La prova d'un segrest
A la teua memòria, pare
Avui s’escau el vint-i-quatre aniversari de la mort del pare i, casualitats de la vida, també acompleix divuit anys la meua neboda Maria, la filla petita d’en Xavier i na Montserrat. Pel doble aniversari d’aquest 24 de març, en aquesta data a la nostra família hi campa un sentiment agredolç.
Remenant papers he trobat la còpia —la demaní el 1993 a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’expedient de presó del pare per la seua llarga estada al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, és a dir, la Presó Model o, com li era grat de dir al pare, el «Gran Hotel», on s’hi hostatjà des del 24 de febrer del 1946 fins el 9 de maig del 1950.
Sabia que al pare l’havien castigat durament per haver cridat al capvespre d’un 14 d’abril, fort i des de dins la cel·la, «Visca la República!»; per la seua poderosa veu el crit retrunyí en totes les galeries i motivà l’adient resposta per part d’altres presos. Ell mateix em contà com es passà un mes en calçotets —tal i com era en proferir el crit de rebel·lia, sense cap altra peça de roba— en la cel·la de càstig del Soterrani de la Primera Galeria. Doncs bé, n’he retrobat la prova escrita a l’expedient de presó, just datada demà, però seixanta-tres anys arrere; no sé perquè esperaren onze dies a fer l’anotació. Us tradueixo literalment aquesta i les següents sobre el mateix càstig:
«25 d’abril del 1946. Sanció.— La Junta de Disciplina ordenà la reclusió [sic] d’aquest reclús en cel·la de càstig per temps indefinit per proferir frases [‘dar voces‘] subversives.»
«12 de maig del 1946.— La Junta de Disciplina acorda el trasllat del titular a la Quarta Galeria on extingirà un mes d’arrest.»
«14 de juny del 1946. Alçament de sanció.— S’hi uneix ordre de la Direcció disposant l’alçament de l’arrest a què es refereix l’anotació anterior i el seu trasllat a la Sisena Galeria.»
Hom pot adonar-se que aquell «Visca la República!» li costà al pare dos mesos de penes, afegides a la principal de privació de llibertat. També he retrobat la prova d’una sospitosa excarceració —il·lustra aquest apunt— produïda onze mesos abans no obtingués la llibertat «vigilada». És un afer molt obscur que el pare m’havia explicat com una horrible experiència. Del 7 al 12 de juny del 1949 fou «segrestat» pels sicaris de la Segona Bis de l’Estat Major de la Capitania General i sotmès a tortures i interrogatoris en una «txeca» clandestina de la mateixa Segona Bis al carreró lateral de Capitania. Després de les pallisses el més greu succeí en la nit prèvia al seu reingrés a presó, atès que fou dut a la carretera de l’Arrabassada i després de fer veure que li anaven a fotre el «tret de gràcia» perquè no es donava, intentaren d’aplicar-li la «llei de fugues».
Totes les maldats per les quals jutges espanyols han condemnat a militars sud-americans —els quins, en realitat, només eren simples aprenents de Franco—, al Regne d’Espanya segueixen impunes, per exprés i ferm desig del dictador mantingut viu per l’actual cap de l’estat i de l’exèrcit espanyols, el Borbó.
Morin els tirans!
Visquin els patriotes catalans!
Tags: Bis, Borbó, Borràs, Capitania, Cubells, dictador, Enric, estat, exèrcit, Franco, jutges, militars, Model, presó, Segona, sud-americans
Gràcies, germà, per fer-nos present d’aquesta memòria de fets tan horribles i que tornen a fer-nos present la gran alçada ètica i moral del nostre estimat pare.
Visca la terra!
Escruixidora la història del teu pare, enfrontat a un dels episodis del nacionalisme del regne espanyol, potser no les més cruentes, però si les més properes, les que hem viscut nosaltres.
Visca la terra!
Mai han pogut tancar els ideals i això es la pena que compleix la dreta espanyola fosca i carca, acompanyats de tota la colla d’una i altra banda!
Estimat Enric, el teu pare es afortunat de tindre uns fills que el tenen tant present en el cor i en el record.
Quina llastima que el nostre país no tingui, avui dia, homes i dones d’aquella generació que tant van sacrificar per la nostra llibertat nacional i social.
Si els nostres dirigents actuals gaudisin d’una mica d’aquell esperit i aquella dignitat de forma molt diferent en anirien les coses.
M’uneixo al crit del teu pare.
VISCA LA REPUBLICA CATALANA!!
Robert
Henrike Knörr se habría acordado, como siempre. Veo en sus diarios que en esta fecha él siempre se acordaba. Como sabéis, y un día veremos en sus cruces de cartas, vuestro padre era para Henrike un segundo padre.
Un abrazo,
Txari
Enric i família Borràs.
La manera més lleial d´homenatjar el vostre pare i les persones que com ell, varen patir la tortura, la presó i l´exili, és proclamar i mantenir la nostra independència nacional.
Que els espanyols puguin veure que tot el que van fer contra Catalunya i els catalans, no els ha servit de res. Haurem trigat més, però el motiu pel qual van lluitar i morir persones com l´Enric Borràs Cubells, haurà reeixit malgrat tots els anys que haurem viscut a les fosques.
Per Catalunya. Sempre!.
Jordi Romaguera.
Benvolgut Enric (i Xavier):
Acabo d’arribar a Barcelona, després d’uns dies d’absència, i em trobo amb el correu on ens notifíques la commemoració de l’anniversari de la mort del teu pare, com també la còpia de l’expedient de la seva estada a la Model després de la guerra, i tots els terribles fets que se n’esdevingueren. expedient que segons dius, comentereu en el vostrae tradiconal dinar al restaurant Tarrida. Gràcies pel teu tàcit convit a participar-hi. Però justament, a la mateixa hora tinc un dinar, ja fa dies compromès, amb l’amic Jaume Sobrequés.
Pel que fa al teu pare, he de dir-te que el recordo amb un especial afecte per la seva amabilitat i amb molta admiració pel seu indeclinable patriotisme. Certament tots els seus fills podeu està ben orgullosos del pare que heu tingut, com ell, sens dubte, ho estaria de la vostra exemplar, emocionant, fidelitat a la seva persona i als seus ideals.
Una forta abraçada!
Josepmiquel
Estimat Enric:
Una abraçada i un fragment del meu llibre “Ostotu, quin pais”.
———– —————————–
Esquela de la meva mare, l´Angeleta.
Donadora de sang.Medalla d´or de la Creu Roja
Que acaba dient…..
…….. i l´alzheimer t´arribà poc temps després de morir el pare, el teu estimat « Miliu ».
Vas perdre la memòria i va ser una sort, després de tot, car la malaltía t´estalvià de presenciar l´actual panorama de la teva aimada Catalunya, en mans d´una colla de buròcrates i administratius, molts d´ells tímids, acovardits, envoltats d´aprofitats i traidorets de tota mena que estan xuclant al teu poble bona part de la sang que tú els hi vas regalar amb la mà al cor i de vegades amb les bales enemigues fregan-te el cap.
Descansa en pau, mama.(8 de Juliol de 1998)
Fins avui no he pogut llegir el record de tots aquests fets tan importants de saber i tan emocionants. Quan ho vas comentar al dinar, com que no estava al cas no hi vaig saber veure la importància. Es podria dir que jo també venero
els meus pares que, tot i amb una trajectòria ben diferent dels teus, sempre foren fidels al país, a la raó i al dret. I no cal dir que la meva consciència de país, d’allò que és just i del que no n’és, és d’ells que la vaig aprendre.
Visca la terra!
Mariona