Posts Tagged ‘Castells’

N. 1912-1

Dimarts, Abril 14th, 2009
una nadala patriòtica
una nadala patriòtica

Vindicació d’en Joan Ferràndiz

A l’època en què no se’n deia «Christmas» sinó «Felicitació de Nadal» o, més clar i català, «Nadala», el polifacètic artista Joan Ferràndiz Castells dominava de manera aclaparadora el món de la imatgeria nadalenca. De menut m’agradava el seu estil; de major em produïa un sentiment ambigu entre embafador i entranyable. Encara avui persisteix.

Poc vull ara fer-vos una crítica de l’estil d’en Ferràndiz, ni en sóc expert ni és el motiu d’aquest apunt. L’omnipresència de les seues nadales —i, ensems, les de la corrua d’imitadors— començà a minvar quan es posà de moda, entre els ambients capdavanters de la nostra societat, felicitar-se el Nadal amb les targes de la UNICEF, comprant les quals hom suposava que els seus diners eren destinats a ajudar la infància desvalguda, si més no això afirmava la propaganda de dita organització planetària.

Sempre em semblà que en Ferràndiz era català perquè, malgrat moltes de les seues nadales i contes anaven signades «Ferrándiz», aviat em vaig fixar que n’hi havia amb la grafia nostrada «Ferràndiz». Fins fa poc no en sabia pas res més de la filiació nacional d’en Joan Ferràndiz. Però un dia del passat estiu li vaig comentar a na Nati Muñoz-Espinalt [APP] el meu parer del tot contrariat sobre la reedició d’una estatueta inspirada en «El més petit de tots», en què el nen aixeca el puny mentre arrossega la bandera en terra.

Per aquest motiu, el primer dia d’agost del 2008 la filla del professor Carles M. Espinalt em féu arribar la nadala que il·lustra l’apunt d’avui, amb una nota manuscrita en què em deia:

«El gest, com podeu veure, és molt diferent del ”més petit de tots”. En Ferràndiz era un català molt reconegut als EUA, les seves nadales eren tan preuades pels americans que les col·leccionaven…»

»Aquesta nadala, per molt infantil que sigui el dibuix, l’autor ens mostra clarament el seu pensament que com a catalans hem de fer visible en tot allò que fem.»

I ben clar ens el mostra el seu pensament l’autor: fixeu-vos en els ulls del nen mirant el flamíger estel blanc de cinc puntes just al damunt del pal de la bandera comtal; noteu amb quina dignitat i fermesa —tot corrent per un camp de blat— duu el pastoret la bandera, així com el ram d’olivera —senyal triomfal— a la seua cintura, i el colom de la pau precedint la composició. Adoneu-vos del daurat intens del que hauria de ser el camp groc de la bandera, i de com coincideix amb el color del blat. I, si no n’heu tingut prou de càrrega simbòlica, us ho arrodoniré amb el títol d’aquesta nadala [referència N. 1912-1]: «El cel encès d’espigues rosses».

M’ha semblat aquest 14 d’abril que avui era un bon dia per reivindicar el patriotisme d’en Joan Ferràndiz qui, entre d’altres dedicacions, a més a més era poeta (guardonat) i havia fet dibuixos animats. Potser fóra el moment que el Centre Comarcal Lleidatà —al qual en Ferràndiz hi havia estat molt vinculat— li organitzés un homenatge i exposés una mostra de la seua variada obra.

Tampoc és gens casual la menció expressa a en Carles M. Espinalt —del qual el passat 2 de març n’hem commemorat el setzè aniversari del seu traspàs—: és d’actualitat perquè uns deixebles seus, que sembla no el recorden (o, com han fet altres famosos desagraïts no el volen esmentar), demà passat presenten una nova formació política en vistes a les eleccions regionals del 2010. Ho aviso perquè encara hi sou a temps de posar-hi remei: renegar del pare o renegar de la Pàtria és exactament el mateix.

VIURE A TOT RISC

Dimecres, Desembre 31st, 2008

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès (octubre 2008)

Feina feta no fa destorb

El 22 d’octubre d’enguany a l’Ateneu Barcelonès se li féu un molt merescut homenatge al patriota Ermengol Passola, del qual ja en vaig donar compte en un apunt del bloc. Però em quedà la recança de no haver pogut escoltar, allà mateix, les paraules que podria haver pronunciat en Passola a l’acte en qüestió. Una oportunitat desaprofitada d’escoltar l’enraonar motivador d’un gran activista i millor català. Per això avui, darrer dia del 2008, em plau de posar-vos davall el que hauria estat el seu discurs si li haguessin deixat fer-lo. Primer hi ha la carta publicada al diari Avui, i després el text que la continuaria que el mateix Ermengol em féu arribar i on fa memòria de la seua relació amb els sis ponents que des de la mesa de l’Ateneu glossaren la seua vida i obra. També us hi he posat els enllaços a gravacions on el podreu escoltar i veure.

Dimecres a l’Ateneu

Va ser una explosió d’amics i de companys. Ho vivia confós i torbat; l’Ateneu ple a vessar, i a la sortida o al pati amb l’inevitable cava, resultava que pràcticament coneixia tothom. No tenia cap micròfon a mà, però si m’hagués estat possible i davant l’afecte i l’entusiasme, hauria començat prescindint de la inevitable fotocòpia de regraciaments que s’han de donar davant d’actes tan generosos, hauria dit: que acollia aquell acte gairebé forassenyat amb gent que fins i tot quedaven a la porta, que m’havien escollit com una representació d’allò que alguna vegada n’hem dit formigues subterrànies. I hauria llegit el nom de vint-i-quatre imprescindibles col·laboradors que sempre havien anat amb mi, i jo amb ells, encara que aquesta llista ho era tot menys una manera escaient de començar una intervenció. Tanmateix, no em puc estar d’escriure els tres primers i els tres últims de la llista: Pere Artís, Enric Borràs, Teresina Clota, i els tres últims, Rosa Paretó, Maria Plubins, Lluís Puntís, ordenats per ordre alfabètic. I crec que hauria acabat amb alguna cosa com ara aquesta: «Només podem parlar d’esperança si som capaços dia a dia de viure a tot risc treballant per la independència de Catalunya».

Ermengol Passola

Text inèdit:

Oriol Bohigas, estimat amic, que em plau recordar-te de les primeres hores de l’ADIC, Associació de Disseny Industrial de Catalunya, i que ens ho van tombar a Governació i vàrem tenir que passar a ser l’ADI-FAD. A les faldilles del Foment de les Arts Decoratives, quin horror en aquell temps per iniciar el grup de disseny haver de cohabitar amb la bella gent, però tanmateix «decorativa i decoratius». I d’aquells primers moments la companyia i l’estimació. I per damunt de tot la sensibilitat i el despreniment esplèndid del nostre mestre Antoni de Moragas Gallissà.

Lluís, Lluís Cabrera, quin un! quin un n’hi ha! d’aquest Lluís. Que va saber copsar la intenció de la «Caseta de Catalònia Acord» a la Feria d’Abril de 2003. He dit intenció actual, a curt, a mig i a llarg termini, i eren moltíssimes les idees que es conjuminaven per a poder descobrir des de dins i amb proves fefaents, el gran negoci i l’abús de subvencions que rebia i encara rep la Feria d’Abril. Però, a més, vas de seguida involucrar-te i així sortiren «Els altres andalusos» que per a mi és la immillorable continuació de Catalònia Acord.

Recordat amic Toni Castells, el dia abans de que t’anomenessin conseller vàrem dinar plegats, recordaré sempre la conversa en la que abocàrem tot el nostre optimisme en la possibilitat de que un Govern del PSC, presidit per Maragall podia i devia, com a objectiu possible un avenç de Catalunya; afegint-se al combat de defensa de tots els seus drets morals (per no dir-ne patriòtics) i materials, també entrant directe en les sumes exactes de la detracció econòmica global i explicitada per cap. Vàrem acabar amb la confiança que el PSC podria fer conscients dels diners que li faltaven per cada català, per molt castellà que parli, i que aquesta sí que fora la lluita que havia d’unir a tota la població!

Estimat Josep Ma Espinàs, penso en la quantitat de criaturades que has hagut d’aguantar al meu costat, recordo aquelles estades als hotels de Cannes atenent un estand el MIDEM. Oferint les nostres misèries musicals a la fira més important de tots els professionals de la música. I tu aguantant a peu dret el paperot! Com a prova tinc molt present un cop que tu dirigies l’enregistrament d’un disc de la discoteca «M’agrada Cavall Fort». Hi havia un tros que s’hi havia d’afegir un cant col·lectiu poble; i així ens decidirem a cantar tots els assistents. Per tres vegades es va repetir la prova, quedava clar que algú desafinava i que aquest era jo. Hauries hagut de retirar-me, però la il·lusió de que aquest disc aniria a parar als meus fills i que qui sap si em reconeixerien la veu, amb aquesta dèria no vaig pensar en la dissonància. Renoi si varem aconseguir els dos resultats! Per una banda tu vares fer veure que no passava res, i per una altra quan posàvem els discos a casa deien: «Mira el pare!, Aquest és el pare!».

Llunyà company de feina, Baltasar Porcel. A qui ara la premsa atribueix el teu pas per les Galeries Maldà treballant com enquadernador de llibres de luxe. Les noticies com veus van com van. I amb tu podem tenir junts l’assistència al Consell de Guerra a Jordi Pujol decisiu en la història d’aquest país, però jo també et tinc present cantant a les meves criatures: «Sa madona folla des Puig de Sineu per posar sa lloca, posa s’homo seu. Ai si, ai no, sa tia Antonina i son oncle es Simó». Tens una novel·leta en la qual el capità dels contrabandistes es diu Passoles, home!, tant no!.

Respectat i estimat mestre Joan Triadú. Hauria de fer un relat paral·lel al de les teves memòries per a explicar totes les coses de profit per Catalunya que he pogut fer gràcies a tu. Recordaré els viatges a casa de Miquel Guinart a Montpeller, per subvencionar la revista Vida Nova, i la teva resposta quan et demanava si això podia tenir alguna transcendència «Tal com està tot, els únics amics que ens queden son els occitans. I com que no podem deixar de fer el que es pugui posem-nos almenys al seu costat en aquesta publicació ‘occitano-catalane’». Et recordaré sempre quan a l’habitació del costat, el teu fill Joaquim estava greu d’hidrocefàlia, però a la sala gran de casa teva seguies donant les classes de català sense ni una indecisió: Vetllaves a dos malalts! Ens has ensenyat a treballar per Catalunya amb una motivació impagable. El nostre poble transmet força i afanys a qui el sap escoltar.


entrevista a Vilaweb

video de l’homenatge

«El Cafè de la República»

tots una sola nació catalana

CATALÒNIA ACORD

Representació de la pancarta de 4,5 metres de llarg que penjava dins de la caseta de Catalònia Acord instal·lada a la Fira d’Abril del 2003 a la Nova Mar Bella de Barcelona