Posts Tagged ‘Montserrat’

MIQUEL FERRER SOTA LA LLEI DEL SILENCI

Diumenge, Abril 5th, 2009

reproducció de la coberta del llibre

reproducció de la coberta del llibre

Miquel Ferrer i Sanxis – Memòries (1920-1970)
50 anys d’acció política, social i cultural catalana

Entremig de la investigació per a la seua tesi doctoral sobre en Manuel Serra Moret, en Miquel-Àngel Velasco Martín ha adaptat, compilat i anotat l’original de les «Memòries», encarregades al seu moment per la Fundació Jaume Bofill al mateix Miquel Ferrer Sanxis, resultant-ne un voluminós llibre (24 x 17 cm) molt ben estructurat, 480 pàgines més un plec de 16 pàgines d’il·lustracions; una feinada fruit de l’apassionada i apassionant lectura i estudi dels quatre toms mecanoscrits (superen en total els dos mil fulls) custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC].

Hem hagut d’esperar trenta anys per a veure la publicació de les Memòries d’en Miquel Ferrer. Amb tot, la coedició (Lleida, novembre del 2008) de la Fundació Josep Comaposada amb Pagès Editors —malgrat tractar-se «només» d’una molt acurada i encara més respectuosa adaptació— ha hagut de menester, per a veure la llum als prestatges de les llibreries, d’una «Presentació» i dos «Pròleg» a càrrec, respectivament, de Jordi Porta Ribalta (ex director de la Fundació Jaume Bofill i actual president d’Òmnium Cultural), Josep Maria Àlvarez (secretari general de la Unió General de Treballadors [UGT] de Catalunya) i Francesc Neira (director de la Fundació Josep Comaposada); ah! me n’oblidava, també ha calgut la «coordinació» —llegeixi’s supervisió del comissari polític— de Rosa Maria Puig-Serra (cap de Cultura de la UGT i, des del cop d’estat d’aviat farà dos anys, també vice-presidenta del CADCI)

La corrua de presentadors, prologuistes i coordinadors, escollits membres tots de la Plana Major de l’espanyolisme militant a Catalunya —no la del PpE, sinó l’altra fracció, la que ens mal governa, la del PsoE— i, això sí, amb els nostres diners, ha fet que el llibre comentat es publiqui; quin contrasentit! m’imagino la interrogació, entre sorpresa i suspecta, de l’esperit de l’indòmit Miquel Ferrer en constatar, un cop més i gairebé a dinou anys de la seua mort, que els de sempre, és a dir, els de «dretes» o els d’«esquerres», intenten d’apropiar-se de la seua voluntat, mai no doblegada, de ver patriota català.

I aquest és el moll de l’os de les Memòries d’en Ferrer, copsat en tot l’abast per en Miquel-Àngel Velasco, a qui no puc estar-me de felicitar per la feina ben feta i per la fidelitat a l’autor; n’estic segur, en Miquel Ferrer li ho agrairia, si encara fos viu. Vaig tenir a les mans i llegir les Memòries el 1983, l’indubtable interès de publicar-les m’era tan evident com, en aquell moment, la meua incapacitat financera per a fer-ho. Anys després, ho volgué publicar l’estimada amiga Núria Seras Lleonart, patriota catalana nada a l’Argentina (filla d’en Pere Seras Isern). De força gran vinguda i instal·lada a Catalunya —on s’afilià al PSAN—, es posà al capdavant de la Distribuïdora Latinoamericana, anys a venir esdevindria Distribuïdora (i editorial del mateix nom) Edicions dels Països Catalans, a la qual vaig donar en exclusiva la distribució dels llibres de l’Editorial El Llamp; na Núria també va intentar d’editar-les íntegres les Memòries, però una greu malaltia neuronal li ho impedí.

Els anys i els déus de la Història m’han estat propicis donant-me una segona oportunitat d’honorar en Miquel Ferrer Sanxis com es mereix, permetent-me de posar-hi el meu petit gra d’arena de nou, aquest cop facilitant-li el contacte a en Miquel-Àngel Velasco amb la filla de l’autor de les Memòries, na Montserrat Flores Farré-Serra, qui ha servat íntegre durant tot el temps passat d’ençà de la mort d’en Ferrer fins avui el despatx del seu pare adoptiu, la qual cosa ha estat doblement útil: de primer al llibre publicat, per les converses entre l’adaptador i la filla, qui també ha aportat les fotografies que il·lustren la vida i l’obra d’en Ferrer; i de segon per la conservació definitiva del valuós contingut documental del despatx, el qual na Montserrat ha cedit, amb encert, al Pavelló de la República [PR-CEHI-UB].

Els onze capítols del llibre, més els annexos i l’índex onomàstic, són una font contínua d’informació de primera mà del separatisme en acció per part d’un dels seus més preclars protagonistes. En Miquel Ferrer ha estat, pel cap baix durant seixanta anys, al rovell de l’ou dels qui prossegueixen el fil que ens uneix als patriotes de tots els temps en la irrenunciable lluita per la Restitució de l’Estat Català i la Devolució dels nostres Drets, Constitucions i Llibertats. Des dels tres intents de regicidi contra el Borbó fins l’arribada del Consell Nacional Català a Catalunya al començ del transfranquisme, en Miquel Ferrer mai no defallí i sempre fou exemple i guia de fidelitat a la Pàtria. Obris el llibre per on l’obris hi trobes notícia de patriotes i els seus fets; per exemple, a la pàgina 412 es refereix a en Lluís Escaler, patriota caigut en l’oblit fins no fa ni quatre dies quan l’amic Josep Espunyes l’ha rescatat de les tenebres i ens l’ha retornat en tota la seua integritat.

El pitjor que se li pot fer a un llibre no és pas parlar-ne malament o fer-li una crítica destructiva, ans al contrari: no hi ha res pitjor que el silenci, la Llei del Silenci que s’aplica contra tot allò que no convé que se’n parli o se sàpiga. He estat pacient aquests mesos, esperant de veure’n, ça i llà, comentaris o ressenyes sobre les Memòries d’en Miquel Ferrer; ha estat una espera inútil atès que no n’he trobat enlloc, excepte una menció al bloc del PR i una altra perduda entre la «memòria històrica» de la UGT que reprodueix el text de la «Introducció» d’en Miquel-Àngel Velasco. La qüestió és més greu encara quan cap de les publicacions en paper o digitals de l’independentisme tampoc no n’han dit ni ase ni bèstia. Aleshores és quan pren tota la vigència sobre l’actualitat aquesta reflexió d’en Miquel Ferrer que us reprodueixo davall per acabar aquest llarg apunt …sols volia ser una ressenya! [el ressaltat en negreta és cosa meua]:

«Sempre ha passat igual: així que es presenta l’avinentesa d’iniciar una acció política encaminada a promoure l’establiment d’un règim radical per fer foc nou i anar a una veritable reconstrucció peninsular en règim de llibertat individual i col·lectiva, els espanyols de seguida liquiden les seves discrepàncies i fan el bloc contra nosaltres, els catalans, que reivindiquem els drets mes elementals i la plena sobirania i llibertat per poder pactar en igualtat de condicions un règim de convivència peninsular entre les diverses nacionalitats que integren l’Estat espanyol. Tant si les reivindicacions catalanes són maximalistes com si són minimalistes, no hi ha manera d’arribar a un acord. És a dir, tant si els catalans amb una excessiva condescendència i afany de concòrdia reivindiquem una simple autonomia provinciana a l’espanyola com si reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació.»

»Això succeeix quan es tracta d’enteses renovadores d’esquerra i quan es tracta d’aliances entre les forces representatives de les dretes conservadores. No hi ha res a fer. Els espanyols, potser pel fet de saber que són més en nombre i que tenen a les seves mans l’aparell de repressió de l’Estat, sempre volen manar i no volen renunciar a cap de les prerrogatives governamentals. I més de quatre vegades hem vist que els catalans d’esquerra i els de dreta afluixen en les respectives reivindicacions fonamentals mentre els espanyols es mantenen ferms en la negativa a concedir nous drets i llibertats que puguin minvar el seu poder decisori. Una situació semblant, per bé que no tan violenta, es crea a Euskadi i Galícia quan bascos i gallecs de dreta o d’esquerra es disposen a establir un acord polític amb les dretes o esquerres espanyoles. Les pugnes entre dretes i esquerres també es produeixen a l’interior de cadascuna de les nacionalitats i trobem que és el més natural del món en un règim democràtic i quan es tracta de defensar les respectives orientacions polítiques i socials de cara als problemes interiors del respectiu país. A casa nostra comprenem que també sigui així en la política a fer Catalunya endins; no comprenem que sigui així Catalunya enfora. Però tenir consciència de català i voluntat de poder és ben diferent de ser un espanyol de Catalunya. Hi ha catalans nacionals i catalans regionalistes espanyols i també hi ha espanyols a seques que han nascut a Catalunya per casualitat, com a immigrats o com a catalans inconscients de la pròpia nacionalitat. Aquests darrers no són ni una cosa ni l’altra. No són res o, pitjor, estan al servei de l’enemic, conscientment o inconscientment.»

A EN FRANCESC FERRER GIRONÈS

Dimarts, Febrer 17th, 2009
escanear0001

En Francesc Ferrer, en Jordi Romaguera i n'Enric Borràs (entre ells, al darrere, en Til Stegman), devers el 1984 al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat (detall d'una fotografia original de na Montserrat Manent)

«Vaig anar a Madrid sent autonomista.
Vaig tornar sent independentista.»

Avui fa tres anys de la mort física d’en Francesc Ferrer. I dic «física» perquè, com molt bé diu na Montserrat Pumarola, la seua esposa i companya de mil batalles, «no ens va pas deixar el 17 de febrer del 2006. Ningú no mor del tot». Té tota la raó la nostra amiga, i més encara tractant-se del meu mai prou plorat «senator». Quina falta que em fa, en aquests moments de confusió, l’assenyat enraonar d’en Ferrer; com necessito el seu consell precís i la claredat del seu pensament.

És per això, per a mi i per a tots vosaltres, que he demanat permís a na Montserrat per a reproduir alguns dels pensaments d’en Francesc que, amb curosa tria, la mateixa Pumi —manyac diminutiu amb què en Ferrer es referia a la seua dona— va recollir en un llibre de quaranta quatre pàgines publicat per La Busca edicions i que es repartí entre els assistents a la Tercera convocatòria del «Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès» el dia 13 de juny del 2008.

Per a sort nostra, en Ferrer va escriure molt, a més a més de llibres —jo mateix n’hi vaig editar dos, Catalunya light? i Lletres de batalla— o articles als diaris i revistes; deixà moltes notes i fitxes, material que aviat serà a disposició dels estudiosos a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) atès que la família n’hi ha fet donació. És un arxiu, el d’en Ferrer i la Pumi, molt valuós, així que espero dels de l’ANC enllesteixin aviat la posada a disposició.

La frase que encapçala és del tot certa. Quan el vaig conèixer, en Ferrer encara no era independentista; amb tot li vaig pronosticar que si continuava anant a Madrid i, endemés, si quan agafava el seu cotxe a l’Aeroport del Prat per tornar a Girona mantenia el costum d’aturar-se a Barcelona i trobar-se amb alguns «caps calents» com jo mateix, se n’acabaria fent sense remei. En tota la seua carrera política, des de que començà de vocal de Cultura a la Cambra de Comerç gironina fins que, després de ser quinze anys senador i vuit diputat, es presentà a l’alcaldia de Girona, en Ferrer anà, com a independent, a les llistes de CDC, PSC i ERC. Amb tot, al seu cor i al seu cap només hi tenia lloc un sol partit: Catalunya.

«La llibertat fa por als que volen la seguretat en el gaudi de les riqueses.»

«L’error ideològic sempre és una veritat que s’ha tornat folla.»

«Els gèrmens de la violència més aviat creixen al camp de la injustícia.»

«El poder és el virus de la malaltia política.»

«Quan hom invoca la cultura universal sempre és en detriment dels febles i per afavorir els hegemònics.»

«A la basarda i la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.»

«Els graons més segurs de l’escala d’ascensió política són les raspallades i les llepades.»

«Els ploramiques sempre han plorat molt i no una mica.»

«La litúrgia del parlamentarisme és avorrida i pesada. No valdria la pena d’alleujar-ho?»

«Els errors són les cuques de llum que il·luminen el camí de la vida.»

«Llàstima que quan arriba el final de l’existència ja no tens temps per poder rectificar.»

«El lletraferit no pot passar la convalescència a les impremtes.»

«Els teus drets no esperis exigir-los fora de temps, després no te’ls reconeixerà ningú.»

«Sense sol, el xiprer no pot fer ombra.»

«Veure la pel·lícula de colors quan s’ha filmat en blanc i negre és la feina del poder i de tots els mentiders.»

«Pel forat de la pena se’n va l’alegria de viure.»

«Els escenaris sense bambolines són fàcils de muntar pels enemics de la pàtria per fer-nos entrebancar.»

«No vulguis abastar els estels si no tens cap caixa per endreçar-los.»

«Ajudeu-nos Providència, feu-nos astuts i ardits, dels capellans amb concupiscència no en volem veure ni les mans, ni els dits.»

«On és la felicitat? La felicitat és l’oblit de saber allò que no tens!»

«L’autonomia política on és menys agraïda i volguda és en els partits polítics.»

«Els que lluiten a favor de la Llengua Catalana sense complexos, avui són uns autèntics revolucionaris.»

«Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc no s’hi pot fer política de partit.»

«Catalunya no ha de ser ni teva, ni meva; mentre no sigui nostra, continuarà essent d’ells.»