Posts Tagged ‘Teresa’

UN ANY SENSE L’HENRIKE KNÖRR BORRÀS

dijous, abril 30th, 2009

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Sembla ahir…

No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les d’en Colau, el pare del meu pare—; i davant de la làpida amb l’estelada al «corralet» dels descreguts del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré comptes als meus antecessors de l’estat de la família.

Casum l’os pedrer! malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l’oncle Quildo, ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se’ls estimà sempre com a tals. D’ençà de la teua partença, Henrike, no hi havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin pes dir-li-ho a ell, que tant t’estimava.

Però seguint la seua divisa, que fou la del darrer ver comte de Barcelona, faré el cor fort i «as a far faces», ço és, el que «has de fer, fes-ho». I així serà si res no em destorba, i potser m’hi acompanyarà el meu fill Enric; qui li havia de dir al pare de la Serafina —mort a vint-i-un anys i sense conèixer-la— que el seu nom perviuria en tants de descendents… Per cert, en aquest any que no hi ets, hem assolit reunir en un mateix arbre uns cinc-cents parents, en gairebé mig mil·lenni de la nostra nissaga. A tu que volies tant la família t’hauria plagut de veure-ho i, en gran part, ho hem fet en memòria teua.

T’hi poso, en aquest apunt, la fotografia que ens va fer amb la teua màquina, potser fa deu anys ja, un cambrer del Restaurant Amaya, al capdavall de la Rambla de Barcelona. Te’n recordes? Em telefonares per anar a sopar amb tu en acabar la teua conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, junt amb el teu acompanyant (entremig de nosaltres dos a la fotografia), el president de l’Euskaltzaindia, en Jean Haritschelhar. Quin sopar memorable, quina conversa, que si el basc, que si l’iber, que si el català, i els manlleus entre els tres idiomes. La teua ciència i el teu saber, amb la bonhomia del teu caràcter, sempre m’eren un redós on refugiar-me i alhora aprendre.

Com et trobo a faltar, cosí Enric.