Reagrupament Independentista – EnricBorràs

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

Enric Borràs — Fri, 16 Jul 2010 22:00:55 +0000

Emblema de la Taula de Lo Rat Penat

Crònica d’una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l’assemblea d’ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d’abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d’assistents no haguéssim estat on vam ser… Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.
Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n’Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d’una J. M. Minguell fa un comentari a l’apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»
A mig quart de tres de la tarda m’arriba un correu electrònic (amb tots els destinataris a la vista!) de Minguell; us el copio textual: «Benvolguts/des, Us agraim la vostra participació en la reunió del passat dia 14 i la voluntat d’avançar cap a la CNS. Tal com es va acordar al final de la reunió, els partits o entitats que presentin llistes o candidats estan convocats a una reunió de treball per avançar cap a una llista única. Uns dies després (es confirmarà data) hi haurà un altre reunió en presència d’un Consell d’Arbitratge, escollit entre els signants, per tancar un acord definitiu. Demanem a les entitats que vulguin presentar algun candidat o llista de candidats, que ens ho confirmin per e-mail i els informarem del dia, lloc i hora on es celebrarà la reunió.»
Un quart d’hora després a la bústia m’hi trobo un escrit d’Unitat Nacional Catalana (UNC) titulat «Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!». A tres quarts i mig de tres de la tarda els d’Acte de Sobirania (AS) ens fan saber que el grup «no vol presentar noms, nosaltres oferim la nostra capacitat de mobilització a fi d’organitzar un cos electoral actiu, per donar suport a la candidatura única. Tanmateix, en paral·lel, estem treballant en el ”Contracte-Programa”, text que hauria de fonamentar aquesta desitjada unió de forces independentistes. Dilluns començarem a redactar-lo i voldríem compartir-lo amb tothom per donar-li la màxima amplitud i ambició. Salut i clarividència.»
Gairebé tres quarts de vuit del vespre i m’arriba ―bravo, bravo, bravíssimo!― un darrer comunicat: «Benvolguts companys: La plataforma Sobirania i República, en contestació a l’escrit rebut del col·lectiu Manifest 12 d’abril, hem de dir que estem per una Candidatura Sobiranista en la qual els seus membres es comprometin pel seu honor a: 1. Proclamar unilateralment l’Estat català l’endemà del dia de les eleccions en assolir la majoria. 2. En el cas més probable, en aquestes eleccions, de no assolir la majoria, el compromís dels membres d’aquesta candidatura a no formar part de cap ”govern” autonòmic. Això només ho diu Reagrupament, associació que ja ha avançat una llista completa avalada en una assemblea amb més de mil delegats. En conseqüència Sobirania i República, ara per ara, donem suport aquesta candidatura. Esperem de trobar-nos tots en la Candidatura Sobiranista amb aquests objectius. Joaquim Auladell, coordinador de Sobirania i República, Barcelona, 16 de juliol 2010 a les 19:40.»
Per ara no tinc més novetats, això em permet un temps per a posar en ordre el què sé del cert, el què intueixo, amanir-ho amb un xic de rum-rum, i raonar; i ho faré també per a vosaltres si em llegiu. Tot plegat començà amb la redacció definitiva del Manifest i l’acord dels promotors ―Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènech— es féu efectiu al març, però per alguna raó desconeguda per a mi no es donà el tret de sortida fins el 12 d’abril en presentar-lo a l’opinió catalana. Una corrua de signatures de gent més o menys coneguda agombolà el projecte dels cinc patricis.
Passava el temps i el Manifest era accessible en un web, amb les fotos de la presentació en societat i les signatures dels «coneguts»; però a la pràctica el Manifest era com un mort, sense possibilitat d’adherir-s’hi, una cosa estàtica i gens procliu a la participació. Des de la Taula de Lo Rat Penat li lliuraríem en mà les nostres signatures d’adhesió en un plec —i alhora ens queixaríem de la situació d’immobilitat— al president Barrera qui, amatent en conèixer per nosaltres aquella absurda situació, cridà a l’ordre als responsables. Pocs dies després algú contractava a un tal Héctor Sos («artista» castellonenc fincat de fa anys a Barcelona que al seu web de presentació ho té tot només en espanyol!) per a fer un nou web del Manifest que fos més associatiu.
S’ha perdut dos mesos ben bons pel cap baix per a fer publicitat de la idea de fons del Manifest: la trobada de la Conferència Sobiranista per tal d’acordar, fruit de la unitat d’acció de totes les organitzacions i entitats participants, una sola candidatura independentista al Parlament regional, els diputats electes de la qual tinguessin com a prioritat absoluta la proclamació de l’Estat català. Amb tot plegat ens apropàvem a la data de la manifestació (del dissabte 10 de juliol) convocada per Òmnium Cultural la qual, per expressa voluntat popular, es traduí en un clam per la Independència de Catalunya amb una participació com mai no s’havia vist.
Pel que he sabut (després i a compta-gotes), un grup de persones s’havien erigit en «voluntaris» per a promoure el Manifest, coordinats pel responsable d’RCat a Sarrià – Sant Gervasi de Cassoles, en Josep M. Minguell. Fou qui em telefonà —per indicació expressa del mateix Heribert Barrera― per a convocar-me a la trobada del passat dimecres 14 a l’Ateneu com a representant de la Taula de Lo Rat Penat. Malgrat els fracassos acumulats de molts pareguts projectes dels darrers trenta anys —es diu aviat: trenta anys!— em feia il·lusió anar-hi per ajudar a formar, i per a veure amb els meus ulls, la criatura que ens ha de dur a la victòria.
Quan feia una estona que era assegut a la sala i m’adonava passava el temps i hi mancaven els «figures» principals, em comencí a amoïnar. Hi havia força coneguts, una quarta part ben bona dels presents érem de Reagrupament Independentista encara que alguns hi fóssim en nom d’altres organitzacions —és que els associats a RCat, pencaires de mena, som a per tot!—. En Joan Carretero no hi era i en Joan Laporta tampoc: sí que hi havia els seus representants (Granados i Arqué, respectivament) però no badaren boca en tota la nit. Hi havia en Mora, l’alcalde d’Arenys de Munt, n’Estrada, l’antic alcalde del Pla de Cabra, el Ximenis de la CUP —qui després faria una proposta d’organització ide la CNS inspirada, em diria ell mateix, en les idees del plorat amic Francesc Sala-Duch—…
També hi eren Moron de Catalònia Acord, Espot i Castany de Força Catalunya, Andreu d’UNC, Forcadell de la PDD, Vilanova i Puig d’Alternativa Verda, Roca de Crida per la Terra, Cucurull d’Acte de Sobirania, Auladell i Baeta de Sobirania i República, Güell del Bloc Sobiranista Català, Solé del PRC, Planchart d’Estat Català, Canela de SI, Carné del Cercle Català de Negocis, Tarradellas de Discreció Absoluta, els de l’IPECC, del CAOC, del CADCI (el sotmès a la UGT), i altres que no vaig atènyer a agafar-ne ni el nom ni l’entitat. Una vuitantena llarga de persones, se suposava amb un interès comú.
En començar, un parlament encoratjador —en nom dels promotors— per part del doctor Oriol Domènech qui proposà que el núm. 1 de la candidatura [per Barcelona] fos en Moisès Broggi i la tanqués n’Heribert Barrera, el qual ens parlà tot seguit demanant-nos eficàcia en les accions, els nostres electes posin per damunt de tot la Independència de Catalunya, una sola llista en cada circumscripció fruit de l’acord i la generositat de tots els presents, per a triomfar la nostra candidatura hauria de fer una propaganda positiva estalviant els atacs; també ens assenyalà: «[la candidatura independentista] no dic que sigui la solució única».
Aleshores els «voluntaris» del Manifest encetaren un viarany sorprenent, i l’amic Pinyol inicià una presentació de diapositives molt treballada i tancada, amb una proposta de com decidir els noms de la candidatura més que ambigua ―amb la participació d’un «Consell d’Arbitratge» triat (per no sé encara qui) d’entre els signants «coneguts»―, en fi tot plegat molt mastegat, massa, quan hi havia molts aspectes que s’haurien d’haver decidit en aquella o posteriors trobades. Aleshores de sobte intervingué el president Barrera i ens anuncià havia de marxar, i visiblement molest abandonà la Sala Verdaguer. Potser hauria estat millor donar per acabada l’assemblea…
A partir d’aquell moment ja la cosa anà pel pedregar. Arribà tard un de Girona ―qui després de trenta anys d’intentar-ho, i fracassar sempre, a la fi ha aconseguit que el seu nom surti a una llista de candidats al Parlament― i es féu acomodar com un reietó a primera fila, desplaçant a una persona del seu lloc, més tard s’enganxaria vint minuts al micròfon parlant «a títol personal»! Un filòsof de la mateixa circumscripció, també parlant a títol individual ―en teoria els que hi érem havíem de ser-ho en representació d’entitats, organitzacions o partits― es confongué de reunió i demanà que a la candidatura s’hi afegissin els d’ICV, els de CiU, els d’Esquerra i els del PSC! «naturalment, els del PP i Ciudadanos no»; innocent de mi li vaig preguntar «i aquests pobrets, per què no?», potser no em sentia i no respongué. Un fet que m’emprenyà d’allò més fou, malgrat haver-ho dit ben fort i clar: «demano per parlar» abans que no ningú, agafà el micròfon un estranger qui ―ai las!― resultà era membre dels «voluntaris» del Manifest i es posà a garlar sense representar més que a ell sol. Aquesta persona de fa anys es mou entre els grups sobiranistes i em fa tot l’efecte de ser un agent provocador a sou dels serveis d’intel·ligència [és un dir] espanyols…
M’he oblidat d’assenyalar, d’entre la vintena llarga de reagrupats, responíem a tres tipologies bàsiques: els «oficials i els oficialistes», els «per si un cas sona la flauta, callem: no ens carreguéssim RCat sense voler» i els «expulsats i els quasi ídem.». En aquest punt cal dir, fent honor a la veritat: RCat és l’única organització que ha confegit les llistes de les quatre circumscripcions i n’ha donat a conèixer els noms. Això no privà que almenys tres altres candidatures anunciades (no en sabem però els candidats…) fossin presents a la sala: Crida per la Terra (abans dita «CUP», associada amb Els Verds – Alternativa Verda i amb Revolta trostquista global (per la 3a República espanyola!); la CUP pròpiament dita (i encara sort que al seu moment decidiren que no es presentarien!); i l’aliança ecologista, formada per quatre dels grups que s’intitulen «Els Verds», entre ells un abans dit que ja forma part d’una altra candidatura.
Fins ara només he parlat del que sé, he escoltat dels interessats o he llegit dels seus escrits. Potser caldria afegir tres rum-rums: 1) un economista ex juntaire d’RCat hauria entrat, amb altres ex juntaires expulsats de la mateixa associació, a les llistes del partit fantasma d’en Laporta (Democràcia Catalana, no té ni web), per això en Carretero i en Laporta no es parlarien; 2) Laporta sembla que finalment s’ha posat d’acord amb el Mas i anirà de candidat a alcalde per CiU a Barcelona en les properes municipals; i 3) diuen que el Monty Putin ―sí, l’«Amontillado Tío Pepe»―, ha donat ordre a tots els representats naturals del PsoE a Catalunya ―altrament dits càrrecs del Psc― que no marxin de vancances perquè pensa avançar les eleccions al setembre!
Conya a banda ―o no, aviat es veurà― demano que qui no estigui per la feina no emprenyi. Si en Laporta no es vol presentar com a independentista, que ho digui d’una vegada. Ens sabrà molt de greu pels vots que s’haurien pogut guanyar, però no ens pot frenar als quins realment esperàvem de veritat el seu cop de cap patriòtic. Si hi ha dues o més candidatures independentistes preparades o en preparació, és molt senzill: o s’afegeixen a la generositat dels reagrupats atenint-se a la presència equilibrada en funció dels membres reals de cada organització, o deixen d’intentar colar-se als llocs destacats pel «morro»; i pel que fa als altres partits que han de fer la candidatura, vull saber-ne el nombre real de membres a la propera reunió de la [potser extinta?] Conferència Sobiranista. Per exemple, la nostra Taula de Lo Rat Penat té una bona colla de simpatitzants i només vint membres actius dels quals, per llunyania física o per quefers diversos, al dinar setmanal ens hi trobem si fa no fa una desena.
Això són nombres i la resta són punyetes!

LES CORRUPCIONS – III

Enric Borràs — Sat, 14 Nov 2009 20:16:37 +0000

Vicent Sanchis signa com a "periodista"

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

Això de donar-se premis els uns als altres és un esport practicat per la gent «ben situada», és a dir, tu ets membre d’aquest jurat, aquell és patró d’aquella fundació, el de més enllà és coordinador d’una ong a la moda, etc.; tu em premies a mi, jo premio a aquell i aquell et premia a tu. El cas és sortir a les notícies pel motiu que sigui, però si és per una cosa agraïda com un premi i hom pot lluir medalla, millor que no pas si és per haver «confessat» els pecats al …jutge. Amb tot sempre he pensat que malparlar d’algú, si aquest algú cerca notorietat pública, ja li està bé. El pitjor que li pots fer a un que vol figurar és no parlar-ne, fer-li el buit, com si no existís.

Ara m’he perdut: per què us he començat parlant de Vicent Sanchis? Ah, sí, per l’article que ha publicat aquest dissabte al diari que dirigia fins no fa gaire. És el típic article «caramel farcit», aparentment dolç per fora i amb una bossa de merda pudenta a l’interior; titulat «Els punts dèbils de Reagrupament» en realitat és un atac a la línia de flotació d’en Joan Carretero. I quin mal li ha fet en Carretero al valencià?

Potser és que Carretero no li ha donat cap premi? home, temps al temps, quina poca paciència! Potser és que Carretero no li ha volgut riure les gràcies a algun o a tots els seus amos? Calent, calent, però poc hi fa quin sigui el veritable motiu o incitador d’aquest article d’encàrrec. Hi ha, des de la presentació pública de Reagrupament, una conspiració que avança en dos sentits paral·lels: negar-li a la nostra associació l’espai que li pertoca als mitjans de comunicació, i influir, a través d’«independents» suposats i d’«independentistes» encara més suposats, en el rumb i les decisions que prengui o hagi de prendre Rcat.

Per exemple Sanchis —vice president primer de Mòmium Cultural, professor de la Pompeu Fabra, director de continguts del Grup Cultura O3 …i també director de Barça TV—, per a fer quedar bé a en Joan Laporta, desmereix Carretero. A Laporta no li cal aquesta classe de «defensa», prou que en sap tot sol de defensar-se —i, sigui dit de passada, de fer pujar la seua cotització a la subhasta dels postulants a polítics «a veure qui dóna més per la meua fitxa»—. Vicent Sanchis diu que «Carretero no ha aconseguit […] projectar cap a la societat una imatge de líder segur», i a causa d’això «Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat».

Però el «periodista» no en té prou, i acusa a en Joan Carretero d’inconsistent ideològic perquè «es redueix a un únic manament: proclamar la Independència [de Catalunya, es deixa Sanchis interessat]». Vaja vaja, Vicentet, voler la Independència de Catalunya és inconsistent? Què és consistent per al senyor Sanchis, el sou que com a president de l’Editora del diari Avui li paguen els espanyols Conde i Planeta? Ben segur que d’això es tracta, de sous i de prebendes (pels serveis prestats i pels que encara ha de prestar), els quals cal defensar «a capa y espada» de la Independència de Catalunya, de la Regeneració Política i dels independents de pensament i d’acció com en Joan Carretero.

AGENDA INTERMITENT

Enric Borràs — Tue, 29 Sep 2009 17:29:04 +0000

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

13 de setembre

Arenys, capital del Principat de Catalunya

Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances —com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.

25 de setembre

La lluita contra el crim

Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.

Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…

3 d’octubre

1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista

El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.

Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.

M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.

Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?— gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.

Sis d’octubre

«Estat Català de la República federal espanyola»

Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).

Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:

«Catalans:

»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.

»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.

»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[…]»

En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder […] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:

«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]

»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.

»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:

»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).

»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.

»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.

»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.

»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»

Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.

»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»

Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d’ERC on hi havia també Josep Tarradellas…]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.

Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.

El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.

Llaor als patriotes!

Rafael Dalmau, Editor: 50 anys

També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.