Posts Tagged ‘Parlament Sobirà’

DEL VICENSVIVISME A LA CONFRONTACIÓ

Dilluns, Juliol 12th, 2010

La Confederació Catalana reneix!

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

Dissabte el sofert poble català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus vergonyants interessos el clam del poble català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de liquidadors de somnis, són agents
molt ben pagats de l’Espanya imperial al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera, els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de la contesa a Catalunya del riu de la nostra Independència per a nodrir amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
Potser us pensàveu era innòcua la convocatòria de la manifestació, quan hi ha molta gent de vacances, en un dissabte de juliol? Potser crèieu ha estat casual la retirada de la manifestació, força abans d’arribar al final, del cap del govern regional català? Potser no us adonàreu, quan molta gent continuava endavant i feia punyetero cas dels organitzadors bramant s’havia acabat la mani, de la Guàrdia Urbana obrint gairebé tots els carrers (fins aleshores barrats) a la circulació de vehicles privats? Se’ls hi ha vist el llautó en la idea de separar, en el temps i en l’espai, la «protesta» per la sentència del tribunal prostitucional de la manifestació d’afirmació nacional de l’Onze de setembre: és evident, no se n’han sortit, però els venuts ho havien d’intentar… Galdós paper el jugat pels directius
els d’ara i els tot-just passats, reals manifassers de la mani del Mòmium Cultural.

Pensar i actuar: acció!
Un molt reduït grup de persones, integrat per gent de la Plataforma Sobirania i República, d’Acte de Sobirania i de la nostra Taula de Lo Rat Penat (la major part associats a RCat) fórem responsables que la capçalera «oficial» de la manifestació quedés molts metres enrere de la veritable, presidida per la nostra pancarta «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català», acompanyada de, ben segur, la més aplaudida de totes, la duta pels representants dels sobiranistes valencians i aragonesos que vingueren expressament a la manifestació a fer-nos costat.

La pancarta més aplaudida

La determinació en constituir la capçalera de la manifestació féu possible que darrere nostre s’arrengleressin molts independentistes, la majoria d’RCat amb una gran pancarta i el globus; sort que a l’assemblea del matí la Junta directiva del Reagrupament Independentista per la pressió de molts dels associats es va veure obligada a rectificar i anuncià que sí hi anirien a la manifestació. En un moment en què la marxa encara no havia ni començat, en Joan Carretero hagué de baixar fins on érem, a la Gran Via de les Corts Catalanes cruïlla amb el Passeig de Gràcia (just al davant del Cine Comèdia), per a demanar-nos deixéssim passar a la Premsa. Així ho vam acordar i, tot seguit, començàrem a moure la manifestació. En arribar a les envistes de la Plaça de Tetuan, la Txe Arana i en Lluís Solé ens van engaltar el discurs de benvinguda i els de l’Orfeó Català ens oferiren Els segadors …amb tota naturalitat, atès havíem arribat a port les autoritats.

La Independència no es demana, es pren!

Fixeu-vos en un detall important: més d’una setmana de discussió estúpida sobre el lema de la manifestació i el repartiment de «llocs» entre el «govern» català i els «organitzadors de la societat civil» i els partits, no els serví per a res perquè el poble prengué tot sol la paraula i la iniciativa. Quan els «polítics» arriben, la gent hem anat i tornat cent cops, la llàstima és que fins dissabte passat els caragirats, a sou d’Espanya, repartint quatre dolços i alguna «bona intenció» engalipaven gairebé a tothom. Des de dissabte saben que el vell sistema ja no enganya pas a ningú. Què s’inventaran ara per a tenir-nos «controlats»?

L’«Operación roja»
L’espanyolisme futboler en menys de vint-i-quatre hores ha substituït, fins i tot a casa nostra, els titulars dels mitjans: de la manifestació per la Independència de Catalunya hem passat, com qui no fa la cosa, a Espanya campiona (només de futbol, però és un detall no mencionat)!

Una campiona gràcies a l’esforç i el saber fer de futbolistes catalans transvestits d’espanyols, per molt que tímidament ensenyessin una bandera després de la final… Algú es recorda d’on juga ara i perquè el nostre Oleguer? Quan un català es dóna i exerceix d’espanyol és premiat i agombolat; quan exerceix del que és, de català, és bescantat i si, a més a més, té un comport patriòtic és perseguit i exiliat. Al candidat del Real Madrid que ara presideix el Barce, al tal Sandro, li ha mancat temps d’anar a fer «culet-culet», baixar-se els calçotets i demanar perdó a Extremadura…


El més greu de
l’«Operación roja» és per venir perquè s’hi basa la nova punta de llança de la catalanofòbia renaixent a Espanya. Només cal veure una mostra del magnífic reportatge gràfic del meu fill Jordi fet la passada matinada: el triomf d’Espanya és l’excusa per atacar els catalans i Catalunya. Els «mitjans» oficials amaguen el cap sota l’ala del que se’ns cau al damunt, vegeu-ne les imatges d’infart que a partir d’ara seran el pa de cada dia: nazis amb banderes carlines i amb la franquista gallina, cremant els arbres i el mobiliari urbà perseguint la gent i els vehicles als crits de «catalufos de mierda os vamos a matar», «viva Franco», «catalanes hijos de puta», «arriba España», entre d’altres floretes.

La fi del «vicensvivisme»
La commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives ha coincidit amb l’inici de la fi del seu invent patètic. Vicens fou autor d’un llibre infecte —per a bastir d’arguments a Franco: España. Geopolítica del Estado y del Imperio (Editorial Yunque, 1940)—, del qual aquests dies tothom s’ha «oblidat», aparegut casualment al mateix temps que un altre llibre d’un espieta de Franco, gairebé més infecte —si això fóra possible— escrit pel seu «gran amic» Josep Pla (Historia de la II República española, Ed. Destino); amb el dit llibre Vicens s’havia de fer perdonar per les autoritats de la dictadura el seu «passat» polític i la seua desviació «catalanista». I a fe que amb la nova (pseudo) ideologia «catalana» que elaborà ho aconseguí, fins al punt que anava a ser nomenat ministre d’Educació franquista quan es morí a causa d’un càncer de pulmó.
El vicensvivisme consisteix en convèncer els catalans que són poca cosa i, en funció d’aquesta poquesa, cal anar a Madrid a «pactar» (pidolar, baixar-se els calçotets, fer la política del «peix al cove», etc.). Dita «ideologia» al seu moment aixecà en peu de guerra als patriotes catalans més significats (destacant-se’n entre ells Joan Ballester Canals i Carles M. Espinalt) i afirmant que el pactisme català consistia en obligar al rei a respectar les Constitucions de Catalunya, i no pas a rebaixar-nos davant seu com practicava Vicens; el tema mereix més d’un apunt dedicat exclusivament a la qüestió i, si puc, us els faré.
La importància del vicensvivisme rau en el desgraciat fet que la seua ideologia espanyolista fou la que s’inserí, es gravà a foc millor dit, al cervell de l’encara actual classe política «catalana»: abastant tot l’espectre polític des de la dreta a l’esquerra, des dels dirigents del PSUC i les seues escissions als d’Unió (i els comparses «centristes» i «populars»), tots, tots sense excepció, van beure de la font narcòtica d’en Jaume Vicens. Des de Solé Tura a Roca Junyent, Pujol i Obiols, Maragall i Duran Lleida, Tarradellas, Piqué i Lluch, tots, tots sense excepció són hereus del pensament bord conegut com a «vicensvivista». El millor deixeble de tota la colla, sense dubte ha estat i és Jordi Pujol Soley: i així ens ha anat la «transició», i així som ara on som: enmig del no-res.
El més greu de tot plegat és que el vicensvivisme no sols afectà les classes dirigents del país, sinó també els quadres intermedis: des de sindicalistes a, per exemple, un gran nombre dels professors d’Història i dels historiadors dels, pel cap baix, darrers seixanta anys —sobretot els fabricats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alhora marxistes i vicensvivistes: no és pas cap contradicció malgrat ho sembli— han manipulat a cor què vols la Història de Catalunya, disfressant-la de comparsa espanyola, mentint en fi desvergonyits, abocant a l’infern i condemnant al silenci a historiadors nostrats com en Ferran Soldevila.
En resum, el vicensvivisme permetia anar a dormir els nostres «patricis» amb la «consciència» tranquil·la d’haver contribuït a «fer país» amb la «feina ben feta». El que s’oblidà d’assenyalar Jaume Vicens als seus seguidors era a quin país en veritat contribuïen i qui es quedava les ingents plusvàlues de tanta feina ben feta…

La confrontació inevitable
La sentència del tribunal prostitucional espanyol és la porta oberta al secular i reviscolat genocidi contra Catalunya. Ha desfermat el nou progrom catalanofòbic. Veurem a dos mesos vistos plantofades als patis i als claustres de les escoles; veurem greus conflictes a causa del «
hábleme en cristiano» que ens fotran pels morros els actuals «immigrants», sobretot els sud-americans que han de demostrar que són més espanyols que els espanyols «originals»; veurem als gossos de l’escaire multant als ciutadans que s’hi dirigeixin en català, en fi, tornarem a les pràctiques totalitàries imposades per Espanya als catalans i generalitzades els anys cinquantes dels segle passat.
L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador. Una part de la immigració espanyola s’ha integrat a Catalunya a tots o gairebé tots els efectes (la llengua és on patina més la cosa), però hi ha nuclis fermament tancats, irreductibles i impermeables a la catalanitat. Quanta gent són? Quina força tenen? Quins llocs ocupen a la nostra societat?
Dir la realitat no és ser malastruc. Avisar no és ofendre. Prefereixo pecar per excés que per defecte: podem, desemparats de guies i dirigents, fer front a la confrontació espanyola? El suport del món civilitzat passarà del paper o de la virtualitat a un ajut efectiu i real? Ens sortirà el pobre acollonit que duem a dins
fruit de segles de patiments i persecucions implacables o serem capaços de plantar-nos i donar la cara? Un altre dels grans danys causats pel vicensvivisme ha estat fer-nos creure que els catalans som una colla de senyoretes (o senyorets!) fleumes que només de veure volar la mosca ens pixem de por al damunt. Res més lluny de la veritat històrica: el poble català ha estat dels més bel·licosos del món i compte, això no vol dir que no siguem pacífics. Hem estat pacífics però no idiotes; ara què som?
A Espanya han destapat la caixa dels trons, vulguem o no som obligats a actuar en conseqüència: o ens sotmetem a la cacera de bruixes de la nova inquisició ppsoera i cantem les absoltes a Catalunya o ens hi enfrontem amb vigor i eficàcia i proclamem l’Estat Català; de nosaltres depèn i només de nosaltres:

Candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament


PERQUÈ ANIRÉ A LA MANIFESTACIÓ

Dijous, Juliol 8th, 2010


Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;

4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.

Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en
determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]