més important, l’auto dissolució del MIL ocupa nou pàgines, mentre que intentar convèncer-nos que els patriotes irlandesos són uns nazis aliats del malvat Capital n’ocupa… trenta-quatre!