Posts Tagged ‘dni (document de no independent d’Espanya)’

PROCLAMACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

Diumenge, Agost 23rd, 2009
En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!