Dos patriotes en la memòria
Lectura patriòtica
Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?
Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».
Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.
Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.
Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.
No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!
Tags: Adolfo Suárez, Andorra, corrupció, Encamp, Garsón, Gertrudis Galí, Manuel Viusà, Núria Rius Vernet, París, Rodolfo martín Villa, Santé, Veneçuela
Es que tots aquets “artistes” que tant criticaben en Pujol fa sis anys que estan dessapareguts o jubilats, per exemple el CUPS Francesc Ribera.
Trobo a faltar alguna cançó dels Brams que en comptes de “jordi Pujol, sexe, droga i rock’n’roll”, es podria dir “Jose Montilla, borderline, corrupció i gestoria”. Però contra la secta no s’hi possen, curiosament.
Conec la gestació d’aquest treball, no el resultat final…encara. Tot el que sigui donar a conèixer l’obra de la parella Viusà-Galí ha de ser ben rebut; sobretot per la vida sacrificada i plena d’entrebancs que la seva lluita per Catalunya els i va comportar.
Resaltar la tasca de solidaritat que des de la rue Clauzel, 19 de París van dur a terme a favor dels patriotes catalans perseguits pel nacionalisme espanyol.
Quant els ho agrairem amb un reconèixement com cal?
Si no m’equivoco un amic de l’Agustí, que viu a Andorra, va ser casat amb una filla d’en Viusà (ara és casat o aparellat amb una de Filipines). Però no en sabia res més, m’hauré d’informar i buscar el llibre recomanat.
Mariona
Tan de bo aquest llibre serveixi per ajudar a la memòria de dos patriotes d’un valor incalculable. Sobre la manera que s’ha fet i el contingut prefereixo no dir-ne res.
Si no vaig errada és llur filla la Joana Viusà que fa al diari l’Indépendant i en francès (Cat del Nord) la crònica del que passa al Principat. No la conec. I vosaltres?
Per casualitat he vist aquest comentari que elogia el llibre de la Núria Vernet sobre els meus pares, i que agraeixo molt.
Pel què fa a mi, jo no tinc cap rellevància, ni tampoc la vull. Em limito a ajudar a tots els qui treballen per que no mori el record d’una parella excepcional, com a parella, com a artistes i com a lluitadors per Catalunya, primer a dins i després a fora, acollint i formant en la coneixença de la història del país, centenars de joves “educats” en l’escola de Franco, que acudien al nostre domicili de Paris , un taller d’artistes, que també era freqüentat per intel.lectuals i artistes francesos.