Posts Tagged ‘I-CSC’

PERQUÈ ANIRÉ A LA MANIFESTACIÓ

dijous, juliol 8th, 2010


Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;

4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.

Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en
determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]


FE SECULAR I IRRENUNCIABLE EN LA VICTÒRIA DE CATALUNYA ENFRONT DE LA TIRANIA

dijous, maig 28th, 2009

En Francesc Vicens saludant a n'Heribert Barrera

En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera

Dimecres extraordinari

Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.

La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.

N'Argemí, en nom de la PLataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots"

N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero

[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]

Els dotze de la victòria han fet història

Els dotze de la victòria han fet història

[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]

Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».

Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.

En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.

La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:

«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»

Na Montserrat, a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert

Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera