DEU DIES D’INFART – 3

SS – SG

Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.

Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.

Quan em duien, després d’apedaçar-me l’artèria causant de l’infart, a la Unitat de Cures Intensives ja era la matinada del dia 20 de juliol. Estava sol —en una mena de caixa d’uns setze metres quadrats de planta, amb tot d’aparells i un llit, tot per a un únic estadant— al Box 30 de la UCI «C». No podia dormir, era gairebé immobilitzat, sobretot la cama dreta per on m’havien introduït el catèter, i la vista se’m limitava pràcticament només al sostre. Amb tants de pegats, conductes, sondes, connectors i cablatges com duia, era la Musa perfecta per a un avisat il·lustrador dels robots de l’Isaac Asimov…

La família marxava a casa, no s’hi podien estar més al box, però l’Eulàlia a les set del matí tornà: un horari de visites força estrany. L’Enric (el fill gran) no arribaria de Palma de Mallorca fins passat migdia, a l’aeroport hi havia endarreriments a les sortides dels vols, perdria tres o quatre hores d’espera absurda i sense explicacions, i a la tarda hauria d’agafar el vol de tornada, quina pallissa! En fi, el que cal fer per un pare atrotinat. El Jordi (el fill petit), la meua mare i els meus germans amb les respectives mullers, serien totes les altres visites que vaig autoritzar aquells dies a la UCI.

El dia 20 no vaig dormir gens i tampoc no em donaven de menjar ni de beure. Cap al tard un tast d’aigua just per mullar els llavis. Van passar visita els metges i em comencí a assabentar de l’abast del meu mal. L’endemà, 21 de juliol, repetició del dia anterior, amb l’angúnia afegida d’haver d’orinar —dins d’un receptacle reciclable— estirat: mai no ho havia fet, si més no des de l’època que era molt menut i anava amb bolquers, i no hauria pensat pas em costés tant. Mica en mica ho aconseguia, i amb rapidesa la infermera em controlava els centímetres cúbics «lliurats». Al vespre —millor dit, a la tarda, eren quarts de vuit— em van dur el primer sopar, la primera menjada (és un dir) en quaranta-vuit hores. Vegeu-ne ací el menú:

El primer plat resultà fet de carxofes de llauna amanida… amb tomàquet! No suporto el tomàquet, així havia de triar l’escadussera carxofa d’entre tanta vermellor àcida; el segon plat —un lluç més fals que el Calb de la Franja (llegiu Duran Lleida)— només de l’olor se’m tancà l’estómac, i de guarnició altre cop tomàquet! Els flams i altres menges de l’estil (melmelades, confitures, iogurts, etc.) no són del meu grat, de postres toves només m’agrada la crema i els gelats. Això sí, els quaranta grams de pa sense sal me’ls vaig empassar a ulls clucs, tenia molta gana. La dieta prescrita —5S – Sense Sal, Sense Greixos— m’acompanyaria tots els jorns passats a la UCI i després a la planta.

Un altre maldecap fou l’assumpte d’anar al vàter, no em deixaven i pretenien usés una mena d’orinal pla que en diuen (suposo és una espanyolada) «cunya». Després de parlar-ho amb els metges convingueren podria fer-ho quan em traguessin el cateterisme de la femoral, i així fou el dia 22; en acaba, la infermera pressionà per més d’un quart d’hora la femoral a fi se’m tanqués la ferida, i després m’ho embenà, apretant-lo força, amb un teixit adhesiu. Unes hores més tard em feren asseure en una cadira de rodes i vinga fer volts per passadissos fins a trobar el lloc esperat, deixant-me sol només el temps just. Èxit.

Em feia l’efecte, malgrat la gravetat del meu estat, que jo era qui es trobava millor d’entre tots els ocupants dels boxs del voltant. Quan entraven a canviar-me els llançols del llit, o quan em duien la medicació, aprofitava per parlar un moment amb les auxiliars. Vaig fer un comentari sobre el mal record de l’antic HSP, m’havien posat en un pavelló mig enrunat i «tot es queia», li diguí a l’auxiliar. Eixerida com un llamp la noia féu, amb una veu i un deix misteriosos: «el nou també es cau». I no em donà més detalls, però la frase em rebotava per dins el cap i em deixà petja, fins més endavant, ja ho explicaré al seu moment, vaig comprovar en persona que és cert.

Excepte una infermera cap del torn que es negaria en rodó a dur-me fins al vàter, malgrat el permís dels meus metges —féu veure, des de fora el box, que parlava per telèfon amb el metge de guàrdia i que li havia dit que no—, i li va fer dir també a la meua infermera «tampoc m’hi duria perquè no se’n volia fer responsable i els meus metges podien dir figa», l’assistència rebuda, des del meu punt de vista, fou excel·lent, fins i tot per part de les rondinaires citades: un mal dia el té tothom. Atesa la meua insistència a enraonar només en català, era respost gairebé sempre en la nostra llengua, fossin d’on fossin les interlocutores, incloses les netejadores.

A cada dia passat, em deslliurarien d’un nou penjament: ara unes sondes, ara uns sèrums, fins a traure’m l’oxigen definitivament. Però connectat a la màquina que mostrava en un monitor (pantalla) les meues constants, ho vaig estar sempre fins sortir de la UCI. El dia 23 al capvespre em pujarien a «Sala», al tercer pis del Bloc B, llit 29. Les taquicàrdies havien desaparegut i semblava més estable, però la dieta seria la mateixa, «SS – SG», amb l’afegitó al peu del menú: «al·lèrgia meló i tomàquet». Així em mig salvaria i podria menjar un xic més sense necessitat de triar o, directament, d’abandonar.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , ,

13 Responses to “DEU DIES D’INFART – 3”

  1. Xavier Borràs ha dit:

    Estimat Enric,

    Gràcies per aquesta tercera crònica, especialment per la qüestió dels àpats.

    Un petó,

    Xavier

  2. Magda ha dit:

    Uauuuuu, Enric!. No en tenies prou amb tot el que t’ha passat, l’infart, els tubs, la pressió del pit, rl mareig, el box, el llit i tot plegat, que a sobre et vé el menú SS SG i a més amb tomàquet! Encara bo que no t’hi han afegit la ceba, que ja fora l’últim que et faltava, com per sortir de l’hospital tot intentant de fer una marató.
    Ja sabem que hauràs de fer bondat amb el menjar, però d’això a menjar tomàquet n’hi va un tros. El menjar sense sal és qüestió d’acostumar-s’hi, després no suportaràs els menjars amb sal, a no ser que te’n posin molt poca.
    Vinga noi, que estan fent tot el possibles per tal que posis fort com el roure que tu ets, un roure d’una gran resistència, ho estàs demostrant, amic.
    Tinc ganes de veure’t i de barallar-me amb tu.
    Una abraçada, Magda

  3. Jordi Borràs Alabern ha dit:

    El meló, al matí és or, al migdia, plata, i al vespre, mata.

  4. Joan Grau ha dit:

    Quan et llegeixo,a molts trossos no se si em descrius el teu infart o la crisi economica, desitjo que del primer t’en surtis molt, moltissim abans que ens en puguem sortir del segon.
    Afectuament

  5. Enric no saps om em satisfa la teva millora. Per distreuret t’explicaré una experiència que em viscut la Maria i jo. Estics fora però tornem sovint a Barcelona, i cada vegada detectava senyals deixades a la porta de casa i la del terrat per comprovar si les utilitzavem. Això a par,t a les 8 del matí del dissabte i diumenge trucades des del carrer per l’interfono i en respodre o “se havian equivocado” o no contestaven. Aquest dilluns piquen des de baix, diuen el meu nom i que porten un paquer certificat; naturalment obro i espero l’ascensor. Surt un paio amb una gorra que li tapava la cara, ulleres, bigoti raro i ensenyan-me el paquet:” Tiene que firmar, no tengo boli, vamos dentro” jo que l’aturo crido a la Maria que porti un boligraf i, mentres passa això, dos encaputxats amb pistoles a les mans pujant per l’escala; jo surto engrapo al tio per fotrel damunt dels altres mentres cridava a la dona que es tanques al pis- però un es va esmunyir dins, jo entro darrera i agafo la “tizona” de dos mans que tinc de decoració darrera la porta, quan em giro el paio tenia a la meva dona agafada pel coll i amb la pistola al cap, jo li foto el sabre pel cap, ell s’escapoleix sagnant, jo em giro per fer front als altres, m’apunten i disparen cinc trets (eren detonadores) i se’scapen escales avall, jo descalç i amb l’espasa a les mans darrera seu. Sort que un vei va veure al ferit entrar en un bar, avisem els mossos i el detenen. Eren colombians. El bo del cas (mosso dixit) es que quant surtin es queden aquí, i no els tornen al seu país. O es prenen mesure series o tot això es cultiu pels fatxes.
    Vinga una abraçada
    Robert

  6. Jordi Romaguera ha dit:

    Enric

    Em plau de llegir les teves cròniques de l´hospital que són més interessants que la majoria dels diaris. Almenys aprenc mots de la medicina, de la qual sóc completament llec.
    Val a dir, -cosa que no sabia- que jo també sóc al.lèrgic al tomàquet.Especialment el cru. No suporto ni la olor. Una altre cosa és el sofregit, però el tomàquet i jo estem renyits des de petits, quan la mare
    me´n donava i jo el vomitava abans de tenir un parell d´anys. El meu estòmag no el suporta. Conec poques persones que els passi, tot i que la meva esposa, .oh! casualitat- tampoc no li agrada. Vés per on.
    És curiós que les infermeres no tinguessin cap problema lingüístic. No puc dir el mateix. Pensa que a l´hospital de Bellvitge, a dins de l´UCI, on vaig passar uns 20 dies, hi érem quatre i a vegades cinc, més dins el box.
    Al meu costat tenia un sudamericà -fanàtic del Barça-, que feia deu anys que era a Tarragona, i m´entenia perfectament per bé que ll no parlava la llengua nacional. I davant meu, tenia un vell xacrós, que em mirava quan jo li deia alguna cosa, fins que un dia emprenyat, em digué que no m´entenia. Dic, doncs no passa res. Jo llegeixo o escolto la ràdio de sota el coixí i el fil a l´orella. Quan va venir algun familiar d´aquell home de cromanyó, els vaig preguntar quan anys feien que eren a Catalunya.
    “Namàs que cuarenta y uno”. I on viuen si es pot saber?. -A “Hopitalé”.
    Ah, carai!. Bona feina la de l´agent Corbacho manteninr la immigració apartada de la cultura catalana, i de pas l´ex-alcalde fotent-nos l´Ateneu i quedant-se´l l´Ajuntament. L´Hospitalet és un fogar anticatalanista que tard o d´hora veureu la feina dels tres tenors: Pujana, Corbacho i Marín.
    Tornant al tema que ens ocupa val a dir que la collita del 1955, sembla prou bona malgrat l´atrotinament de què som objectes. Som com la mata de jonc, caiem a terra, però ens tornem a alçar. Mira, Enric, xacrosos i tot, encara som aquí a peu dret!.
    També és bo de saber que el metge a mi em digué que podia veure dues copes de vi negre al dia, ja que en portar tanins reforçava el cor. Ara bé, només dues copes al dia, dos dinar, zero sopar, o zero dinar, dos sopar., o bé una dinar i una sopar. Però sempre com a màxim dos al dia.
    Naturalment li vaig dir que per Nadal, faria excepcions els quatre dies de festa. Nadal, St. Esteve, Cap d´Any i Reis. També ara hauràs de tenir en compte el menjar, però a poc a poc t´aniràs trobant més bé, i ja podràs anar canviant d´hàbits, tot i que no ens podem “extralimitar”. Cosa de
    lògica, altrament. Però sí que aniràs millorant de salut i a l´ensems també en l´aspecte gastronòmic.
    Bé, Enric, si t´ho explico és perquè jo vaig passar al davant. Vinga!. Força ànims que Catalunya ha de tenir la seva hora, i nosaltres hem d´estar sempre a punt!. Aquesta vegada, no podrem fallar. 300 anys ja és massa temps per entendre, que no ens podem entendre amb els de ponent. Que com em va dir mestre Ballester: De Ponent ni vent ni gent. I si l´Antoni Bassas va dir que era un adagi racista, doncs, que el donguin pel sac, perquè entre Joan Ballester i el monitor d´esplai parroquial, em quedo amb el primer.
    Salut i força al canut!. (Ai, els llepafils!!!).
    Salutacions cordials.

    Jordi Romaguera.
    L´Hospitalet de Llobregat.

  7. MIquel Manubens ha dit:

    FORÇA BORRÀS ! Ja diràs quan pots baixar de nou als dinars. I ja saps que qualsevol cosa que necessites, nomes ho has de dir.
    I si saps més novetats d’en HB ja ens ho faràs saber.

  8. Manel Bargalló ha dit:

    Enric,
    no sé si recordaràs qui sóc, però em penso que un dia ens varem conèixer en un sopar amb el Carretero. He llegit les teves cròniques i realment m’han sorprès gratament com ho expliques. Amb tot el que t’ha passat és d’admirar com ets capaç de descriure-ho tant bé.
    Et desitjo que et recuperis d’aquest esglai tant fort. Però també et desitjo força i determinació perquè a partir d’ara hauràs de fer molta “bondat” en tot el que es referent al menjar i portar una vida “saludable”.

    Salut i independència
    Manel des de les germanies

  9. FRANK DUBÉ ha dit:

    LA MEVA SANG ÉS UNIVERSAL.
    Pel que faci falta valent!!
    Frank (i Laura)

  10. Setembre Negre ha dit:

    Benvolgut Enric,

    M’alegro molt de la teva recuperació i que l’infart hagi quedat, sortosament, en un ensurt.

    Cuida’t i, sí, abstente una temporadeta de seguir l’actualitat nacional! Tot i que el nostre futur en Llibertat avança inexorablement!

    Una abraçada,

  11. grau daniela ha dit:

    estimat amic,

    com ho vas constatar feliçment, no sols la família i els amics s’alegren que et recuperis perquè t’estimen, sinó també els qui, a més amés valorem la teva feina patriòtica i considerem que t’has de preocupar de la teva salut, d’ara endavant fent tot sels sacrificis alimentaris que calgui ( sal) i també et comprometis a fer diàriament els esforços físics recomanats. Hauràs de cuidar-te pel bé de nacionalisme català que necessita un memorialista com tu, que tant en sap de la història petita i gran dels últims 40 anys que espero que estàs redactant, limitant però el nombre d’hores assegut a la pantalla segons les recmanacions medicals, per poder millor estalviar les teves forces que necessitem

    una forta abraçada també a l’Eulàlia perquè ja se sap tens la sort de tenir-la

  12. Pep ha dit:

    Enric,
    acabo d’arribar de fora i he llegit amb delectança la tercera de les teves cròniques. Celebro moltíssim que vagis millorant i que les coses tornin mica a mica al seu lloc. La llàstima és que aquests SS i SG els hauràs de portar al damunt un quant temps. I encara t’aprimaràs, vès!
    Cuida’t molt i fins ben aviat.
    Salut.
    Pep

  13. jordi Banyeres ha dit:

    Enric,

    Amb el gran cor que tens només podies patir d’aquest òrgan. Però el que el cor espatlla, també ho arregla. Que tornis a tenir el cor de lleó !

    Jordi

Leave a Reply