DEU DIES D’INFART – 1

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo, setanta-cinquè aniversari de l’aixecament espanyolista a Catalunya, aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, manca poc, a casa descansaràs. Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

Finalment m’assec al despatx, els símptomes són els mateixos amb l’afegit d’un mareig creixent semblant a si m’hagués tocat un cop de sol. Tinc el telèfon fix a mà esquerra i amb la dreta em trec el mòbil de la butxaca de la camisa. Rumio encara què serà això; desconcertat penso: tal vegada una angina de pit? No vull alertar encara a la dona, són gairebé les nou de la nit i és quan més feina té, em refaré, és clar! Mentre dubto i sospeso si telefono, truca el fix, és el meu fill petit que em vol donar noves del primer nét —a nàixer d’ací cinc o sis setmanes—.

El noi s’adona del meu estat i després d’acomiadar-me i penjar telefona a sa mare. Quan, en un tres i no res, ella arriba a casa, em troba encara assegut al despatx, em diu que estic gris —alguna cosa passa amb l’oxigen!— i telefona al 061, explica els meus símptomes i en dos minuts ja tres joves cepats pugen per l’escala, minuts després n’arriben dos més; no sé d’on trec l’esma —m’han fet jaure al llit mentre em foraden per inserir-me «vies»— i els faig la broma de comentar-los-hi que «tenim l’ascensor espatllat» i tots cinc pregunten com un sol home: «on?, on és l’ascensor?». El fill petit que ha acudit corrent ara riu per sota el nas, va bé alliberar-se una mica de la pressió del moment.

Passo molta estona al llit, dues hores o més, però no noto l’espera, estic com emboirat però tampoc no perdo la consciència. Suposo intenten m’estabilitzi, el mal al pit no disminueix, ni el mareig, ni la suor. A la fi es decideixen, m’asseuen en una cadira i així, un al davant i l’altre al darrere —amb tres reserves per si un cas—, em baixen al peu de l’ambulància, m’estiren al baiard i m’entaforen cap dins.

L’Eulàlia és al davant al costat del xofer i sento l’udol de la sirena de l’ambulància, en aquest instant penso «sort que no sóc a Catalunya del Nord» —allà, si no ho han canviat, quan sentia les ambulàncies em venia al cap una tonada la lletra de la qual faria (si existís): «ell és mort, ell és mort»—. El vehicle es posa en marxa cap a l’Hospital de Sant Pau, tot i haver manifestat la meua ferma oposició a anar-hi a causa del pèssim record de quan l’accident del peu: quaranta malalts de trauma en un pavelló mig enrunat amb un sol vàter i una sola dutxa per a tots. Hom proposa i l’SS disposa!

Mentre escric aquest proemi, em canso només de remembrar aquells moments crítics. Fa una hora he vist a Nació Digital la galeria de fotografies del meu fill Jordi fetes ahir dimecres a casa d’en Moisès Broggi. Li demaní expressament de preguntar al més que centenari doctor per l’estat del president Barrera, i li va respondre que anava millor i que després de l’entrevista l’aniria a veure. La resposta d’en Broggi m’ha animat prou per a telefonar avui a la senyora Cori Pellicer, l’esposa del president Barrera, qui m’ha informat amb molta gentilesa de la salut del seu marit.

A la taula del despatx d’en Moisès Broggi hi havia ahir un exemplar força usat de la segona edició del llibre de l’arquitecte Carles Lladó Badia, Catalunya Independent!, publicat per l’Home del Llamp el 1986 [fotografia d’en Jordi Borràs Abelló]

Dins de la reserva al cas de l’accident vascular —cal ser amatents a l’evolució encara uns dies— i, d’altra banda, la millora de l’afecció bronquial, el president Barrera es recupera: coneix i és al cas de tot, ha recobrat el seu caràcter i es troba amb forces per voler tornar el més aviat possible als seus quefers. Amb l’infart, he estat molts dies a la figuera sobre n’Heribert Barrera, em pensava era de vacances i fou tot just ingressat dos dies després que jo. En fi, només desitjo la mútua recuperació per a poder oir de nou el seu patriòtic pensament.

Demà divendres espero poder continuar la meua crònica. Bona nit.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , ,

19 Responses to “DEU DIES D’INFART – 1”

  1. Roser ha dit:

    Ep Enric, endavant les atxes, no afluixis i et desitjo una recuperació rápida i puguis tornar a casa, però no pugis ni baixis gaires vegades les escales carregat, fes-ho sense presses i sense lligalls de fustes ni de papers. I alegria de saber l’arribada del teu primer nét !
    Bon vespre.

  2. Jordi Romaguera ha dit:

    Enric:

    No sé qui va escriure´m (també se me´n va el cap), l´endemà que t´ingresessin. Tot seguit vaig escriure´t, però com que encara no tinc la vista arreglada del tot, es veu que vaig pitjar un botó en lloc de l´altre. Estava convençut que te l´havia enviat, però la realitat va voler quedar-se a la meva andrònmina. Es veu que, com que jo en sóc una altra, doncs, volia fer parella amb mi.
    Bé, bromes a part, celebro que estiguis més bé, i que a poc a poc, et refacis i tornis a casa, suposant que no hi fossis. També me n´alegro pel President Barrera, que la salut li torni al cos del qual no li hauria d´haver marxat mai.
    Ja podem veure entre tots, quin panorama de patriotes fotuts. És el preu que hem de pagar per la nostra volguda tossudesa d´assolir la llibertat de Catalunya.
    I pensar que hi ha encara tota una colla de franquistes i els seus fills, que són a l´Ajuntament de l´Hospitalet, que mai no els passa res?. Potser és l´estil de vida que porten que no se´ls belluga ni el cabell.
    Bé, doncs, reitero la meva alegria de saber que tots esteu bons altre cop, a punt d´esmolar l´eina.
    Salutacions cordials a tots els malalts amb el desig que us refeu al més aviat possible. I que, -dintre de tot-, passeu un bon estiu!.
    Cordialment,

    Jordi Romaguera.
    L´Hospitalet.

  3. MIquel Manubens ha dit:

    Estem doblement contents de les teves noves i de les del President. segueix tenint-nos informats, si us plau.

  4. FRANK DUBÉ ha dit:

    Hòstia Enric!!
    No em fotis la vida enlaire!!
    Animat que m´has de portar a rebre la Independència quan jo vagi en cadira de rodes.
    Fet?
    Demà et telefonaré.

  5. Joan Grau ha dit:

    Hola Enric. A les 1:30 hora de l’Uruguay rebo el teu missatge. Tot just avui he fet memoria de tu.
    Espero que aquests dies no pensis en res mes que amb tu per recuperar-te perque mirar l’entorn no t’ajudara.
    Espero veure’t aquest Setembre, mentre estarem en contacte

  6. Magda ha dit:

    He disfrutat amb el teu proemi. Tu creus que és normal que en el teu estat ens facis gaudir? Cosa que quan estàs en plena forma, més aviat ens fas patir.

    Lluitador com ets, veig que te n’estàs sortint amb molta gràcia ja que tens l’humor d’escriure, això és fantàstic.

    Et vull veure donant guerra ben aviat i així serà.

    Endavant i una abraçada.

  7. Víctor ha dit:

    Endavant, amic!!!

  8. Àngel Velasco ha dit:

    HOla, Enric. M’alegre que vaja millor i que t’hages recuperat d’aquest esglai cardiovascular. Som carn! Me’n recorde perfectament d’aquelles escales, i les d’Imma, i d’on vivia una vegada a VAlència, sense ascensor.
    Em recorde també ara de Gonçal Castelló, que va patir alguna cosa semblant a la teua. I mira si va durar! A tu, et necessitem ben a prop, també, donant canya! El coret, malgrat que un miler o dos de cèl·lules, o ves a saber quantes, s’hagen quedat sense fer feina, et farà igualment la que li demanes si no és excessiva… Si fa falta que anem a ajudar-te a baixar o pujar caixes o el que siga, m’ho dius. Estem a tres hores… de tren i de cotxe.
    Ara cuida’t, que et cuiden i descansa el que pugues. Bon estiu i records a l’Eulàlia, i als fills Borràs.
    Una abraçada ben forta, jove.
    Àngel

  9. Gorka ha dit:

    Hola Enric,

    he rebut el correu electrònic i tot de seguida he telefonat a la nostra cosina Fontcalda, que sé que parla cada setmana amb la teva mare. Ella no sabia res, com jo. Em poso en contacte amb el Xavier per veure’t.

    Ara el més important és que et recuperis bé i que et cuidis molt!

    Una abraçada

  10. Alexandre Pineda Fortuny ha dit:

    Enric, gràcies pel proemi. Recuperat bé i aviat! Salut per a tu i el President Barrera!

  11. cuida’t.

    però, com van les coses, tots tindrem infart, per manca
    d’unitat i d’inactivitat.

    cuida’t

    francesc

  12. Jordi Borràs ha dit:

    Ja pots posar-te bé ja, que d’aquí menys de quaranta dies tindras un nét —per ara— per cuidar, mimar i tirar amunt com bé ho has fet amb els teus fills.

    Un petó molt gran, pare :)

  13. Imma Albó ha dit:

    Enric, el dimecres passat el “Terrida” no era el mateix sense tu. Sort que en Miquel Manubens estava inspirat i en va dir de ben grosses per fer passar el dinar com si el pebre no s’hi notés.
    A veure si et poses ben bo altra vegada. Recorda que jo també vaig patir un ictus de dues hores i ara estic millor que abans.
    Gràcies pel teu relat i felicitats pel teu nét.
    Fins aviat. Una forta abraçada,
    Imma

  14. Montse Flores ha dit:

    Hola Enric,

    Que la recuperació sigui rapida i reserva moltes energies pel teu nét.

    Enhorabona i Records.

    Montse (Reus)

  15. Teresa ha dit:

    Enric,
    refés-te ben aviat,
    la vida és exigent,
    el nét t’espera.

  16. josep maria subirà ha dit:

    Acabo de rebrer les noticies a traves del mail . I no se com contestar correctament dons estic a eivissa i no tinc l’ajuda de la meva filla Carme.
    Confio que en Nito Verdera m’orienti adequadament.

  17. Pep ha dit:

    Enric:
    encara que em retard, m’afegeixo sincerament a tothom que desitja fermament que et recuperis. M’ha agradat molt llegir la teva crònica de tot l’esdeveniment, semblava talment que ho estigués veient. Ha estat un mal llamp aquest que t’ha tocat. I a tu precisament que de LLAMPS n’entens una mica!!
    Com vaig dir a l’Eulàlia, ja he parlat amb els de Fraternitat. Faran una altra activitat en lloc de l’escrabble.
    Espero veure’t amb forces renovades ben aviat i amb la mateixa mala llet de sempre.
    Salut i fins aviat.
    Pep

  18. Lidia Jimenez ha dit:

    Apreciado Enric Borras pasado el percance le comunico que personas como usted no hay muchas, y Catalunya necesita nuestro Enric Borras dicho esto
    un abrazo muy fuerte de su amiga de la ASOCIACIÓN APIGF
    Relaciones Cassolana
    Lidia Jimenez Capdevila

  19. Lluís Urpinell-i-Jovani ha dit:

    Acabo de tornar d’Islàndia, escric a ton germà, demano per tots i totes, i em diu que has tingut un infart! No és la qüestió de la càrrega, únicament, o del problema traumatològic. És la malaltia del País, que no ens deixa viure! Letal!

    Coratge, Enric! I no fumis (què dic, ara, jo, si fumo com un carreter i visc, relegat, d’ençà de fa 3 anys, a 900 km. de Lavínia!

    Ua abraçada –cordial, sempre!

    Urpi

Leave a Reply