Posts Tagged ‘PDD’

PERQUÈ ANIRÉ A LA MANIFESTACIÓ

dijous, juliol 8th, 2010


Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;

4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.

Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en
determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]


PROCLAMACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

diumenge, agost 23rd, 2009
En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!


FE SECULAR I IRRENUNCIABLE EN LA VICTÒRIA DE CATALUNYA ENFRONT DE LA TIRANIA

dijous, maig 28th, 2009

En Francesc Vicens saludant a n'Heribert Barrera

En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera

Dimecres extraordinari

Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.

La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.

N'Argemí, en nom de la PLataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots"

N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero

[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]

Els dotze de la victòria han fet història

Els dotze de la victòria han fet història

[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]

Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».

Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.

En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.

La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:

«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»

Na Montserrat, a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert

Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera