Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…

Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:

«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]

Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?

Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.

La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).

Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».

Aquell «panhispanismo» —determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat— ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives —i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat —15 de juliol de 1939!— en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.

L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia —base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica— i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».

Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…

Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:

»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:

»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’

»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]

En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:

«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]

El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden —tota la llopada colonial— continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!

Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt —avisat i informat com fou sempre— a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:

CIÈNCIA O LIRISME?

Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.

Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».

La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?

El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis —heus ací— la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!

Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:

No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.

En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ

Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N —i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn— tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.

Així sia.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=1041 16 https://enricborras.cat/?p=1037 https://enricborras.cat/?p=1037#comments Tue, 09 Nov 2010 16:36:08 +0000 http://enricborras.cat/?p=1037  

Amb tot, la llum preval sobre la foscor

La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d’apunts d’aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m’he imposat aquest llarg silenci, malgrat m’ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.

Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.

Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l’estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L’episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s’esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural).

Ha estat una cruel burla, una greu ofensa per part del cap d’un estat estranger triar aquesta data nefasta per als catalans. En qüestions de Protocol i de Diplomàcia no hi caben les «casualitats»; quan hom decideix de visitar un país estranger no tria segons quins dies «negres». Quan el país estranger no és sobirà i, a més a més, resulta ser enemic a mort des de fa vuit-cents anys, triar la data que els botxins el van migpartir té molta mala bava…

És allò de fotre-se’n del mort i del qui el vetlla, en aquest cas de Gaudí i dels catalans. L’estat del Vaticà, antigament «Papat» o «Estats Pontificis» no n’ha tingut prou en dictar tres croades contra Catalunya, la inventora de la democràcia moderna —la darrera croada «por la gracia de dios» promoguda per Franco i mai no desmentida per l’església romana—, al damunt ve a consagrar el temple creat per un independentista català el dia de més dol de la nació catalana!

Quanta raó tenien els anglesos d’inventar-se la religió anglicana! Quanta raó tingueren els alemanys en fer-se luterans! I quina visió la d’en Francesc Pujols en crear i promoure la Religió catalana. No es pot tenir dos amos, no es pot venerar la Pàtria i, alhora, al papa de Roma! O l’una o l’altre, sempre prima un dels dos, i això encara no ho han entès molts catalans. L’església de Roma —igual que els Borbó, instruments d’ella mateixa— vol Catalunya morta sinó esclava. Catalans! quan us adonareu que hem d’anar a la nostra i no al pas marcat pels estrangers?

Detall de la «Carte de France – Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=533 1 https://enricborras.cat/?p=175 https://enricborras.cat/?p=175#comments Tue, 09 Dec 2008 20:09:28 +0000 http://enricborras.cat/?p=175

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.