Pujol – EnricBorràs

ELS LABERINTS DE LA LLIBERTAT

Enric Borràs — Tue, 12 May 2009 16:12:33 +0000

Imatge d'en Trias Fargas a la coberta del llibre

Trias Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi Pujol)

La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les següents generacions, en vist el resultat, és inversament proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi Amat (RBA, Barcelona, 2009).

Al gener del 1979, en plena picabaralla, de fons ideològic, entre en Ramon Trias i Miquel Roca —aquest darrer amb la connivència, més o menys manifesta, per part d’en Jordi Pujol— a causa de la composició de les llistes electorals a les primeres eleccions legislatives i municipals (1 de març i 3 d’abril) al Regne d’Espanya d’ençà de l’inici del transfranquisme —altrament conegut com a «transició política»—, en Trias publicà un article a La Vanguardia titulat «A diestra y siniestra», amb el provocador subtítol «Escamoteos marxistas». Us el copio en part, com es mostra a la pàgina 304 del llibre referit. El text de n’Amat és entre «…»; la versió catalana dels mots d’en Trias Fargas és entre ”…” i és meua:

«Trias també llançava dards més o menys enverinats contra els seus, contra els arguments de la carta de Pujol i contra les maniobres que interpretava que Roca portaria a terme. Ho feia amb una definició del model contrari al que predicava: l’eurocomunisme a la moda. L’eurocomunisme, segons Trias, era una tàctica d’infiltració silenciosa que pretenia apoderar-se del teixit social, de la democràcia (partits, institucions, acadèmia… ). Els encarregats d’infiltrar-se eren ”els independents” (Benet com a cas paradigmàtic) i “els submarins, que són agents conscients o inconscients dels postulats marxistes en els partits encara lliures”. El nacionalisme, en aquell moment, era un territori propici per ser vampiritzat [sic] per l’eurocomunisme: ”El nacionalisme subministra sense voler-ho un eficaç paravent rere del qual el marxisme pot amagar la seva veritable naturalesa. El país s’ha de reconstruir i la il·lusió de fer coses, de ‘fer país’, situa molt enrere les ideologies”. La discussió que s’estava dirimint en el si de Convergència, deia Trias sense dir-ho, era la que enfrontava el seu liberalisme amb l’eurocomunisme. Calia que els lectors, els electors, els catalans ho sabessin. El paper que Trias s’atribuïa era el d’aturar la hipotètica infiltració que es podia estar produint rere la façana del nacionalisme. I amenaçava:
»”Si un dia, és una simple hipòtesi de treball, em trobés militant en un partit on anomenats corrents dits socialitzants o de centre-esquerra, autoqualificats de populars, designessin les meves conviccions liberals pejorativament de reaccionàries i escorades a la dreta, situant-les en minoria de forma permanent i deixant-les d’aquesta manera sense futur, consideraria simplement que m’havia equivocat de partit.”»

Vés per on, ara resulta que en Ramon Trias Fargas fou, sense saber-ho, un precursor d’en Joan Carretero. La mateixa Direcció d’Esquerra s’afanyà a confirmar-ho l’endemà mateix de la publicació per part d’en Carretero del seu article al diari Avui «Patriotisme i dignitat». L’auto anomenada «esquerra independentista» coincidiria també en titllar a en Joan Carretero de «dretà», negant així qualsevulla possibilitat d’entesa —Front Patriòtic o candidatura «transversal»— en un futur pròxim.

L’espanyol costum de fer passar víctima per botxí és l’eina colonial usada, aleshores i sempre, pels suposats senyors d’esquerres, veritables senyors de la guerra front a les legítimes aspiracions catalanes, en voler convèncer-nos que ser patriota català no sotmès al dictat d’Stalin és contrari als interessos de les classes populars «catalanes»; en realitat, per a eixos mancats de cervell, al Regne d’Espanya les úniques classes populars són les espanyoles, atès que pateixen la repressió del «capital» encarnat per la «burgesia» catalana. «Burgesia» que som, als seus ulls i diguem-ho clar, prou s’afanyen a fer-nos-ho saber cada dia, tots els catalans

Per si a aquestes alçades encara hi ha qui no se n’hagi adonat, els únics proletaris d’Espanya som els catalans —sigui quina sigui la nostra «classe» social— atès que les plusvàlues i rendiments de la nostra força de treball i del producte del nostre enginy són espoliats sense contrapartida i des de fa segles per a mantenir l’anacrònica burgesia «neofrancon» funcionarial castellana, suara i per extensió dita espanyola.

VIURE A TOT RISC

Enric Borràs — Wed, 31 Dec 2008 19:39:56 +0000

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès (octubre 2008)

Feina feta no fa destorb

El 22 d’octubre d’enguany a l’Ateneu Barcelonès se li féu un molt merescut homenatge al patriota Ermengol Passola, del qual ja en vaig donar compte en un apunt del bloc. Però em quedà la recança de no haver pogut escoltar, allà mateix, les paraules que podria haver pronunciat en Passola a l’acte en qüestió. Una oportunitat desaprofitada d’escoltar l’enraonar motivador d’un gran activista i millor català. Per això avui, darrer dia del 2008, em plau de posar-vos davall el que hauria estat el seu discurs si li haguessin deixat fer-lo. Primer hi ha la carta publicada al diari Avui, i després el text que la continuaria que el mateix Ermengol em féu arribar i on fa memòria de la seua relació amb els sis ponents que des de la mesa de l’Ateneu glossaren la seua vida i obra. També us hi he posat els enllaços a gravacions on el podreu escoltar i veure.

Dimecres a l’Ateneu

Va ser una explosió d’amics i de companys. Ho vivia confós i torbat; l’Ateneu ple a vessar, i a la sortida o al pati amb l’inevitable cava, resultava que pràcticament coneixia tothom. No tenia cap micròfon a mà, però si m’hagués estat possible i davant l’afecte i l’entusiasme, hauria començat prescindint de la inevitable fotocòpia de regraciaments que s’han de donar davant d’actes tan generosos, hauria dit: que acollia aquell acte gairebé forassenyat amb gent que fins i tot quedaven a la porta, que m’havien escollit com una representació d’allò que alguna vegada n’hem dit formigues subterrànies. I hauria llegit el nom de vint-i-quatre imprescindibles col·laboradors que sempre havien anat amb mi, i jo amb ells, encara que aquesta llista ho era tot menys una manera escaient de començar una intervenció. Tanmateix, no em puc estar d’escriure els tres primers i els tres últims de la llista: Pere Artís, Enric Borràs, Teresina Clota, i els tres últims, Rosa Paretó, Maria Plubins, Lluís Puntís, ordenats per ordre alfabètic. I crec que hauria acabat amb alguna cosa com ara aquesta: «Només podem parlar d’esperança si som capaços dia a dia de viure a tot risc treballant per la independència de Catalunya».

Ermengol Passola

Text inèdit:

Oriol Bohigas, estimat amic, que em plau recordar-te de les primeres hores de l’ADIC, Associació de Disseny Industrial de Catalunya, i que ens ho van tombar a Governació i vàrem tenir que passar a ser l’ADI-FAD. A les faldilles del Foment de les Arts Decoratives, quin horror en aquell temps per iniciar el grup de disseny haver de cohabitar amb la bella gent, però tanmateix «decorativa i decoratius». I d’aquells primers moments la companyia i l’estimació. I per damunt de tot la sensibilitat i el despreniment esplèndid del nostre mestre Antoni de Moragas Gallissà.

Lluís, Lluís Cabrera, quin un! quin un n’hi ha! d’aquest Lluís. Que va saber copsar la intenció de la «Caseta de Catalònia Acord» a la Feria d’Abril de 2003. He dit intenció actual, a curt, a mig i a llarg termini, i eren moltíssimes les idees que es conjuminaven per a poder descobrir des de dins i amb proves fefaents, el gran negoci i l’abús de subvencions que rebia i encara rep la Feria d’Abril. Però, a més, vas de seguida involucrar-te i així sortiren «Els altres andalusos» que per a mi és la immillorable continuació de Catalònia Acord.

Recordat amic Toni Castells, el dia abans de que t’anomenessin conseller vàrem dinar plegats, recordaré sempre la conversa en la que abocàrem tot el nostre optimisme en la possibilitat de que un Govern del PSC, presidit per Maragall podia i devia, com a objectiu possible un avenç de Catalunya; afegint-se al combat de defensa de tots els seus drets morals (per no dir-ne patriòtics) i materials, també entrant directe en les sumes exactes de la detracció econòmica global i explicitada per cap. Vàrem acabar amb la confiança que el PSC podria fer conscients dels diners que li faltaven per cada català, per molt castellà que parli, i que aquesta sí que fora la lluita que havia d’unir a tota la població!

Estimat Josep Ma Espinàs, penso en la quantitat de criaturades que has hagut d’aguantar al meu costat, recordo aquelles estades als hotels de Cannes atenent un estand el MIDEM. Oferint les nostres misèries musicals a la fira més important de tots els professionals de la música. I tu aguantant a peu dret el paperot! Com a prova tinc molt present un cop que tu dirigies l’enregistrament d’un disc de la discoteca «M’agrada Cavall Fort». Hi havia un tros que s’hi havia d’afegir un cant col·lectiu poble; i així ens decidirem a cantar tots els assistents. Per tres vegades es va repetir la prova, quedava clar que algú desafinava i que aquest era jo. Hauries hagut de retirar-me, però la il·lusió de que aquest disc aniria a parar als meus fills i que qui sap si em reconeixerien la veu, amb aquesta dèria no vaig pensar en la dissonància. Renoi si varem aconseguir els dos resultats! Per una banda tu vares fer veure que no passava res, i per una altra quan posàvem els discos a casa deien: «Mira el pare!, Aquest és el pare!».

Llunyà company de feina, Baltasar Porcel. A qui ara la premsa atribueix el teu pas per les Galeries Maldà treballant com enquadernador de llibres de luxe. Les noticies com veus van com van. I amb tu podem tenir junts l’assistència al Consell de Guerra a Jordi Pujol decisiu en la història d’aquest país, però jo també et tinc present cantant a les meves criatures: «Sa madona folla des Puig de Sineu per posar sa lloca, posa s’homo seu. Ai si, ai no, sa tia Antonina i son oncle es Simó». Tens una novel·leta en la qual el capità dels contrabandistes es diu Passoles, home!, tant no!.

Respectat i estimat mestre Joan Triadú. Hauria de fer un relat paral·lel al de les teves memòries per a explicar totes les coses de profit per Catalunya que he pogut fer gràcies a tu. Recordaré els viatges a casa de Miquel Guinart a Montpeller, per subvencionar la revista Vida Nova, i la teva resposta quan et demanava si això podia tenir alguna transcendència «Tal com està tot, els únics amics que ens queden son els occitans. I com que no podem deixar de fer el que es pugui posem-nos almenys al seu costat en aquesta publicació ‘occitano-catalane’». Et recordaré sempre quan a l’habitació del costat, el teu fill Joaquim estava greu d’hidrocefàlia, però a la sala gran de casa teva seguies donant les classes de català sense ni una indecisió: Vetllaves a dos malalts! Ens has ensenyat a treballar per Catalunya amb una motivació impagable. El nostre poble transmet força i afanys a qui el sap escoltar.

entrevista a Vilaweb

video de l’homenatge

«El Cafè de la República»

tots una sola nació catalana

CATALÒNIA ACORD

Representació de la pancarta de 4,5 metres de llarg que penjava dins de la caseta de Catalònia Acord instal·lada a la Fira d’Abril del 2003 a la Nova Mar Bella de Barcelona