Archive for the ‘Agustí Barrera’ Category

MONTESQUIU, OCTUBRE DE 1940

dilluns, juliol 27th, 2009

Aquest text que us presento quedà finalista al XII Premi Carles M. Espinalt, convocat en el marc del XIII Certamen Jocs Florals Montesquiu ’08. A causa de la lectura d’aquest treball sobre l’històric dirigent d’Estat Català, en Josep Planchart, i sobre la seva crucial intervenció en uns terribles aiguats en la immediata postguerra, la senyora Nati Muñoz-Espinalt decidí enguany d’organitzar-li l’homenatge merescut a aquell antic secretari municipal de Montesquiu.

Imatge actual de n'Agustí Barrera

Imatge actual de n'Agustí Barrera

Agustí Barrera Puigví

Montesquiu, octubre de 1940

Homenatge a Josep Planchart Martori

Montesquiu, 25 de juliol de 2009

Divisa

«És una feina més difícil honorar la memòria dels éssers
anònims que de les persones célebres. La construcció històrica
s’ha de consagrar a la memòria dels que no tenen nom.»

Walter Benjamin
(Berlín, 1892- Port Bou, 1940)

Consideració

El recobrament del passat i el seu estudi, la recuperació de la memòria històrica, es un element valuós per a saber què érem i qui érem com a poble, en el cas concret que ens ocupa, que es el de la reflexió sobre la història local de Montesquiu, volem apropar-nos a l’aiguat dels dies 17 i 18 d’octubre del 1940 i a l’actuació providencial d’un home, Josep Planchart Martori que amb la seva acció decidida salvà vides de persones, alhora que evità la pèrdua del bestiar, en una època que la manca de queviures, la fam, era una de les causes mes sovintejades de malaltia, un altre flagell que junt amb la repressió s’abatia damunt del nostre poble.

Volem tambe acostar-nos a en Josep Planchart, a la seva actuació durant l’aiguat de Montesquiu, la seva militància política, el seu compromís amb la resistència, per així fer un retrat de l’època, un període, el del primer franquisme, poc estudiat i conegut, i això des d’un referent concret, el poble de Montesquiu.

Els fets

És amb la consulta dels documents de l’arxiu personal de Josep Planchart Martori que podem explicar punt per punt la inundació i la seva actuació per a preservar vides i béns. [Llegim-lo:]

«El 17 d’octubre de 1940 en arribar a l’Ajuntament de Montesquiu on jo n’era secretari, m’advertiren que la nit abans havia plogut molt i el riu anava ple, a les onze del mati l’aigua començava a arribar a l’altura de la Plaça Major. Vaig convocar els membres de l’ajuntament per tal de decidir què calia fer i prendre les mesures adients. Només vingueren tres regidors, molts camins ja eren intransitables, el batlle era fora del poble, i el tinent d’alcalde, que era l’encarregat de la Fàbrica del Carbur, no se’l podia avisar perquè el camí ja estava inundat.

»Vaig aconsellar l’evacuació el més ràpid possible dels habitatges més propers al riu Ter (Carrer de Baix, Plaça Major i la Placeta), la meva proposta fou acceptada i se’m donà l’autoritat per a prendre les decisions necessàries en nom de l’ajuntament, des d’aquest moment vaig decidir el següent:

»a. Vaig manar a l’agutzil que a cop de corneta fes un pregó-crida, per tal que totes les persones de qualsevol edat es reunissin a l’edifici de l’Escola.

»b. Em vaig adreçar a les dones per a indicar-los la conveniència de preparar llits i menjar per a les persones que s’haurien d’evacuar de les ribes del riu. Em sorprengué la rapidesa amb la qual es posaren d’acord i iniciaren la feina.

»c. Vaig organitzar grups de tres o quatre homes, amb l’encàrrec concret d’evacuar les famílies properes al riu, i el seu trasllat a les cases de familiars o amics que ja havien estat condicionades. Algunes famílies es resistiren al trasllat, però la meva actitud enèrgica s’acabà imposant.

»A dos quarts de dues del migdia l’aigua arribava sis metres per sobre del nivell normal del riu, a les set de la tarda es produí una crescuda important del riu i la comunicació telefònica amb Ripoll s’interrompé, així com el corrent elèctric, quedar-nos sense llum fou una dificultat més que s’afegia a la situació ja prou complicada per si mateixa, provocava més desconcert i incrementava la situació d’angoixa. Vaig creure que psicològicament era important de tenir algun sistema d’il·luminaci6, per això, a indicació meva els joves que eren a l’Escola, van anar a l’Església d’on recolliren totes les atxes i brandons i es distribuïren per tots els carrers del poble amb l’ordre de no moure’s del seu lloc, així s’aconseguí un sistema d’il·luminació durant tota la nit que donà confiança a la gent. Molts d’aquells joves es passaren hores amb l’aigua fins a la cintura, complint amb la tasca que se’ls havia encomanat.

»Fins aleshores havíem aconseguit d’evacuar tots els habitatges amb risc d’inundació i traslladar els animals i el bestiar a l’edifici de la “Col·lecta” de l’ajuntament, que estava situat a la carretera.

»A les tres de la matinada del dia 18 es produí una nova crescuda del Ter, dues hores més tard, és a dir, a les cinc de la matinada, a causa de la caiguda d’una tromba d’aigua es desbordà la Riera del Francàs a la part alta el poble, ens trobàvem amb l’aigua que venia per dalt i per baix, tres quartes parts del poble estaven inundades.

»Tot i la situació difícil s’havia fet tot el possible, i les mesures preses semblaven les més convenients per fer front a la situació, gràcies a la col·laboració i disciplina dels pobletans només es produïren danys materials. Recordem que a Torelló hi van haver 200 morts, i estralls materials enormes a totes les poblacions de la comarca.

»Nomes es va produir una desgraciada excepció, fou el cas d’una dona que vivia en un edifici de la Plaçaa, s’evacuaren el seu marit i els fills, però ella s’havia amagat a dalt del terrat i allí es quedà tota la nit cridant “veniu a salvar-me”, cosa que era impossible en no disposar dels equips de salvament necessaris.

»Uns dies mes tard aquella dona, possiblement afectada emocionalment per la situació que havia viscut, es llevà la vida.

»El rector del poble mossèn Pere Vinyes i Corrius conegut com a “Pere de la Pipa” es negà a enterrar-la al Cementiri Parroquial, perquè era una suïcida, el seu marit no volia que la seva muller fos enterrada de qualsevol manera com un gos, per topava amb la negativa del rector, que s’atenia a`les disposicions de l’església en aquesta matèria. Vaig advertir al rector que si no s’avenia a enterrar cristianament la difunta, difondria pel poble les relacions que mantenia amb una vídua de bon veure, va reconsiderar la seva decisió i la dona fou soterrada en terra sagrada. Mossèn Pere Vinyes era un parent llunyà de la família de la meva mare, cap als anys seixanta marxà de missioner a l’Argentina on sembla que hi va morir.»

L’avaluació que va fer l’ajuntament dels danys de la riuada es la següent:

  1. cinc edificis desapareguts

  2. cinc edificis totalment destruïts

  3. vint-i-quatre edificis parcialment destruïts

  4. cent noranta horts perduts

  5. vuit habitatges amb el mobiliari parcialment destruït

  6. la Fàbrica «El Carbur» parcialment destruïda i la seva carretera de comunicació desapareguda

  7. dos ponts destruïts

  8. cinc-cents metres de carretera destruïts

  9. mig quilòmetre de via de tren destruïda

  10. el passeig que anava des del pont a la Farga de Bebié, desaparegut

Veiem que els estralls de la riuada van ésser enormes, es van quantificar en uns vuit milions de pessetes, una quantitat exorbitant en aquella època.

Ens ha semblat escaient de fer un exercici de memòria oral, i incorporar al treball el testimoni d’una persona que malgrat la seva curta edat, nomes tenia tres anys, manté el record viu d’aquells dies, es tracta del veí de Sant Quirze de Besora Víctor Bordas Paret, explica així els seus records:

«Ens estavem a Can Pere Llarg, era un dia plujós, hi havia força gent a la Placeta que guaitaven com pujava el riu, jo notava que hi havia una sensació de por, de tensió, vaig veure com treien les cabres i les portaven a la part alta del poble. Van telefonar de Ripoll que pujava l’aigua, vam dormir a Cal Roig, les cases de la segona línia del riu ja estan inundades, anem cap a casa de l’oncle Nicasio.»

Com a resultat de la seva eficient tasca durant l’aiguat, l’Ajuntament del poble decidi de recompensar Josep Planchart pel seu esforç, així transcrivim un document amb una capçalera que diu:

«Don Juan Garcia Moya, Secretario del Ayuntamiento de Montesquiu, província de Barcelona.

»Certifico: que en el libro 4° de actas de las sesiones que celebra este Ayuntamiento, en la correspondiente al dia diecinueve de Octubre de mil novecientos cuarenta, consta entre otros el siguiente acuerdo:

»”Seguidamente el Ayuntamiento en vista de la labor admirable realizada por el Secretario de esta Corporación D. José Planchart Martori, se acuerda conste en la presente acta, su actuación, gracias a la cual y a las medidas por el dispuestas en uso de las facultades que le fueron concedidas por este Ayuntamiento, pudieron evitarse innumerables desgracias, pudiendose salvar casi la totalidad de la riqueza ganadera de esta población, ya que personalmente dispuso y organizó todos los trabajos de salvamento y evacuacion, tomandose a su dirección medidas tan acertadas, enérgicas y propias de aquellos momentos dificilísimos, que mantuvieron en todo momento el orden y la disciplina necesarias que evitaron el tener que lamentar pérdidas personales, mereciendo la felicitaci6n de las Autoridades y agradecimiento del pueblo en general, por lo que en su dia de acuerdo con el Reglamento correspondiente se le propondrá para la concesión de la Cruz de Beneficencia.

»Y para que conste, a petición del interesado, expido el presente de orden con el Vo Bo del Sr. Alcalde, en Montesquiu a diecisiete de febrero de mil novecientos sesenta y nueve

»Vo Bo El Alcalde-Presidente [Signatura il·legible]»

Josep Planchart no pogué rebre la Cruz de Beneficencia perquè tres anys després d’aquests fets, el novembre de 1943 fou detingut per la Brigada Político-Social, la policia política, junt amb unes altres setanta persones més, unes vint foren alliberades de la Jefatura de Via Laietana després d’uns dies d’hàbils interrogatoris, consistents en pallisses i tortures; en Josep Planchart fou dels 49 que ingressà a la Presó Model a disposició del Tribunal d’Espionatge de la jurisdicció militar. El seu delicte era formar part del Front Nacional de Catalunya (FNC).1

Josep Planchart Martori, el patriota resistent

Qui era realment el secretari de l’Ajuntament de Montesquiu, proposat per a una condecoració espanyola? El que semblava, l’aparença, corresponia a la realitat objectiva? Doncs no! La realitat oficial no coincidia amb la realitat dels fets. Descobrim qui era realment Josep Planchart:

Va néixer a Sant Celoni el 1918. Quan té setze anys s’inscriu al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Girona, núm. 3 [Barcelona], més tard passa al Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia [Barcelona], allí amb setze anys el Sis d’octubre del 1934 es troba concentrat amb uns trenta militants més, per a defensar l’Estat Català de la República federal proclamat pel president de la Generalitat, només tenen armes curtes revòlvers i pistoles, esperaran unes ordres per actuar que mai no arribaran, a causa de les divergències en la tàctica a emprar entre els organitzadors de la revolta.

Sovinteja l’Orfeó Gracienc, un dels centres culturals emblemàtics del barri. Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri [de Barcelona] on viu, Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 son al front d’Aragó, molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia Esquirol (1915-1994), militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una brigada que el seu comandant i bona part dels seus efectius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitza l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons, dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, i fou enviada al front d’Aragó prop de Terol.

Durant el període de la guerra Estat Català te uns 10.000 militants; la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic Octavi Viladrosa escriu d’ell:2

«Després aparegué en Planchart, un xicot ros de pell rossa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés. Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planchart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu. [pàg. 30]

»En Planchart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones. [pàg. 80]

»Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planchart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans.» [pàg. 86]

Malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan Octavi Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest «petit burgès» com l’anomena el seu amic,fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972; aquesta darrera vegada i fins a la Llei d’Amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.

L’inici de la guerra atrapà J. Planchart a Salt fent uns treballs a la Gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exercit Popular, fou destinat al STE (Servei de Tren de l’Exèrcit), que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars. Aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia.

J. Planchart, junt amb n’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa, treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entom difícil, primer per la situació bèl·lica, i després per la política, l’independentisme fou presoner primer de la seva feblesa numèrica i organitzativa, i després, de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i dels comunistes.

Després de l’ocupació de Barcelona [pels espanyols] Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius que no creien en la bondat del «nuevo orden» basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al Camp de Concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al Camp de Concentració d’Estella, a Nabarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració; en estar en edat de quintes l’envien a Melilla (Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos; després el llicenciaran per ésser fill de vídua.

Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en Administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores torna a establir contacte amb el seu amic Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent, com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.

Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté3 li demanà ajut per traslladar en Joan Cornudella, que estava amagat en una masia, fins a Barcelona. Amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze; allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i n’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.

Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduits en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un regim policíac com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militants del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de racionament i per tant no podien comprar menjar.

El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o a Itàlia, producció industrial, etc.

La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu Puigdengoles, al qual li trobaren salconduits en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los, provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943. Fou alliberat el 29/12/1944, en el seu sumari consta que estava «al servicio de potencia extranjera». Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.

En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: «El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos conmemorativos del Consell Nacional Català».4 En el mateix text se’l considera: «Politicamente está considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen». Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a Carabanchel (Madrid).

La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC).5 Fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’Amnistia del 1977.

Conclusions

Fins aquí en Josep Planchart, i la seva trajectòria com a secretari de l’Ajuntament de Montesquiu i com a resistent. Amb la transició hi ha hagut una voluntat manifesta de fer oblidar una resistència que com gairebé totes fou minoritària, però que ens permeté de sobreviure com a poble. S’ha perdut el sentit de l’heroisme, el concepte èpic de la vida, els elements romàntics que la fan mes transcendent, i per això, més apassionant. El mercantilisme i un utilitarisme baix de sostre, ens aferren amb excés a l’acceptació la de realitat, quan de fet l’heroi el que vol és transformar aquesta realitat per aconseguir nivells més alts de llibertat i de justícia. Gràcies a l’esforç d’aquests paladins de l’ideal, d’aquests guerrers de les causes perdudes, la humanitat ha anat avançant cap a nivells més alts de llibertat i d’igualtat.

Pensem que en Josep Planchart no entrarà als llibres d’història, tot i que com molts d’altres s’ho mereix, sí però creiem que podria, i seria un acte de justícia, entrar en la micro-història de Montesquiu per la seva actuació en els aiguats del 1940. Suggerim que des de la institució del poder local, l’ajuntament, es posi el seu nom a un carrer o plaça, que els infants del poble coneguin per una publicació, opuscle, la seva actuació quan l’aiguat del 1940 com a model de servei a la col·lectivitat.

Volem acabar de parlar d’aquest home esforçat en la defensa de Catalunya i de la seva gent, que és en Josep Planchart, amb la cita d’un montesquiuenc il·lustre que com el que hem ressenyat fou un estrenu cavaller de l’ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa, i que també milità als rengles d’Estat Català, el professor Carles M. Espinalt (1920-1993), patriota exemplar que penso que se li hauria de fer el reconeixement popular i institucional que es mereix. En homenatge seu reprodueixo una citació seva que em sembla d’una extraordinària saviesa i agudesa política:

«Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada.»

Tant de bo en les nostres relacions personals, en la nostra activitat política, social, apliquéssim la citació del professor Carles M. Espinalt, recuperaríem bona part de l’alè col·lectiu i podríem seguir endavant com a poble.

Que l’exemple dels qui amb esperit generós s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors.

Per a ells honor

Agustí Barrera Puigví
14 d’abril del 2008

Cronologia 1940

1 de març. Es promulga la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

19 d’abril. Lluís Companys crea a París el Consell Nacional de Catalunya.

10 de maig. Alemanya envaeix els Països Baixos i Bèlgica.

Juliol. Entren clandestinament a Catalunya els primers grups del Front Nacional de Catalunya (FNC).

13 de setembre. L’Abhwer deté a Bretanya el president de la Generalitat Lluís Companys Jover.

15 d’octubre. Afusellament del president Lluís Companys a Montjuïc.

23 d’octubre. Arriba a Barcelona Heinrich Himmler, cap suprem de la policia del Tercer Reich.

Octubre. A la Presó Model de València hi ha més de 10.000 empresonats.

Eis índexs oficials reconeixen que a Barcelona el cost de la vida se situa un 80 per cent per sobre del de 1936.

La circular sobre «El uso del Idioma Nacional en Todos los Servicios Públicos» prohibeix l’ús del català.

Josep Irla Bosch es converteix en president de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia consultada

Carbonell i Fita, P., Nadal a la Presó Model (1944-1945), pàgs. 40 a 42, Publicacions de l’ badia de Montserrat, Barcelona, 2000.

Diversos autors, Memòries del Front Nacional de Catalunya (Cavalcant damunt l’estel), pàgs. 53 i 85), Arrel Editors, Barcelona, 2006.

Manent, A., Retorn a l’abans d’ahir, pàgs. 171 a 183), Edicions Destino, Barcelona, 1993.

Martínez i Vendrell, J., Una vida per Catalunya (Memòries 1939-1946), pàgs. 128 i 171, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1991.

Planchart Martori, J., Arxiu personal.

Viladrosa, Octavi, Sang, dolor, esperaça, Editorial Sírius, Barcelona, 1991.

Notes

1. El Front Nacional de Catalunya era una organització patriòtica resistent que es fundà a París el 1940, agrupà militants d’Estat Català, Nosaltres Sols i la Federaciò Nacional d’Estudiants de Catalunya. Tenia una estructura político-militar. El 1946 es transformà en un partit polític.

2. Sang, dolor, esperança, vegeu «Bibliografia consultada».

3. Josep Munté Rodríguez inicià la seva militància a les Joventuts d’Estat Català, participa en els fets del Sis d’Octubre de 1934, per això s’hagué d’exiliar. Junt amb Joan Cornudella confisquen el Diari de Barcelona que esdevé l’òrgan d’Estat Català. Amb els milicians d’aquest partit desembarca a Mallorca. El 1937 ingressa a la Maçoneria on aconsegueix arribar a alts càrrecs.

4. La revista Xaloc fou editada a Mèxic del 1964 al 1981, i fou una de les de mas llarga durada de l’exili amb una tirada d’uns 700 exemplars; sortia cada dos mesos. El seu director era Ramon Fabregat Arrufat. Tractava temes de literatura, d’art i la política catalana de l’exili i l’interior.

Vida Nova (1954-1978) era una publicació trimestral catalano-occitana editada a Montpeller, els articles en occità hi són abundosos.

El Consell Nacional Catala (CNC) és una organització fundada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953). El seu objectiu es «retornar a la Nació Catalana la seva independència nacional, tot dotant-la d’un estat propi».

5. FAC (1969-1977), organització armada resultat de la unió de militants del CNC i de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), propugnava l’alliberament nacional i de classe, contemplava la totalitat del territori de la Nació, realitza unes cent accions armades. Amb una certa indefinició ideològica, derivà cap a posicions ultraesquerranitzants.