Rotlle número: 100/2009-J
Diligències prèvies núm. 2401/2008
Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona
SENTÈNCIA núm. [no consta]

Magistrats:

Sr. JOSÉ M. ASSALIT VIVES
Sr. ENRIQUE ROVIRA DEL CANTO
Sr. SERGI CARDENAL MONTRAVETA

Barcelona, 19 de juliol de 2010

VISTA en judici oral i públic davant la SECCIÓ CINQUENA d’aquesta Audiència Provincial de Barcelona aquesta causa, les diligències prèvies núm. 2401/2008, per delicte electoral. N’és el ponent el magistrat Sr. Sergi Cardenal Montraveta, que expressa el parer del Tribunal.

N’ha estat part el Ministeri Fiscal.

N’ha estat l’acusat MARC BELZUNCES IBÁÑEZ, major d’edat, nascut a Barcelona, amb DNI XXXXXXXX, sense antecedents penals, en situació de llibertat provisional, defensat per la lletrada Sra. Marta Clapés Gascó, i representat pel procurador Sr. Carles Arcas Hernández.

[...]

Un cop vistos els preceptes legals esmentats i els altres generals i aplicables,

DECIDIM

Que condemnem Marc Belzunces Ibáñez com a autor criminalment responsable d’un delicte electoral de l’article 143 de la Llei orgànica del règim electoral general, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, a la pena de catorze dies de presó, substituïble en l’execució de la Sentència, d’acord amb el que estableix l’article 88 del CP, a la pena de tres mesos de multa amb una quota diària de sis euros amb responsabilitat personal subsidiària d’un dia per cada dues quotes impagades, a la pena d’inhabilitació especial per al dret al sufragi passiu durant sis mesos, i a pagar les costes processals.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts en la deguda forma, d’acord amb la llei.

Aquesta és la nostra Sentència, de la qual s’ha d’unir un certificat al rotlle, que pronunciem, manem i signem. [tres signatures il·legibles]

PUBLICACIÓ. Avui [29 de juliol del 2010] s’ha publicat la Sentència anterior, llegida pel magistrat ponent. En dono fe.

text íntegre de la sentència (20 pàgines)

N’Heribert Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d’amics.

Aniversari escamotejat

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia en Francesc Ferrer Gironès. He cercat per Internet i no n’he trobat cap menció, i em sap greu; sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se’l va endur la gran desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes d’un Borbó a Galícia o a la marxa d’un jugador d’un club de futbol espanyol de Madrid que a la memòria d’un patriota català exemplar com en Francesc Ferrer.
Quanta falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests moments en què els independentistes ens hem d’organitzar per a plantar cara a la creixent catalanofòbia espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d’una vegada per totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i a tall d’exemple d’entre els molts que podria triar— us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la Crida llegida l’Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres «per a mobilitzar a tots els catalans» (publicada aleshores al diari El Punt):
«Cal que tinguem molt clar que els catalans hem estat més segles políticament independents, que no pas subjectes o sotmesos a la Corona de Castella. En conseqüència, cal evidenciar que la llibertat del set-cents, és la mateixa llibertat que podríem tenir avui. La llibertat sempre té el mateix concepte. La llibertat quan s’ha obtingut per l’autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú. Quan un poble ha estat i és lliure, totes les seves accions estan justificades, quan el que vol és defensar la seva llibertat. Per això Gregori Maians, el 1763 va escriure: “los castellanos quieren quitarnos aún la memória de nuestra antigua libertad”. Si l’aportació dels catalans a la civilització europea ha estat la democràcia (primer parlament) i la llibertat (les constitucions), nosaltres tenim el dret de ser ciutadans lliures, dins d’un estat lliure.
[Afegit per a l’article] »Aquesta conjuntura que estem vivint, en la qual la revisió de l’Estatut té un gran protagonisme, és un moment oportú per reflexionar sobre el que ha estat Catalunya, el que tradicionalment ha reivindicat, i el que volem que sigui d’avui endavant. Si no tenim coneixement de que Catalunya ha estat més segles independent, que no pas subjecta, si no tenim capacitat d’imaginar la nostra llibertat, si no tenim prou elements emocionals i cerebrals per planificar la nostra independència política, poc avançarem per aquest camí. Per arribar a un convenciment autèntic de la llibertat de Catalunya i de tots els catalans i catalanes, ens cal conèixer que als catalans mai ningú no els havia sotmès i que en canvi ara estem dominats. És un sotmetiment que s’expressa amb l’excusa de que no podem ultrapassar la Constitució, com si el perímetre constitucional fos equivalent a la llibertat consubstancial dels catalans. La Constitució és una gàbia. Si la Constitució fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.»
La clarividència d’en Ferrer, reforçada pels quinze anys que féu de senador a Madrid, li mou automàticament la mà damunt del teclat per acabar aquell escrit amb una frase de rabiüda necessitat i actualitat: «Si la Constitució [espanyola] fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.» Quanta raó en només trenta mots! I quina vergonya pels quins insisteixen, trenta-dos anys després, en entropessar un cop i un altre amb la mateixa i espanyola pedra.
Llaor al patriotes! Llaor a en Francesc Ferrer Gironès!

Emblema de la Taula de Lo Rat Penat

Crònica d’una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l’assemblea d’ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d’abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d’assistents no haguéssim estat on vam ser… Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.
Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n’Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d’una J. M. Minguell fa un comentari a l’apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»
A mig quart de tres de la tarda m’arriba un correu electrònic (amb tots els destinataris a la vista!) de Minguell; us el copio textual: «Benvolguts/des, Us agraim la vostra participació en la reunió del passat dia 14 i la voluntat d’avançar cap a la CNS. Tal com es va acordar al final de la reunió, els partits o entitats que presentin llistes o candidats estan convocats a una reunió de treball per avançar cap a una llista única. Uns dies després (es confirmarà data) hi haurà un altre reunió en presència d’un Consell d’Arbitratge, escollit entre els signants, per tancar un acord definitiu. Demanem a les entitats que vulguin presentar algun candidat o llista de candidats, que ens ho confirmin per e-mail i els informarem del dia, lloc i hora on es celebrarà la reunió.»
Un quart d’hora després a la bústia m’hi trobo un escrit d’Unitat Nacional Catalana (UNC) titulat «Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!». A tres quarts i mig de tres de la tarda els d’Acte de Sobirania (AS) ens fan saber que el grup «no vol presentar noms, nosaltres oferim la nostra capacitat de mobilització a fi d’organitzar un cos electoral actiu, per donar suport a la candidatura única. Tanmateix, en paral·lel, estem treballant en el ”Contracte-Programa”, text que hauria de fonamentar aquesta desitjada unió de forces independentistes. Dilluns començarem a redactar-lo i voldríem compartir-lo amb tothom per donar-li la màxima amplitud i ambició. Salut i clarividència.»
Gairebé tres quarts de vuit del vespre i m’arriba ―bravo, bravo, bravíssimo!― un darrer comunicat: «Benvolguts companys: La plataforma Sobirania i República, en contestació a l’escrit rebut del col·lectiu Manifest 12 d’abril, hem de dir que estem per una Candidatura Sobiranista en la qual els seus membres es comprometin pel seu honor a: 1. Proclamar unilateralment l’Estat català l’endemà del dia de les eleccions en assolir la majoria. 2. En el cas més probable, en aquestes eleccions, de no assolir la majoria, el compromís dels membres d’aquesta candidatura a no formar part de cap ”govern” autonòmic. Això només ho diu Reagrupament, associació que ja ha avançat una llista completa avalada en una assemblea amb més de mil delegats. En conseqüència Sobirania i República, ara per ara, donem suport aquesta candidatura. Esperem de trobar-nos tots en la Candidatura Sobiranista amb aquests objectius. Joaquim Auladell, coordinador de Sobirania i República, Barcelona, 16 de juliol 2010 a les 19:40.»
Per ara no tinc més novetats, això em permet un temps per a posar en ordre el què sé del cert, el què intueixo, amanir-ho amb un xic de rum-rum, i raonar; i ho faré també per a vosaltres si em llegiu. Tot plegat començà amb la redacció definitiva del Manifest i l’acord dels promotors ―Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènech— es féu efectiu al març, però per alguna raó desconeguda per a mi no es donà el tret de sortida fins el 12 d’abril en presentar-lo a l’opinió catalana. Una corrua de signatures de gent més o menys coneguda agombolà el projecte dels cinc patricis.
Passava el temps i el Manifest era accessible en un web, amb les fotos de la presentació en societat i les signatures dels «coneguts»; però a la pràctica el Manifest era com un mort, sense possibilitat d’adherir-s’hi, una cosa estàtica i gens procliu a la participació. Des de la Taula de Lo Rat Penat li lliuraríem en mà les nostres signatures d’adhesió en un plec —i alhora ens queixaríem de la situació d’immobilitat— al president Barrera qui, amatent en conèixer per nosaltres aquella absurda situació, cridà a l’ordre als responsables. Pocs dies després algú contractava a un tal Héctor Sos («artista» castellonenc fincat de fa anys a Barcelona que al seu web de presentació ho té tot només en espanyol!) per a fer un nou web del Manifest que fos més associatiu.
S’ha perdut dos mesos ben bons pel cap baix per a fer publicitat de la idea de fons del Manifest: la trobada de la Conferència Sobiranista per tal d’acordar, fruit de la unitat d’acció de totes les organitzacions i entitats participants, una sola candidatura independentista al Parlament regional, els diputats electes de la qual tinguessin com a prioritat absoluta la proclamació de l’Estat català. Amb tot plegat ens apropàvem a la data de la manifestació (del dissabte 10 de juliol) convocada per Òmnium Cultural la qual, per expressa voluntat popular, es traduí en un clam per la Independència de Catalunya amb una participació com mai no s’havia vist.
Pel que he sabut (després i a compta-gotes), un grup de persones s’havien erigit en «voluntaris» per a promoure el Manifest, coordinats pel responsable d’RCat a Sarrià – Sant Gervasi de Cassoles, en Josep M. Minguell. Fou qui em telefonà —per indicació expressa del mateix Heribert Barrera― per a convocar-me a la trobada del passat dimecres 14 a l’Ateneu com a representant de la Taula de Lo Rat Penat. Malgrat els fracassos acumulats de molts pareguts projectes dels darrers trenta anys —es diu aviat: trenta anys!— em feia il·lusió anar-hi per ajudar a formar, i per a veure amb els meus ulls, la criatura que ens ha de dur a la victòria.
Quan feia una estona que era assegut a la sala i m’adonava passava el temps i hi mancaven els «figures» principals, em comencí a amoïnar. Hi havia força coneguts, una quarta part ben bona dels presents érem de Reagrupament Independentista encara que alguns hi fóssim en nom d’altres organitzacions —és que els associats a RCat, pencaires de mena, som a per tot!—. En Joan Carretero no hi era i en Joan Laporta tampoc: sí que hi havia els seus representants (Granados i Arqué, respectivament) però no badaren boca en tota la nit. Hi havia en Mora, l’alcalde d’Arenys de Munt, n’Estrada, l’antic alcalde del Pla de Cabra, el Ximenis de la CUP —qui després faria una proposta d’organització ide la CNS inspirada, em diria ell mateix, en les idees del plorat amic Francesc Sala-Duch—…
També hi eren Moron de Catalònia Acord, Espot i Castany de Força Catalunya, Andreu d’UNC, Forcadell de la PDD, Vilanova i Puig d’Alternativa Verda, Roca de Crida per la Terra, Cucurull d’Acte de Sobirania, Auladell i Baeta de Sobirania i República, Güell del Bloc Sobiranista Català, Solé del PRC, Planchart d’Estat Català, Canela de SI, Carné del Cercle Català de Negocis, Tarradellas de Discreció Absoluta, els de l’IPECC, del CAOC, del CADCI (el sotmès a la UGT), i altres que no vaig atènyer a agafar-ne ni el nom ni l’entitat. Una vuitantena llarga de persones, se suposava amb un interès comú.
En començar, un parlament encoratjador —en nom dels promotors— per part del doctor Oriol Domènech qui proposà que el núm. 1 de la candidatura [per Barcelona] fos en Moisès Broggi i la tanqués n’Heribert Barrera, el qual ens parlà tot seguit demanant-nos eficàcia en les accions, els nostres electes posin per damunt de tot la Independència de Catalunya, una sola llista en cada circumscripció fruit de l’acord i la generositat de tots els presents, per a triomfar la nostra candidatura hauria de fer una propaganda positiva estalviant els atacs; també ens assenyalà: «[la candidatura independentista] no dic que sigui la solució única».
Aleshores els «voluntaris» del Manifest encetaren un viarany sorprenent, i l’amic Pinyol inicià una presentació de diapositives molt treballada i tancada, amb una proposta de com decidir els noms de la candidatura més que ambigua ―amb la participació d’un «Consell d’Arbitratge» triat  (per no sé encara qui) d’entre els signants «coneguts»―, en fi tot plegat molt mastegat, massa, quan hi havia molts aspectes que s’haurien d’haver decidit en aquella o posteriors trobades. Aleshores de sobte intervingué el president Barrera i ens anuncià havia de marxar, i visiblement molest abandonà la Sala Verdaguer. Potser hauria estat millor donar per acabada l’assemblea…
A partir d’aquell moment ja la cosa anà pel pedregar. Arribà tard un de Girona ―qui després de trenta anys d’intentar-ho, i fracassar sempre, a la fi ha aconseguit que el seu nom surti a una llista de candidats al Parlament― i es féu acomodar com un reietó a primera fila, desplaçant a una persona del seu lloc, més tard s’enganxaria vint minuts al micròfon parlant «a títol personal»! Un filòsof de la mateixa circumscripció, també parlant a títol individual ―en teoria els que hi érem havíem de ser-ho en representació d’entitats, organitzacions o partits― es confongué de reunió i demanà que a la candidatura s’hi afegissin els d’ICV, els de CiU, els d’Esquerra i els del PSC! «naturalment, els del PP i Ciudadanos no»; innocent de mi li vaig preguntar «i aquests pobrets, per què no?», potser no em sentia i no respongué. Un fet que m’emprenyà d’allò més fou, malgrat haver-ho dit ben fort i clar: «demano per parlar» abans que no ningú, agafà el micròfon un estranger qui ―ai las!― resultà era membre dels «voluntaris» del Manifest i es posà a garlar sense representar més que a ell sol. Aquesta persona de fa anys es mou entre els grups sobiranistes i em fa tot l’efecte de ser un agent provocador a sou dels serveis d’intel·ligència [és un dir] espanyols…
M’he oblidat d’assenyalar, d’entre la vintena llarga de reagrupats, responíem a tres tipologies bàsiques: els «oficials i els oficialistes», els «per si un cas sona la flauta, callem: no ens carreguéssim RCat sense voler» i els «expulsats i els quasi ídem.». En aquest punt cal dir, fent honor a la veritat: RCat és l’única organització que ha confegit les llistes de les quatre circumscripcions i n’ha donat a conèixer els noms. Això no privà que almenys tres altres candidatures anunciades (no en sabem però els candidats…) fossin presents a la sala: Crida per la Terra (abans dita «CUP», associada amb Els Verds – Alternativa Verda i amb Revolta trostquista global (per la 3a República espanyola!); la CUP pròpiament dita (i encara sort que al seu moment decidiren que no es presentarien!); i l’aliança ecologista, formada per quatre dels grups que s’intitulen «Els Verds», entre ells un abans dit que ja forma part d’una altra candidatura.
Fins ara només he parlat del que sé, he escoltat dels interessats o he llegit dels seus escrits. Potser caldria afegir tres rum-rums: 1) un economista ex juntaire d’RCat hauria entrat, amb altres ex juntaires expulsats de la mateixa associació, a les llistes del partit fantasma d’en Laporta (Democràcia Catalana, no té ni web), per això en Carretero i en Laporta no es parlarien; 2) Laporta sembla que finalment s’ha posat d’acord amb el Mas i anirà de candidat a alcalde per CiU a Barcelona en les properes municipals; i 3) diuen que el Monty Putin ―sí, l’«Amontillado Tío Pepe»―, ha donat ordre a tots els representats naturals del PsoE a Catalunya ―altrament dits càrrecs del Psc― que no marxin de vancances perquè pensa avançar les eleccions al setembre!
Conya a banda ―o no, aviat es veurà― demano que qui no estigui per la feina no emprenyi. Si en Laporta no es vol presentar com a independentista, que ho digui d’una vegada. Ens sabrà molt de greu pels vots que s’haurien pogut guanyar, però no ens pot frenar als quins realment esperàvem de veritat el seu cop de cap patriòtic. Si hi ha dues o més candidatures independentistes preparades o en preparació, és molt senzill: o s’afegeixen a la generositat dels reagrupats atenint-se a la presència equilibrada en funció dels membres reals de cada organització, o deixen d’intentar colar-se als llocs destacats pel «morro»; i pel que fa als altres partits que han de fer la candidatura, vull saber-ne el nombre real de membres a la propera reunió de la [potser extinta?] Conferència Sobiranista. Per exemple, la nostra Taula de Lo Rat Penat té una bona colla de simpatitzants i només vint membres actius dels quals, per llunyania física o per quefers diversos, al dinar setmanal ens hi trobem si fa no fa una desena.
Això són nombres i la resta són punyetes!

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=1004 12 http://enricborras.cat/?p=989 http://enricborras.cat/?p=989#comments Mon, 12 Jul 2010 14:35:42 +0000 Enric http://enricborras.cat/?p=989

La Confederació Catalana reneix!

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

Dissabte el sofert poble català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus vergonyants interessos el clam del poble català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de liquidadors de somnis, són agents —molt ben pagats— de l’Espanya imperial al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera, els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de la contesa a Catalunya— del riu de la nostra Independència per a nodrir amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
Potser us pensàveu era innòcua la convocatòria de la manifestació, quan hi ha molta gent de vacances, en un dissabte de juliol? Potser crèieu ha estat casual la retirada de la manifestació, força abans d’arribar al final, del cap del govern regional català? Potser no us adonàreu, quan molta gent continuava endavant i feia punyetero cas dels organitzadors bramant s’havia acabat la mani, de la Guàrdia Urbana obrint gairebé tots els carrers (fins aleshores barrats) a la circulació de vehicles privats? Se’ls hi ha vist el llautó en la idea de separar, en el temps i en l’espai, la «protesta» per la sentència del tribunal prostitucional de la manifestació d’afirmació nacional de l’Onze de setembre: és evident, no se n’han sortit, però els venuts ho havien d’intentar… Galdós paper el jugat pels directius —els d’ara i els tot-just passats, reals manifassers de la mani— del Mòmium Cultural.

Pensar i actuar: acció!
Un molt reduït grup de persones, integrat per gent de la Plataforma Sobirania i República, d’Acte de Sobirania i de la nostra Taula de Lo Rat Penat (la major part associats a RCat) fórem responsables que la capçalera «oficial» de la manifestació quedés molts metres enrere de la veritable, presidida per la nostra pancarta «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català», acompanyada de, ben segur, la més aplaudida de totes, la duta pels representants dels sobiranistes valencians i aragonesos que vingueren expressament a la manifestació a fer-nos costat.

La pancarta més aplaudida

La determinació en constituir la capçalera de la manifestació féu possible que darrere nostre s’arrengleressin molts independentistes, la majoria d’RCat amb una gran pancarta i el globus; sort que a l’assemblea del matí la Junta directiva del Reagrupament Independentista —per la pressió de molts dels associats— es va veure obligada a rectificar i anuncià que sí hi anirien a la manifestació. En un moment en què la marxa encara no havia ni començat, en Joan Carretero hagué de baixar fins on érem, a la Gran Via de les Corts Catalanes cruïlla amb el Passeig de Gràcia (just al davant del Cine Comèdia), per a demanar-nos deixéssim passar a la Premsa. Així ho vam acordar i, tot seguit, començàrem a moure la manifestació. En arribar a les envistes de la Plaça de Tetuan, la Txe Arana i en Lluís Solé ens van engaltar el discurs de benvinguda i els de l’Orfeó Català ens oferiren Els segadors …amb tota naturalitat, atès havíem arribat a port les autoritats.

La Independència no es demana, es pren!

Fixeu-vos en un detall important: més d’una setmana de discussió estúpida sobre el lema de la manifestació i el repartiment de «llocs» entre el «govern» català i els «organitzadors de la societat civil» i els partits, no els serví per a res perquè el poble prengué tot sol la paraula i la iniciativa. Quan els «polítics» arriben, la gent hem anat i tornat cent cops, la llàstima és que fins dissabte passat els caragirats, a sou d’Espanya, repartint quatre dolços i alguna «bona intenció» engalipaven gairebé a tothom. Des de dissabte saben que el vell sistema ja no enganya pas a ningú. Què s’inventaran ara per a tenir-nos «controlats»?

L’«Operación roja»
L’espanyolisme futboler en menys de vint-i-quatre hores ha substituït, fins i tot a casa nostra, els titulars dels mitjans: de la manifestació per la Independència de Catalunya hem passat, com qui no fa la cosa, a Espanya campiona (només de futbol, però és un detall no mencionat)!

Una campiona gràcies a l’esforç i el saber fer de futbolistes catalans transvestits d’espanyols, per molt que tímidament ensenyessin una bandera després de la final… Algú es recorda d’on juga ara i perquè el nostre Oleguer? Quan un català es dóna i exerceix d’espanyol és premiat i agombolat; quan exerceix del que és, de català, és bescantat i si, a més a més, té un comport patriòtic és perseguit i exiliat. Al candidat del Real Madrid que ara presideix el Barce, al tal Sandro, li ha mancat temps d’anar a fer «culet-culet», baixar-se els calçotets i demanar perdó a Extremadura…

El més greu de l’«Operación roja» és per venir perquè s’hi basa la nova punta de llança de la catalanofòbia renaixent a Espanya. Només cal veure una mostra del magnífic reportatge gràfic del meu fill Jordi fet la passada matinada: el triomf d’Espanya és l’excusa per atacar els catalans i Catalunya. Els «mitjans» oficials amaguen el cap sota l’ala del que se’ns cau al damunt, vegeu-ne les imatges d’infart que a partir d’ara seran el pa de cada dia: nazis amb banderes carlines i amb la franquista gallina, cremant els arbres i el mobiliari urbà perseguint la gent i els vehicles als crits de «catalufos de mierda os vamos a matar», «viva Franco», «catalanes hijos de puta», «arriba España», entre d’altres floretes.

La fi del «vicensvivisme»
La commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives ha coincidit amb l’inici de la fi del seu invent patètic. Vicens fou autor d’un llibre infecte —per a bastir d’arguments a Franco: España. Geopolítica del Estado y del Imperio (Editorial Yunque, 1940)—, del qual aquests dies tothom s’ha «oblidat», aparegut casualment al mateix temps que un altre llibre d’un espieta de Franco, gairebé més infecte —si això fóra possible— escrit pel seu «gran amic» Josep Pla (Historia de la II República española, Ed. Destino); amb el dit llibre Vicens s’havia de fer perdonar per les autoritats de la dictadura el seu «passat» polític i la seua desviació «catalanista». I a fe que amb la nova (pseudo) ideologia «catalana» que elaborà ho aconseguí, fins al punt que anava a ser nomenat ministre d’Educació franquista quan es morí a causa d’un càncer de pulmó.
El vicensvivisme consisteix en convèncer els catalans que són poca cosa i, en funció d’aquesta poquesa, cal anar a Madrid a «pactar» (pidolar, baixar-se els calçotets, fer la política del «peix al cove», etc.). Dita «ideologia» al seu moment aixecà en peu de guerra als patriotes catalans més significats (destacant-se’n entre ells Joan Ballester Canals i Carles M. Espinalt) i afirmant que el pactisme català consistia en obligar al rei a respectar les Constitucions de Catalunya, i no pas a rebaixar-nos davant seu com practicava Vicens; el tema mereix més d’un apunt dedicat exclusivament a la qüestió i, si puc, us els faré.
La importància del vicensvivisme rau en el desgraciat fet que la seua ideologia espanyolista fou la que s’inserí, es gravà a foc millor dit, al cervell de l’encara actual classe política «catalana»: abastant tot l’espectre polític des de la dreta a l’esquerra, des dels dirigents del PSUC i les seues escissions als d’Unió (i els comparses «centristes» i «populars»), tots, tots sense excepció, van beure de la font narcòtica d’en Jaume Vicens. Des de Solé Tura a Roca Junyent, Pujol i Obiols, Maragall i Duran Lleida, Tarradellas, Piqué i Lluch, tots, tots sense excepció són hereus del pensament bord conegut com a «vicensvivista». El millor deixeble de tota la colla, sense dubte ha estat i és Jordi Pujol Soley: i així ens ha anat la «transició», i així som ara on som: enmig del no-res. El més greu de tot plegat és que el vicensvivisme no sols afectà les classes dirigents del país, sinó també els quadres intermedis: des de sindicalistes a, per exemple, un gran nombre dels professors d’Història i dels historiadors dels, pel cap baix, darrers seixanta anys —sobretot els fabricats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alhora marxistes i vicensvivistes: no és pas cap contradicció malgrat ho sembli— han manipulat a cor què vols la Història de Catalunya, disfressant-la de comparsa espanyola, mentint en fi desvergonyits, abocant a l’infern i condemnant al silenci a historiadors nostrats com en Ferran Soldevila.
En resum, el vicensvivisme permetia anar a dormir els nostres «patricis» amb la «consciència» tranquil·la d’haver contribuït a «fer país» amb la «feina ben feta». El que s’oblidà d’assenyalar Jaume Vicens als seus seguidors era a quin país en veritat contribuïen i qui es quedava les ingents plusvàlues de tanta feina ben feta…

La confrontació inevitable
La sentència del tribunal prostitucional espanyol és la porta oberta al secular i reviscolat genocidi contra Catalunya. Ha desfermat el nou progrom catalanofòbic. Veurem a dos mesos vistos plantofades als patis i als claustres de les escoles; veurem greus conflictes a causa del «hábleme en cristiano» que ens fotran pels morros els actuals «immigrants», sobretot els sud-americans que han de demostrar que són més espanyols que els espanyols «originals»; veurem als gossos de l’escaire multant als ciutadans que s’hi dirigeixin en català, en fi, tornarem a les pràctiques totalitàries imposades per Espanya als catalans i generalitzades els anys cinquantes dels segle passat.
L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador. Una part de la immigració espanyola s’ha integrat a Catalunya a tots o gairebé tots els efectes (la llengua és on patina més la cosa), però hi ha nuclis fermament tancats, irreductibles i impermeables a la catalanitat. Quanta gent són? Quina força tenen? Quins llocs ocupen a la nostra societat?
Dir la realitat no és ser malastruc. Avisar no és ofendre. Prefereixo pecar per excés que per defecte: podem, desemparats de guies i dirigents, fer front a la confrontació espanyola? El suport del món civilitzat passarà del paper o de la virtualitat a un ajut efectiu i real? Ens sortirà el pobre acollonit que duem a dins —fruit de segles de patiments i persecucions implacables— o serem capaços de plantar-nos i donar la cara? Un altre dels grans danys causats pel vicensvivisme ha estat fer-nos creure que els catalans som una colla de senyoretes (o senyorets!) fleumes que només de veure volar la mosca ens pixem de por al damunt. Res més lluny de la veritat històrica: el poble català ha estat dels més bel·licosos del món i compte, això no vol dir que no siguem pacífics. Hem estat pacífics però no idiotes; ara què som?
A Espanya han destapat la caixa dels trons, vulguem o no som obligats a actuar en conseqüència: o ens sotmetem a la cacera de bruixes de la nova inquisició ppsoera i cantem les absoltes a Catalunya o ens hi enfrontem amb vigor i eficàcia i proclamem l’Estat Català; de nosaltres depèn i només de nosaltres:

Candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=989 15 http://enricborras.cat/?p=974 http://enricborras.cat/?p=974#comments Thu, 08 Jul 2010 18:15:05 +0000 Enric http://enricborras.cat/?p=974

Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;
4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.
Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]

La periodista Montse Bassa («Política», TVE3) entrevistà
en Marc Belzunces dimecres 16 de juny a l’Espai VilaWeb

El patriota Marc Belzunces a la banqueta
dels acusats —com si fos un criminal— per
la seua objecció de consciència a Espanya

El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres, 16 de juny, durant la Roda de Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació Catalunya-Fons, i amb la meua (encara que m’hagin silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!).
Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat, només a tall de mostra, la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la societat on viu.

1. Desenvolupament dels fets

9 de març de 2008: Eleccions espanyoles
La Junta electoral designa a Marc Belzunces, amb motiu de les eleccions generals espanyoles, com a Vocal 2 Suplent 2 de la Mesa electoral A de la secció 103 del districte 9 (Sant Andreu) de Barcelona, que es constituiria el 9 de març del 2008. Seguint la seva consciència i les seves conviccions ideològiques, Marc Belzunces no es presenta a la Mesa.

3 de juliol de 2008: Declaració davant de la Policia Judicial (Guàrdia Civil)
La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Unitat Adscrita de Policia Judicial —Guàrdia Civil— cita Marc Belzunces a declarar el dia 3 de juliol, com a imputat de presumpte delicte electoral. Amb incidències a la porta per parlar català, Marc Belzunces s’acull al dret de no declarar davant el jutge i lliura a l’Instructor el següent text:

«En MARC BELZUNCES, amb NIF espanyol [...], i ciutadà català, DECLARA:
»PRIMER.— Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.
»SEGON.— Això no s’ha d’entendre com una desentesa cap a la meva societat, la catalana. Si fossin unes eleccions nacionals o municipals, col·laboraria com a ciutadà català. No reconec com a pròpia la societat espanyola, ni en vull formar-ne part, per la qual cosa la meva consciència m’obliga a no participar en els actes pels quals se m’obliga a declarar.
»TERCER.— Des dels 12 anys tinc un fort compromís social, que ha implicat milers d’hores de dedicació sense rebre cap mena de retribució a canvi [vegeu adjunt per a l'activitat social desenvolupada en els darrers anys]. Aquesta activitat, com a integrant de diverses associacions sense afany de lucre, ha estat reconeguda oficialment i públicament amb la concessió de dos premis nacionals per part de la Generalitat de Catalunya, i d’un premi a la qualitat de la feina desenvolupada per part de la Universitat de Barcelona. De la meva activitat social sense lucre se n’han beneficiat, directament o indirecta, milions de persones.»
QUART.— No m’he oposat en cap moment a que els meus conciutadans vulguin participar d’unes eleccions espanyoles. En cap moment s’ha d’interpretar com una oposició a la llibertat individual, però en justa correspondència demano a canvi el mateix.
»CINQUÈ.— Apel·lo a la legislació nacional, espanyola i internacional que reconeixen i defensen la llibertat de les persones, la llibertat de pensament i de consciència, el dret a la dignitat, l’oposició a actes degradants, el dret inviolable de la dignitat personal, el lliure desenvolupament de la personalitat, la llibertat d’ideologia, la integritat moral, el dret a l’honor i a la pròpia imatge; el dret a viure amb dignitat i l’oposició a qualsevol tipus de maltractament.
»SISÈ.— Que l’obligació de comparèixer a la Mesa electoral d’unes eleccions espanyoles atempta greument contra la meva LLIBERTAT, la meva PERSONALITAT, la meva DIGNITAT, la meva MORAL, la meva CONSCIÈNCIA, el meu HONOR, la meva IDEOLOGIA i la meva IMATGE PÚBLICA, sent a més una acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic.
»SETÈ.— Que la LOREG, per la qual se m’obliga a declarar, no pot prevaldre per sobre dels drets i llibertats fonamentals abans esmentats.»Pels motius exposats cap coerció, multa o pena em farà complir cap mena de citació com la que m’obliga a declarar, per la qual cosa aquests mecanismes perden el seu valor i poden dur a la meva persona a un greu perjudici completament arbitrari. Tanmateix, no tinc cap més opció que acceptar les conseqüències derivades del que em dicta la meva consciència.
»Barcelona, Països Catalans, 3 de juliol del 2008.»

el mateix dia 3 de juliol de 2008: L’arquitecte Josep Blesa i l’editor Enric Borràs inicien un grup de suport per a la defensa d’en Marc Belzunces.

4 de setembre de 2008: L’advocada Marta Clapés, membre de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), accepta la defensa del cas.

19 de setembre de 2008: Es transfereixen els fons recaptats pel grup de suport a la Fundació Catalunya-Fons la qual gestionarà els donatius per cobrir les despeses del procés.

15 de desembre de 2008: Diligències prèvies per delicte electoral (Jutjat d’Instrucció)
El Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona dicta interlocutòria d’incoació de les Diligències Prèvies per delicte electoral, assenyalant la declaració com a imputat de Marc Belzunces el dia 15-12-2008 a les 9.30 h del matí mitjançant una citació. L’objectiu de la citació és declarar davant del jutge.
Marc Belzunces, assistit per la seva advocada, es ratifica en l’escrit presentat i s’acull al seu dret a no declarar. Hi ha una concentració, per a fer costat al Marc, al davant mateix de l’edifici dels jutjats.

29 de maig de 2009: Acusació de la Fiscalia, judici a l’Audiència Provincial
Finalment, la Fiscalia sol·licita l’obertura de judici oral a l’Audiència Provincial de Barcelona i una pena de 22 dies de presó a substituir per 44 dies de multa a 18 euros/dia (792 EUR); 6 mesos de multa a 18 euros/dia (3.300 EUR), amb responsabilitat personal en cas d’impagament; inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys i, finalment, a pagar les costes del procés. L’escrit d’acusació és en espanyol.
La defensa, al seu escrit, demana explícitament que el procediment es tramiti en català.

gener de 2010
En relació a la llengua del procediment la defensa demana fins a 5 vegades que la documentació es faci en llengua catalana, com ha sol·licitat l’acusat, d’acord amb la legislació vigent.
L’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia presenta una queixa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mentre que l’advocada tramet una denúncia al Consell General del Poder Judicial. La Sala de Govern del TSJC aprova per unanimitat (26 de gener de 2010) recordar a tots els jutges i magistrats de Catalunya que han de respectar l’opció lingüística dels ciutadans, i s’envia l’acord a tots els tribunals i jutjats de Catalunya.
Tot i el pronunciament del TSJC, i el fet que l’acusat va sol·licitar que el procediment es tramités directament en català, l’Audiència Provincial de Barcelona envia la citació judicial original en espanyol, amb traducció al català (damunt de paper de fax).

data del judici
La Secció 5a de l’Audiència Provincial de Barcelona (Passeig de Lluís Companys, 14-16, Barcelona) fixa com a data de judici el dilluns 21 de juny a les 11 hores. El judici és públic.

2. Innovació del cas

Aquest representa el primer cas d’objecció de consciència electoral en què s’argumenten motius exclusivament independentistes.
La defensa ha cercat precedents de casos d’objecció electoral per motius independentistes, però no n’ha trobat. Existeixen casos de persones de moviments alternatius (anticapitalistes, etc.) on també s’exposaven motius independentistes de forma secundària.
Existeix, ja a nivell espanyol, jurisprudència del Tribunal Superior de casos d’objecció de consciència electoral relacionat amb anarquistes i testimonis de Jehovà. En tot cas, la legislació espanyola sobre objecció de consciència està mal regulada i amb jurisprudència contradictòria.
Així doncs, per primer cop un tribunal s’haurà de pronunciar sobre un cas d’objecció de consciència per motius independentistes.
La sentència de l’Audiència Provincial, si fos el cas, es podria recórrer al Tribunal Suprem espanyol.
La intenció de l’acusat es arribar fins al final, i la defensa cerca que el tribunal es pronunciï sobre el fons de la qüestió, i no només que no es condemni a l’acusat.

3. Desproporció de la pena

La pena prevista per la legislació en vigor és absolutament desproporcionada. Pensem que cal trobar una sortida legal per a aquests casos que no impliqui considerar als ciutadans uns delinqüents. De cap manera no s’hauria de considerar un delicte penal; en tot cas, una falta administrativa lleu.
Tanmateix, creiem que això no fa altra cosa que mostrar que les eleccions espanyoles es basen en la coacció i l’amenaça als ciutadans catalans. Són molts els ciutadans catalans que no voldrien col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles, però per por de les conseqüències no s’atreveixen a fer el pas.
D’altra banda, les consultes sobre la independència de Catalunya mostren que es poden organitzar unes eleccions mitjançant persones que accedeixin voluntàriament a col·laborar-hi, per identificació democràtica. Creiem que aquesta és la manera correcta d’organitzar unes eleccions, de manera que els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement si col·laboren o no en l’organització d’unes eleccions espanyoles.
En aquest sentit, animem a tots els catalans que en un futur es trobin en aquesta situació a exercir el seu dret d’objecció de consciència.

4. Donacions

Estimem les despeses del procés judicial fins a l’Audiència Provincial de Barcelona en uns 7.000 euros.
Fins ara s’han recaptat 4.000 euros mitjançant donacions. Demanem ajut per a recaptar els 3.000 euros que manquen. Els donatius es poden fer a:

Beneficiari: Fundació Catalunya-Fons
Compte: 3025-0012-19-1400008332
Concepte: Defensa Marc Belzunces
Per a transferències des de fora d’Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

Dels recursos econòmics recaptats dependrà que es pugui arribar al Tribunal Suprem, si fos el cas. Si sobressin fons, es destinarien a casos semblants o a causes socials.

5. Contacte

Marc Belzunces: bloc: http://www.holoce.cat

Fundació Catalunya: http://www.fundaciocatalunya.org/

Grup de Suport (Enric Borràs): mòbil: 667976517

bloc: http://enricborras.cat

Activitat social d’en Marc Belzunces

2010: Membre de Sant Andreu Decideix i de Barcelona Decideix, on col·labora activament per organitzar la Consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona, bastint una administració electoral neutre i independent.
03/2009-11/2009: Membre del Bloc Gran del Sobiranisme (http://blocgran.cat/).
2008-Actualitat: Col·laborador del Cercle d’Estudis Sobiranistes, analitzant el suport social a la independència de Catalunya.
2007-Actualitat: Ambaixador per a l’àmbit lingüístic del català del portal internacional toponímic Geonames.org. http://www.geonames.org/team.html
2007-Actualitat: Membre de la International High IQ Society (http://www.highiqsociety.org/).
2007-Actualitat: Membre fundador de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi (http://www.estatpropi.cat), encarregat de la cartografia de base i assessorament en temes de cartografia digital.
2006: Impulsor de la campanya Vota Independència. http://www.votaindependencia.org
2005-Actualitat: Editor i difusor de la Wikipedia en català. http://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Marcbel
2005-Actualitat: Autor del bloc De l’Holoce estant. Rep més de 100.000 visites anuals.
2001-Actualitat: Membre de l’associació Softcatalà (http://www.softcatala.org):
- Premi Nacional d’Internet 2004 (Generalitat de Catalunya)
- Premi Nacional de Cultura 2005 (Generalitat de Catalunya)
- Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística 2005 (Universitat de Barcelona)
- Coordinador general de les Jornades sobre català i noves tecnologies (Softcatalà, Generalitat de Catalunya, UB, UPF, Xarxa Vives). I edició: 6-7/06/2003. II Edició: 1-2/04/2004. III Edició: 14-16/04/2005. http://www.softcatala.org/jornades
- Coordinador de l’equip de traducció del navegador Opera (versions 6 a 8) i traductor pral.
- Coordinador equip traducció al català de l’Skype i traductor principal per a la versió 1.0.
- Traductor al català del programa Cdex 1.51. http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Cdex
- Membre de l’equip de traducció al català de l’OpenOffice.org. http://www.softcatala.org/wiki/OpenOffice.org
- Administrador i moderador dels fòrums de Softcatalà (dedicació parcial). http://www.softcatala.org/forum/
- Interlocutor amb la Fundació puntCAT, gestora del domini .cat. http://www.domini.cat
- Responsable d’El Rebost de programari en català
- Tresorer
Primera meitat dels 90: Membre de l’entitat excursionista CAM Nou Barris. Monitor d’escalada en roca, coordinador general del curset d’escalada en roca (1 edició), activitats socials diverses per Nou Barris.
Conferències, cursos, articles i altres documents
05/03/2008: Presentació, junt amb l’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la segona part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Aquesta part és dedicada als perfils sociològics dels independentistes, unionistes i indecisos. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
16/10/2008: Presentació, junt amb n’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la primera part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
17/08/2008: Conferència, junt amb n’Alfons López Tena, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada de Conflent presentant els resultats preliminars de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya (~150 assistents)02/2008: Participació a la taula rodona Activisme independentista a la xarxa per a presentar EstatPropi.Cat, dins d’Els Dijous de l’Òmnium, Òmnium Cultural, Barcelona.
29/03/2007: Conferència El Google Earth com a eina de participació ciutadana. Marc Belzunces. IV Jornada de participació ciutadana, Banyoles. http://www.softcatala.org/
~marcbel/bloc/mbelzuncesbanyoles07.pdf
11/2006: Fascicle OpenOffice.org Writer i Calc. L’ofimàtica per a tothom. Quaderns de Formació Tecnològica. Marc Belzunces, Softcatalà. Edit Lin/Ajuntament de Barcelona.
http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/
0,4022,339756680_370128421_1,00.html
20/04/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, dins de la campanya Vota Independència, Girona.
22/03/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, dins de la campanya Vota Independència.
11/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 2.0.1 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
09/2005: Article L’aportació necessària de les institucions públiques a les TIC: recursos lingüístics lliures. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.softcatala.org/articles/article58.html.
L’article correspon a un petit informe lliurat a la Secretaria de Política Linguïstica, Generalitat de Catalunya.
16/05/2005: Parlament Conclusions de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Coordinador General de les Jornades, Softcatalà.
16/05/2005: Atenció als usuaris durant la Festa d’Instal·lació en el marc de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
15/04/2005: Moderador de la conferència Assalt a la xarxa. La batalla decisiva dels mitjans de comunicació online en català. Rosa Franquet, catedràtica de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona.
14/04/2005: Conferència Navegadors en català: Opera. Marc Belzunces, Softcatalà. Dins de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
14/04/2005: Parlament d’inauguració de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
19/03/2005: Conferència Softcatalà, associació sense afany de lucre qeu fomenta l’ús del català a les TIC. Marc Belzunces Softcatalà. convidat per Òmnium Cultural de la Garrotxa, Olot.
02/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 1.0 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
01/04/2004: Parlament d’inauguració de les II Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
10/2003: Article El Microsoft Office 2003 en català. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas.
http://www.softcatala.org/articles/article30.htm
10/2003: Article Instal·lació de les eines de correcció de català incloses al CD de l’Office 2003 per a Espanya. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas. http://www.softcatala.org/
articles/article30_2.htm
07/06/2003: Conferència Softcatalà, Una organització sense ànim de lucre que fomenta l’ús del català a les noves tecnologies, dins de la taula rodona Experiències en la traducció i localització de programari, I Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.
softcatala.org/jornades/ponencies/ponencies/003-softcatala.pdf
06/06/2003: Parlament d’inauguració de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.

Entrevistes
06/10/2008: Entrevista amb altres membres de Softcatalà a L’Internauta de Catalunya Ràdio, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.softcatala.org/~marcbel/
fitxers/InternautaSC10anys.mp3
02/10/2008: Entrevista junt amb en Jordi Mas a Vilaweb TV, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.vilaweb.cat/noticia?p_idcmp=3016787
02/10/2008: Entrevista a La Vanguardia Digital per a parlar de Softcatalà, amb motiu del seu desè aniversari. http://www.
lavanguardia.es/lv24h2007/20081002/53552280058.html
08/07/2008: Entrevista a Els Matins de TV3 per a parlar de la meva objecció de consciència electoral (a Espanya).
12/2007: Entrevista a la ràdio local La Plana Ràdio (Santa Bàrbara, Montsià), per a parlar de blocs, Softcatalà i bicicleta urbana. http://www.softcatala.org/~marcbel/bloc/laplanaradio.mp3
02/09/2007: Entrevistat pel setmanari Presència, per a parlar del Bicing. Presència s’encarta junt amb els diaris El Punt, Diari d’Andorra, Regió 7, Diari de Balears, El 3 de Vuit, Segre, El 9 Nou, Última Hora Menorca.
05/05/2007: Entrevista a L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del portal EstatPropi.cat.
09/03/2007: Entrevista al diari Avui per a denunciar l’estat dels carrils bici de Barcelona. http://paper.avui.cat/article/
barcelona/49424/carril/bici/es/torna/una/gran.html
02/2007: Entrevista a Softcatalà. Revista Llengua i Ús, 37, Secretaria de Política Lingüística, Generalitat de Catalunya. http://www.softcatala.org/articles/article70.html
13/12/2006: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) per a parlar de les xifres d’audiència de Softcatalà.
13/09/2006: Entrevista a Vilaweb TV per a parlar del meu bloc De l’Holocè Estant. http://www.vilaweb.tv/?video=4445
29/04/2006: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google Earth.http://www.edu365.cat/
eduradio/internauta/so/internauta060429_googleearth.mp3
25/04/2005Entrevista al programa Valor Afegit (C33) per a parlar del programa Skype i telefonia IP.
11/04/2005: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar de Softcatalà i les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
10/2003: Entrevista al programa Catalunya Vespre (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google en català.
06/06/2003: Entrevista al Telenotícies Migdia (TV3) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
05/06/2003: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
Anar al seu bloc: http://blocs.mesvilaweb.com/marcbel

Detall de la «Carte de France – Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l'etern valedor d'aquests estats veïns que ens empresonen —l'un «molt catòlic» i «cristianíssim» l'altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l'hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l'aniversari de l'infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d'abril el secretari d'estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

Un llibre esperat i necessari

L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Garcia Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.
L’estiu del 1970 tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.
«Sempre a punt!» alguns dels membres de la Patrulla Cobres de la Secció de l’Agrupament Escolta [AE] Pere Rosselló Aixet (AE adscrit a la Institució Boy Scouts de Catalunya [BSC]) ens afegiríem amb entusiasme a fer servei per a la recuperació d’una part del patrimoni de Catalunya i tot això només a canvi del menjar i de la possible participació en alguna activitat lúdica «extra» encara per definir…
Per mitjà d’un dels responsables de BSC, en Jordi Castellà, qui ens en féu la propaganda, tinguérem coneixement d’aquella empresa i del lloc on se’ns informaria dels detalls al cas, al barceloní local del Casal de Montserrat. En dita trobada informativa fou on coneguí a en Ricard, el fill gran del llibreter Joan Ballester Canals, a en Nemesi Solà (de l’Associació Focs de Sant Joan) i a d’altres patriotes com els esmentats.
Al casal els organitzadors del camp de treball ens donarien la llista d’objectes d’intendència a portar, instruccions per a obtenir les autoritzacions paternes i els permisos policíacs necessaris per a poder creuar la ratlla estatal (una bona colla érem menors d’edat); i, sense que ens n’adonéssim, d’una manera subtil començarien a separar —en dos grups no visibles— el pallús menfotisme del gra patriòtic.
Me n’oblido d’assenyalar un detall: fa quaranta anys el dictador i el seu sistema —el franquisme potser en la forma no, però en el fons encara cueja— eren prou vius, per això és probable que als lectors més joves us sorprengui algun comport, «al·lucineu» per determinada situació o no entengueu una frase. No us esteu de demanar-me l’aclariment que convingui!
Quan remembres fets de la infantesa, de l’adolescència incipient, a la llum de les experiències i coneixements adquirits al llarg de la vida t’adones del perquè de certes situacions o «coincidències», potser no ho eren tant com semblava… No era pas cap casualitat que jo fos escolta des dels vuit anys, no ho era pas tampoc la meva filiació a l’escoltisme català laic el qual, per a sort meua, tenia a Gràcia un agrupament relativament proper al domicili familiar.
I, parlant de casualitats que no ho eren pas, també convé saber detalls de com anaven les coses, del gran engany a què el comunisme sotmès al «diktat» de l’espanyolisme ens tenia —encara hi té a massa catalans!— a la joventut compromesa en la lluita per la llibertat de Catalunya. Als catorze anys no podia saber que l’aparició o la desaparició de caps d’unitat de l’agrupament eren estretament vinculades a la seva pertinença a una determinada organització política teledirigida des de Mosca via Madrid.
Cap casualitat en el fet que els mateixos caps de l’AE al qual pertanyia havien oblidat d’informar-nos del camp de treball a Catalunya del Nord; per a ells era evident —a fi de «salvar-nos» de caure en mans del catalanisme petit burgès, liberal, capitalista i pro sionista— calia ocultar la nota la qual vaig poder llegir en un descuit del cap: em vaig així assabentar d’aquella preuada sol·licitud i temps em mancaria per a presentarme a l’acte informatiu.
I el més curiós de tot plegat fou aprendre de desconeguts a dos-cents quilòmetres de Barcelona que el cap escolta de Catalunya era l’eximi professor en Josep Maria Batista Roca, malgrat viure a l’exili a la Gran Bretanya i malgrat la traïció d’un mossèn ex deixeble seu qui aprofità la seva impossibilitat d’exercir l’autoritat —a causa de la llunyania física i de la persecució que patia dels espanyols pel fet de ser patriota— per a trencar la unitat de l’escoltisme català enduent-se l’aigua al molí de l’església vaticana que havia signat, i encara manté!, aquell concordat anti català amb l’estat espanyol amb què Franco es considerà suficient beneït per a menar la tercera croada de l’església papista contra Catalunya.
Aprenguí que fou el mateix president màrtir en Lluís Companys qui nomenaria, amb el decret d’unificació del 1936, com a cap de tots els escoltes catalans a en Batista. En aquell venturós estiu del 1970, i desconeixent-ne la seua secreta filiació, encaixaria les mans d’uns joves patriotes també vinculats al meu cap no per ser escoltes, sinó per la seva pertinença al FAC. Poc després tindria l’honor de poder estrènyer la mà del mateix Josep Maria Batista Roca, però això és part d’un altre episodi i, tal vegada, el comenti un altre dia.

«Al homes lliures que moriren en la guerra contra Espanya per la Llibertat dels altres», llegenda al Monument als Herois de la Guerra de Cuba, a l’entrada Sud-Est del Central Park de Nova York, just al davant del Monument a Colom…

 
A un amic, lector impenitent

Després de cinc mesos de silenci, amb tants de cops mossegant-me els dits els quals d’esma, tot sols, acaronaven les tecles amb l’evident intenció d’iniciar un nou apunt, ara em costa de tornar a feinejar al bloc.
I a què ha estat degut aquest capteniment? Cert és, m’ho repetien ara i adés: «amb la boca tancada ets més bufó». A més a més m’ha influït allò de: «tots aquests que vénen de cara circulen en sentit contrari o —el dubte raonable— sóc jo qui va en la direcció errada?».
També hi ha, encara, la necessitat de distància, la mínima llunyania possible per a observar sense influir, per a no modificar —amb la simple presència— allò a estudiar. Una distància aplicada també als mitjans de «comunicació» per a evitar-me el «soroll» destorbador, la influència del tema de moda, la borda intoxicació…
Amb tot aquest bagatge el dijous 15 d’abril, l’endemà del 79è aniversari de la proclamació de la III República catalana, tenia cita al nou despatx del president Heribert Barrera: quin despatx! Una biblioteca seria més propi, a la sala gran i adaptada a una paret de deu metres de llarg, una prestatgeria amb escala mòbil per a facilitar l’accés al capdamunt; la resta de parets i les altres cambres, farcides de prestatgeries també a mig omplir, una taula enorme amb tot de piles de llibres amb rètols indicatius per a la seva classificació. Prou ens costà de trobar dues cadires per asseure’ns durant els sis quarts de conversa.
Escoltar en Barrera és sempre un plaer i font de coneixements. Després dels inicials i mutus «com esteu?, què feu?» i les respostes al cas, de sobte ens sorprenguérem, tots dos alhora, en confessar a l’altre: «fa tants de mesos que callo, no dic res públicament… ». Pronunciar exactament el mateix pensament i al mateix instant no podia ser una casualitat, ho dúiem ambdós al pap, i així ho amollàrem per a iniciar el tema que ens [pre]ocupava: «…no sigui dit, per haver parlat, he estat la causa de tal fracàs o de tal altre trencament».
I això és tot el que diré de la trobada, i així és com estem, expectants.

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»

  Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 25è aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament

[aquesta esquela surt al diari Avui d'avui]

Dos patriotes en la memòria

Lectura patriòtica

Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?

Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».

Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.

Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.

Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.

No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=822 6 http://enricborras.cat/?p=817 http://enricborras.cat/?p=817#comments Sat, 14 Nov 2009 20:16:37 +0000 Enric http://enricborras.cat/?p=817

Vicent Sanchis signa com a "periodista"

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

Això de donar-se premis els uns als altres és un esport practicat per la gent «ben situada», és a dir, tu ets membre d’aquest jurat, aquell és patró d’aquella fundació, el de més enllà és coordinador d’una ong a la moda, etc.; tu em premies a mi, jo premio a aquell i aquell et premia a tu. El cas és sortir a les notícies pel motiu que sigui, però si és per una cosa agraïda com un premi i hom pot lluir medalla, millor que no pas si és per haver «confessat» els pecats al …jutge. Amb tot sempre he pensat que malparlar d’algú, si aquest algú cerca notorietat pública, ja li està bé. El pitjor que li pots fer a un que vol figurar és no parlar-ne, fer-li el buit, com si no existís.

Ara m’he perdut: per què us he començat parlant de Vicent Sanchis? Ah, sí, per l’article que ha publicat aquest dissabte al diari que dirigia fins no fa gaire. És el típic article «caramel farcit», aparentment dolç per fora i amb una bossa de merda pudenta a l’interior; titulat «Els punts dèbils de Reagrupament» en realitat és un atac a la línia de flotació d’en Joan Carretero. I quin mal li ha fet en Carretero al valencià?

Potser és que Carretero no li ha donat cap premi? home, temps al temps, quina poca paciència! Potser és que Carretero no li ha volgut riure les gràcies a algun o a tots els seus amos? Calent, calent, però poc hi fa quin sigui el veritable motiu o incitador d’aquest article d’encàrrec. Hi ha, des de la presentació pública de Reagrupament, una conspiració que avança en dos sentits paral·lels: negar-li a la nostra associació l’espai que li pertoca als mitjans de comunicació, i influir, a través d’«independents» suposats i d’«independentistes» encara més suposats, en el rumb i les decisions que prengui o hagi de prendre Rcat.

Per exemple Sanchis —vice president primer de Mòmium Cultural, professor de la Pompeu Fabra, director de continguts del Grup Cultura O3 …i també director de Barça TV—, per a fer quedar bé a en Joan Laporta, desmereix Carretero. A Laporta no li cal aquesta classe de «defensa», prou que en sap tot sol de defensar-se —i, sigui dit de passada, de fer pujar la seua cotització a la subhasta dels postulants a polítics «a veure qui dóna més per la meua fitxa»—. Vicent Sanchis diu que «Carretero no ha aconseguit [...] projectar cap a la societat una imatge de líder segur», i a causa d’això «Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat».

Però el «periodista» no en té prou, i acusa a en Joan Carretero d’inconsistent ideològic perquè «es redueix a un únic manament: proclamar la Independència [de Catalunya, es deixa Sanchis interessat]». Vaja vaja, Vicentet, voler la Independència de Catalunya és inconsistent? Què és consistent per al senyor Sanchis, el sou que com a president de l’Editora del diari Avui li paguen els espanyols Conde i Planeta? Ben segur que d’això es tracta, de sous i de prebendes (pels serveis prestats i pels que encara ha de prestar), els quals cal defensar «a capa y espada» de la Independència de Catalunya, de la Regeneració Política i dels independents de pensament i d’acció com en Joan Carretero.

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=817 2 http://enricborras.cat/?p=814 http://enricborras.cat/?p=814#comments Thu, 12 Nov 2009 21:06:14 +0000 Enric http://enricborras.cat/?p=814

l'espanyola, una república insolvent

Una manera «legal» de fer volar bitllets

Fa uns cinc anys em telefonà una desconeguda demanant-me aixopluc per a una nova associació, sense mitjans materials per a pagar-se res. Es tractava de l’Agrupació de Perjudicats per la Incautació [sic] del Govern Franquista [APIGF], l’objectiu de la qual és aconseguir que l’actual govern espanyol pagui el contravalor en euros dels diners de curs legal emesos per la República espanyola i confiscats pel govern franquista espanyol (Burgos, decrets del 27 d’agost del 1938).

Els pocs sobrevivents que encara guarden el rebut lliurat per les autoritats franquistes espanyoles pel «paper moneda emès per l’enemic», mai no han aconseguit recuperar els seus estalvis. Aquells rebuts o vals han passat de generació en generació tot esperant de ser bescanviats, ni que sigui pels néts o renéts dels seus originals posseïdors. El famós «estat de dret espanyol», no sols és incapaç de defensar uns pescadors, sinó que actua en contra del mateix «dret» el qual se suposa li dóna justificació i carta d’estat…

Aquella bona dona que em telefonà fa cinc anys es diu Lídia i és filla de na Montserrat Capdevila, qui té uns dels rebuts mai no cobrats i és presidenta de l’APIGF. Vaig parlar amb el president —abans de ser sotmès definitivament a la UGT— del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] i em donà el vist-i-plau per a que l’APIGF usés del despatx del CADCI per a les seues necessitats de Secretaria i com a lloc de trobada.

Des d’aleshores la Lídia Jiménez Capdevila em té informat de les novetats al cas de la seua associació. Pels estudis d’una historiadora, sembla que l’operació de confiscació franquista del paper moneda republicà espanyol obeïa a l’interès dels colpistes d’evitar que fos admès en les transaccions amb tercers països, la qual cosa seria a l’origen de la necessitat del govern espanyol d’aleshores de vendre’s les reserves d’or del Banc d’Espanya, per així poder comerciar amb l’exterior.

Una pesseta d’abans del 18 de juliol del 1936 ara tindria un valor superior a dos eurons i mig, és a dir, mil pessetes d’aquella època avui serien, i sense comptar els interessos, més de 2.500 eurons! Els quatre gats associats fa cinc anys a l’APIGF ara són milers i disposats, si el govern espanyol no els retorna allò que és seu, a dur el cas als tribunals internacionals si convé. La corrupció, a Espanya, comença dins del mateix estat.

matrícula i núm. del vehicle

Corruptela o corrupció «menor»

Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments —és un eufemisme per a entendre’ns— del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.

Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! —de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)— al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…

ecologia i sostenibilitat són les divises iniciàtiques

El xofer i encarregat del camió de BCNeta! no hi és; la dona gran amb una bossa groga l’espera en va, tot cercant-lo amb la mirada Travessera enllà. Una hora després finalment apareix el «treballador» uniformat, amb el diari ben doblegat a la mateixa mà on hi té la cigarreta i acompanyat d’un seu amic. L’esmorzar ha estat d’upa i amb la panxona reomplerta de cervesa fa bo de passejar per la voravia tot petant la xerrada. I la feina? [abans de respondre a una pregunta tan difícil, a l'interessat li caldria de saber què és «feina»?]

uiii, què bona la cerveseta, hips!

—Doncs, sí, home, el que jo et digui, omples el ridículum per a Fomento de Construcciones y Contratas i, al final, on et demana quin lloc de treball vols, a «Observaciones» hi escrius «militante del Partido en Barcelona». No cal ni posar de quin Partido ets, ells ja ho saben. Ara m’has d’omplir la sol·licitud d’ingrés al Partido, te la tramitaré jo i anirà més ràpid.

el que jo et digui, si ho fas, t'endollo

—Vols dir?

—Sí, fes-ho, omple i signa’m els papers, tranquil, tenim temps encara.

—Bé, si t’ho ho dius…

[La dona gran de la bossa groga ha retornat i apareix de nou a l'escena:]

—Perdoni, per llançar aqu…

—Senyora, no molesti, que no ho veu que estic ajudant aquest home? Torni a les tres o a les quatre de la tarda, ara no puc perdre el temps amb vostè.

només vull desar això de la bossa groga per a reciclar...

—Aquesta còpia de la sol·licitud te la quedes tu per si un cas.

—Així, si em faig del Partido em donaran feina a l’ajuntament?

—En pots estar segur. Si no entres a la BCNeta! —que és un «xollo» com pots veure— com a mínim un lloc de neteja a algun mercat municipal el tens segur.

—No sabia que anaven així les coses, que tot estava tan ben lligat..

—D’això se’n diu «socilalització» de les oportunitats: a desigualtat de mèrits i esforços personals, com a mínim igualtat sinó millors sous i beneficis per als qui són del Partido i del Sindicato, de l’«ogete», tu ja m’entens…

aquesta còpia és per a tu

—Au, va, ara espavila, que se’ns farà l’hora de dinar!

—Si no m’ajudes, no acabaré mai. Aviam, tres i dos quan fan?

—Mmmm, amb els dits ho sé, tres i un, quatre, tres i dos, cinc; cinc!

—Aquí, on diu «Población» què hi poso, Diagonal Mar o Fòrum?

—No, home, no, Sant Adrià del Besòs, que no saps on vius o què?

dos i dos, quatre

—Has acabat? Deixa els papers damunt del seient, ja ho endreçaré.

—Allò que m’has dit abans, quan esmorzàvem…

—Ah, sí, puja al darrere.

—Dins dels contenidors no es veu què hi porto. Què era el que volies?

—Home, si pot ser, aquella pantalla LCD noveta.

—Tu mateix, arreplega-la.

aquesta és la pantalla que vull

—Abans que no marxis, digues-m’ho.

—Si ja t’ho he dit!

—Que et costa molt de tornar-m’ho a dir?

—Entesos, et donaré el deu per cent del sou durant un any, i gràcies per ser un bon amic.

―Així m’agrada, que siguis agraït, no vols res més?

segur que no vols res més?

—No, gràcies, ara és millor que marxi.

—Tu mateix.

—Per cert, t’has adonat, com ja t’havia dit, del fet que no ha passat cap «municipal» en les quasi dues hores que portem aquí?

—Sí, com t’ho fas?

—Favor amb favor es paga…

—Vinga, fins a l’altra, que ho celebrarem.

fins a la propera, gràcies

—Adéeeeuuu! [Quin cotxe més rònec, aquest Seat té més de vint anys!]

—Siau [aquest panxut té sort que necessito la feina, és un cregut i al damunt sembla el Maragall amb allò del «tres por siento».]

sort que marxo, no l'aguantava més

—Ostitu, quan de temps que no et veia

—Ja no vaig tant al bar, la crisi.

—Dóna’m el número del teu mòbil.

dóna'm el teu núm.

—Veig que la bitlles prou bé, eh?

—Quedarem un dia i m’acompanyes, potser t’interessarà el què t’haig d’oferir.

—Adéu!

els vianants no es fan estranys a la invasió del seu espai

—Sí, mama, que sí!

—No puc marxar abans d’hora, m’hi haig d’estar fins a un quart de tres de la tarda, dinarem a les tres com havíem quedat.

ai, la mama, què pesada arriba a ser

[Haig de fer temps fins a l'hora de plegar...]

—Té un bon frontal aquest cotxe, no et sembla?

—I és de disseny! Com més me’l miro, més m’agrada, per això me’l vaig comprar.

—Que t’aprofti.

sí, bonic sí n'és

—Ja vinc, tinc les claus a l’altra mà, anava a engegar.

—Si, dona, sí, em sobra temps de venir-te a recollir per anar a dinar a casa la mama. Fins ara.

aviat passaré i dinarem

A un quart de tres en punt el «treballador» engega el camió i surt per on hauria entrat dues hores abans. Infringeix un munt de normes i privacions, però tampoc no sembla haver-hi algú per impedir-li-ho. [He hagut de canviar de màquina de retratar, m'he quedat sense piles!]

pistaaaaa! vés que vinc!

—És que sóc un artista, fixa’t, fins i tot se m’aturen els motoristes per deixar-me pas lliure!

qui no s'aparti el trepitjo

Uns vint metres amunt d’on acaba d’estar mal aparcat durant dues hores, i al mig de l’únic carril de circulació que hi ha per a tothom  al Carrer Gran de Gràcia (a banda del carril bus) el «treballador» de FCC es torna a aturar gairebé vint minuts més, xerra que xerraràs…

vine, vine, que xerrarem

—Home! tu per aquí.

—Quina casualitat, espera que torno a deixar la moto a la vorera.

—No cal, deixa-la on és, el camió te la «tapa»…

—I què em contes?

mira, el quin hi mancava, quin cacau!

Ara s’hi posa al darrere, a més a més, el camió de recollida del cartró, l’embús al Carrer Gran arriba ja fins als Jardinets i a la Diagonal.

I aquell, xerra que xerraràs

i els vehicles particulars? que es fotin, jo "treballo"...

Finalment el «treballador» es recorda del dinar…

—Noi, haig de marxar, em sap greu, dissabte proper podríem quedar abans i trobar-nos aquí davall mateix, si et sembla.

—Ja et telefonaré, ara no sé com ho tindré dissabte.

—Adéeeeuuuu.

siau!

Aquesta crònica de la «petita» corrupció s’ha acabat per avui.

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=784 5 http://enricborras.cat/?p=774 http://enricborras.cat/?p=774#comments Fri, 30 Oct 2009 21:15:18 +0000 Enric http://enricborras.cat/?p=774

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els volem a casa!

De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…

En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».

A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.

Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?

Vergonya, catalans, vergonya!

]]> http://enricborras.cat/?feed=rss2&p=774 14