Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès
A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou
El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».
De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.
Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…
Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:
«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]
Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?
Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.
La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).
Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».
Aquell «panhispanismo» —determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat— ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives —i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat —15 de juliol de 1939!— en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.
L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia —base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica— i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».
Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…
Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:
»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:
»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’
»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]
En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:
«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]
El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden —tota la llopada colonial— continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!
Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt —avisat i informat com fou sempre— a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:
CIÈNCIA O LIRISME?
Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:
L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.
Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.
Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.
És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».
La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.
A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).
Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?
El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.
És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:
No t’hi emboliquis —heus ací— la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.
Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?
Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!
Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:
No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.
Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.
Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:
El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.
En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?
La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:
Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?
És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ
Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N —i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn— tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.
Així sia.
Tags: 28-N, Antoni Rovira Virgili, Associació d'Amics del País, baronessa de Perpinyà, Besteiro, Borbó, botifler, Carles M. Espinalt, Carles Pi Sunyer, cartografia, Catalanisme i revolució burgesa, Catalunya, Del poble català, Destino, Diario de Barcelona, Editorial Teide, Editorial Vicens Vives, Editorial Yunque, Enric Borràs Cubells, España. Geopolítica del estado y del imperio, Espanya, Espriu, estatut de Núria, Esteve Albert Corp, Ferran Soldevila, filocolonial, França, Franco, Frederic Rahola d'Espona, Generalitat de Catalunya, Geopolítica, Goebbels, Hispània, Hispanidad, Homenatge a Carles M. Espinalt, Institut-Escola, Jaume I, Jaume Vicens Vives, Jordi Pujol Soley, Jordi Solé Tura, Lecturas, Macià, materialisme dialèctic, Mèxic, Nati Muñoz-Espinalt, Notícia de catalunya, panhispanismo, Península hispana, Península ibèrica, Pere E. Bauló, Pere Ribot, Pont Blau, Portugal, Presència, rauxa, Revue de Psychologie des Peuples, Roser Rahola d'Espona, seny, Serrano Súñer, Tratado general de Geopolítica, TV(E)3, Vaticà, vicensvivistes
Enric, t’ha costat però l’has parit be.
Gràcies per fer-nos obrir una mica mé els ulls.
moltes gràcies, Enric, per informar-nos tan detalladament sobre la ideologia d’en Vicens Vives perquè patim no sols desconeixements de la nostra pròpia història sinó més precisament l ‘absència d’anàlisi crítica ( és a dir anticolonial) de molts intel·lectuals nostres.
D’en Solé- Tura sabia pel meu pare que coma comunista no podia ser nacionalista/independentista
Pel que fa al V.V vaig llegir una obra dde divulgació seva traduïda a l’alemany quan tenia 21 anys (per no semblar massa inculta de cara a alguns estudiants alemanys que en sabien més que jo sobre la nostra cultura) i m’ho vaig engolir tot sense poder criticar, i des de llavors, em pensava que era una referència per a la gent ‘progre”…
A l’estiu em va caure a mans per primer cop en la meva vida un article si no m’equivoco del Temps criticant precisament en V.V. com a historiador col·laboracionista espanyol (no sé com era formulat) i doncs al meu entendre com a botifler, tal com tu dius.
Em va sobtar doncs uns mesos després que en la sala a la UCE de Prada on es debatia què havia de ser” l’Etica catalana” ,els ponents invitats entre altres la Rut Carandell, en Santiago Espot i l’Enric Canela no fessin en llurs ponències respectives cap crítica del gran cartell homenatjant en V.V. sota el qual es trobaven.
Com sempre al final la sala va ser invitada a donar el seu parer, però com sempre en un temps molt limitat; durant la meva breu intervenció per assenyalar que l’ètica en el cas nostre consisteix primer de tot en desfer-se tot primer dels comportaments i valors endegats per la colonització ( com per exemple confondre la pau amb la serviliatat, respecte i submissió, inhibicions i tolerància, etc…) no vaig poder preguntar si els semblava “ètic “el cartell d’homenatge a un botifler!!!
Després de la teva contundent demostració lamento encara més no haver-ho dit però m’estranya encara més que ningú dels qui assistien a l’acte no hagi dit res!!!!
daniela
Daniela, no hi ha pitjor xacra entre nosaltres, els catalans en general i els independentistes en particular, que la ignorància sobre nosaltres mateixos, sobre quins, al llarg de la història, són els patriotes que ens han mostrat en cada moment el Nord; no ens ha pas d’estranyar aquesta greu mancança: a les escoles poc s’ensenya Història de Catalunya, i els quins en podrien saber no ho volen deixar entreveure, per interès ideològic o econòmic serveixen altres senyors abans que la pròpia Pàtria.
No sóc pas historiador, m’ha costat molts mesos tirar d’un fil que feia anys anava seguint, i el resultat no m’agrada gens perquè, un cop més m’adono com els mites prefabricats pels nostres dirigents són de cartró, són sempre lacais a les ordres d’Espanya i de França. És del tot injust que jo, per comptes, si m’abelleix, d’anar al cinema o llegir una novel·la distreta, hagi d’esmerçar el meu temps i el meu cervell en tasques que d’altres cobren sucosos sous per a realitzar-les i no ho fan o, senzillament, ho tergiversen a gust. Són uns venuts, tant o més culpables que els botiflers com J. Vicens.
Enric:
Amb aquest article tan ben documentat, ara ja ningú no podrà dubtar de la posició de cadascú. Està molt ben elaborat i sé que porta feina, però ha valgut la pena. D´altra banda he començat a llegir el llibre Època dels Dalmau i en Juvillà, i m´he quedat glaçat quan posa que et volien aplicar la Llei de Fugides, per part de la policia armada. Després de tants anys volien tornar a reprendre-la.! Bé, gràcies per tot el que fas.
Jordi Romaguera.
Jordi, la llàstima del llibre d’Època és que els seus autors diuen que són historiadors i quan m’entrevistaren no van prendre cap nota (al final s’adonaren que no havien enregistrat res per manca de piles a la gravadora!): em fan dir coses que no vaig dir o les recullen malament… en fi, el que més greu m’ha sabut és que em titllen de “jove antifranquista” quan jo, des de que tinc ús de raó sóc separatista! I saps perquè em menystenen d’aquesta manera els doctes “historiadors” aquests? Perquè no combrego amb la seva ideologia totalitària, aquesta és la veritat: només poden ser “independentistes” (al curt saber d’aquesta mena de gent) els que s’amaguen rere la Independència de Catalunya per a obtenir altres fins.
Estic orgullós d´haver tingut un espai a la “Miscelània” dedicada a la memòria del meu estimat professor (quin profeta!!!) Carles M. i Espinalt al teu costat i amb noms com H.Barrera, Faulí. Triadú, Ferrer i Gironés etc.
Una encaixada Enric
Frank Dubé
Desvetllar les falsedats i la foscor sobre els nostres homes i els dels enemics, de les veritats ocultes de la nostra història, ens és una prioritat. Propugnar i propiciar la ignorància entre el poble català és una victòria del regne espanyol que cal enderrocar.
Respecte al comentari “… els que s’amaguen rere la independència de Catalunya per a obtenir altres fins”: No s’amaguen, senzillament creuen que la independència ha d’anar acompanyada del socialisme per tal que Catalunya esdevingui una nació justa, humana, amb igualtat d’oportunitats i que no es converteixi en una nació lliure però amb els mateixos defectes que l’Estat del que es vol alliberar. Jo ho entenc, tot i que no ho comparteixo, en el sentit que crec que primer hem d’aconseguir alliberar-nos i després -un cop formats els diferents partits polítics- ja es decidirà quin sistema tria el poble català. Jo, evidentment, triaria socialisme perquè penso que no és just que la majoria que formen les classes populars haguem d’estar sotmesos a la minoria que omple les classes capitalistes i que, a causa del poder que això els hi atorga, se n’aprofitin en detriment dels treballadors. A mi m’agradaria viure en una Catalunya lliure, solidària, justa, que estés per sobre del que propugnen les grans multinacionals, els grans imperis capitalistes… Governar-nos d’una manera madura, fraterna… però per sobre de tot, el meu desig ara, és -com dic- la independència. També espero que poguem salvar distàncies entre els uns i els altres, perquè si continuem tenint-nos aquesta ràbia mai aconseguirem ni una cosa ni l’altre; ens necessitem per fer força, per ser tants com sigui possible i vèncer.
Pili, estic completament d’acord amb tu, de primer la Independència de Catalunya, després ja ens apanyarem amb allò que els catalans vullguem.
Començar la casa per la teulada només ens ha lligat encara més a la morta; desempalleguem-nos-en d’Espanya i serem lliures per a decidir el nostre present i el fuutr que ens plagui.
Mai no m’ha agradat V. Vives, ni la seva patuleia ni la seva editorial.
Caldria que llegissin una mica d’historiografia protestant.
Estic d’acord en què un dels principals enemics de Catalunya és el vaticanisme, la burocràcia madrilenya i francesa.
Necesitem com l’aigua que escriguis un llibre que expliqui “qui es qui en el nacionalisme català”, de vicens vives a jan Laporta, passant per en Strubell, i totes les altres patums d’aquests 35 anys.
Tota aquesta colla que nomès es mou si hi ha cadira, i si no resta callada tota la campanya electoral afavorint així als de la menjadora.
Enric, ho necesitem.!
A mi em fa gràcia la facilitat amb que es parla de botiflers i traidors.
Els feixistes espanyols ens diuen als catalans, renegats, traidors a Espanya, i bla, bla, bla.
També hi ha alguns catalans per els quals Vicens Vives, Josep Pla, Carles Sentís, son botiflers, traidors.
Per mi només son homes que volien viure en pau encara que fos sota un domini injust tolerable o al menys preferible al caos en el que va caure Catalunya del 1936 al 1939. La declaració d’independencia nordamericana diu que els homes s’estimen més suportar algunes injusticies mentre puguin sobreviure d’alguna manera que rebelarse violentament i que això és natural.
Jo estic una mica tip dels puristes, dels guardians de l’ortodoxia, dels que es creuen portadors i salvadors de la nació. Per mi la nació som tots. Tots els que parlen català amb un altre català, així de senzill, i que si han de triar entre ser catalans o espanyols trien ser català en condicions de llibertat. Sense que hagin de ser heroïs. Això ho deixo per els romàntics, llibres de caballeries i altres mandangues.
HI han molts catalans a qui els encanta dir que en Carod-Rovira o Artur Màs o en Joan Laporta son indignes, catalans que veuen fantasmes i traidors per tot arreu. Crec que aquests son els catalans que ens fan perdre les guerres perque no viuen en el mon real de gent que dubta, te por i a vegades es valenta, s’equivoca o l’ecerta, sino en les seves pel·licules de bons i dolents.
Col·laborar amb qui aniquila la teva essència, prohibeix expressar-te en la teva llengua, nega la teva nació i t’obliga per la força bruta a adoptar-ne una de forana i inventada, deixar-te trepitjar per la bota del dictador, veure com s’afusella gent que lluitava per defensar el que el poble havia decidit democràticament, presidi, exili, etc, etc, etc…. jo sóc covarda però mai, mai, mai -per mèrits intel·lectuals que hagués tingut- mai, mai, mai m’hagués posat del costat del colonitzador, de l’execrable feixisme tirà que amb dosis de paternalisme interessat va aconseguir amansir el pobre poble desfet que havia d’anar amb el cap cot per sobreviure… Dius que aquells són homes que volien viure en pau, més aviat són homes que volien participar de la menjadora i que -estic segura- van haver de treure tots els miralls de casa seva … Vergonya!! No qualifiquis de demagògia a la defensa del drets, la llibertat i la justícia … De traïdors n’hi ha arreu… No els justifica fer-se del bàndol dels opressors el fet de fugir dels que en deien “exaltats” (segles i segles de sobreviurevida dominats pels burgesos, militars i eclesiàstics cosa que va conduir a la destrucció dels símbols que els representaven i a la venjança de classe: naturalíssim hi estiguem a favor o no…). Aquells que esmentes haguessin hagut de viure al marge del règim, fer la viu-viu sense vendre’s per respecte al poble català; o bé, defensar la causa catalana des de l’exili a través del poder que la seva cultura els hi atorgava. Els republicans catalans van salvar moltes vides a gent benestant, d’esglèsia, de dretes … La gent d’Estat Català (per posar un exemple) va ser perseguida (alguns assassinats, altres van haver d’exiliar-se…) per faistes i comunistes espanyols i de Catalunya i no per això van canviar el deure que tenien envers la defensa de la nació… és clar: EREN PATRIOTES!! Honor a tots els que van morir; patir presidi; exili; humiliacions; tortura i més encara; tot per amor a la Pàtria! Valents herois!
Visca Catalunya lliure!!
Totalment d’acord Enric, jo ja hi vaig fer la meva aportació sobre el tema a “La llengua que ens va parir”. A veure si al final se n’adonaran!
[…] intent ha rebut crítiques ferotges i d’altres més comprensives, igual que la pròpia figura de Jaume Vicens Vives, lloat per saber […]