Amb el gran cor que tens només podies patir d’aquest òrgan. Però el que el cor espatlla, també ho arregla. Que tornis a tenir el cor de lleó !

Jordi

com ho vas constatar feliçment, no sols la família i els amics s’alegren que et recuperis perquè t’estimen, sinó també els qui, a més amés valorem la teva feina patriòtica i considerem que t’has de preocupar de la teva salut, d’ara endavant fent tot sels sacrificis alimentaris que calgui ( sal) i també et comprometis a fer diàriament els esforços físics recomanats. Hauràs de cuidar-te pel bé de nacionalisme català que necessita un memorialista com tu, que tant en sap de la història petita i gran dels últims 40 anys que espero que estàs redactant, limitant però el nombre d’hores assegut a la pantalla segons les recmanacions medicals, per poder millor estalviar les teves forces que necessitem

una forta abraçada també a l’Eulàlia perquè ja se sap tens la sort de tenir-la

M’alegro molt de la teva recuperació i que l’infart hagi quedat, sortosament, en un ensurt.

Cuida’t i, sí, abstente una temporadeta de seguir l’actualitat nacional! Tot i que el nostre futur en Llibertat avança inexorablement!

Una abraçada,

Salut i independència
Manel des de les germanies

Em plau de llegir les teves cròniques de l´hospital que són més interessants que la majoria dels diaris. Almenys aprenc mots de la medicina, de la qual sóc completament llec.
Val a dir, -cosa que no sabia- que jo també sóc al.lèrgic al tomàquet.Especialment el cru. No suporto ni la olor. Una altre cosa és el sofregit, però el tomàquet i jo estem renyits des de petits, quan la mare
me´n donava i jo el vomitava abans de tenir un parell d´anys. El meu estòmag no el suporta. Conec poques persones que els passi, tot i que la meva esposa, .oh! casualitat- tampoc no li agrada. Vés per on.
És curiós que les infermeres no tinguessin cap problema lingüístic. No puc dir el mateix. Pensa que a l´hospital de Bellvitge, a dins de l´UCI, on vaig passar uns 20 dies, hi érem quatre i a vegades cinc, més dins el box.
Al meu costat tenia un sudamericà -fanàtic del Barça-, que feia deu anys que era a Tarragona, i m´entenia perfectament per bé que ll no parlava la llengua nacional. I davant meu, tenia un vell xacrós, que em mirava quan jo li deia alguna cosa, fins que un dia emprenyat, em digué que no m´entenia. Dic, doncs no passa res. Jo llegeixo o escolto la ràdio de sota el coixí i el fil a l´orella. Quan va venir algun familiar d´aquell home de cromanyó, els vaig preguntar quan anys feien que eren a Catalunya.
“Namàs que cuarenta y uno”. I on viuen si es pot saber?. -A “Hopitalé”.
Ah, carai!. Bona feina la de l´agent Corbacho manteninr la immigració apartada de la cultura catalana, i de pas l´ex-alcalde fotent-nos l´Ateneu i quedant-se´l l´Ajuntament. L´Hospitalet és un fogar anticatalanista que tard o d´hora veureu la feina dels tres tenors: Pujana, Corbacho i Marín.
Tornant al tema que ens ocupa val a dir que la collita del 1955, sembla prou bona malgrat l´atrotinament de què som objectes. Som com la mata de jonc, caiem a terra, però ens tornem a alçar. Mira, Enric, xacrosos i tot, encara som aquí a peu dret!.
També és bo de saber que el metge a mi em digué que podia veure dues copes de vi negre al dia, ja que en portar tanins reforçava el cor. Ara bé, només dues copes al dia, dos dinar, zero sopar, o zero dinar, dos sopar., o bé una dinar i una sopar. Però sempre com a màxim dos al dia.
Naturalment li vaig dir que per Nadal, faria excepcions els quatre dies de festa. Nadal, St. Esteve, Cap d´Any i Reis. També ara hauràs de tenir en compte el menjar, però a poc a poc t´aniràs trobant més bé, i ja podràs anar canviant d´hàbits, tot i que no ens podem “extralimitar”. Cosa de
lògica, altrament. Però sí que aniràs millorant de salut i a l´ensems també en l´aspecte gastronòmic.
Bé, Enric, si t´ho explico és perquè jo vaig passar al davant. Vinga!. Força ànims que Catalunya ha de tenir la seva hora, i nosaltres hem d´estar sempre a punt!. Aquesta vegada, no podrem fallar. 300 anys ja és massa temps per entendre, que no ens podem entendre amb els de ponent. Que com em va dir mestre Ballester: De Ponent ni vent ni gent. I si l´Antoni Bassas va dir que era un adagi racista, doncs, que el donguin pel sac, perquè entre Joan Ballester i el monitor d´esplai parroquial, em quedo amb el primer.
Salut i força al canut!. (Ai, els llepafils!!!).
Salutacions cordials.

Jordi Romaguera.
L´Hospitalet de Llobregat.