Imatge d'en Trias Fargas a la coberta del llibre

Trias Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi Pujol)

La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les següents generacions, en vist el resultat, és inversament proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi Amat (RBA, Barcelona, 2009).

Al gener del 1979, en plena picabaralla, de fons ideològic, entre en Ramon Trias i Miquel Roca —aquest darrer amb la connivència, més o menys manifesta, per part d’en Jordi Pujol— a causa de la composició de les llistes electorals a les primeres eleccions legislatives i municipals (1 de març i 3 d’abril) al Regne d’Espanya d’ençà de l’inici del transfranquisme —altrament conegut com a «transició política»—, en Trias publicà un article a La Vanguardia titulat «A diestra y siniestra», amb el provocador subtítol «Escamoteos marxistas». Us el copio en part, com es mostra a la pàgina 304 del llibre referit. El text de n’Amat és entre «…»; la versió catalana dels mots d’en Trias Fargas és entre ”…” i és meua:

«Trias també llançava dards més o menys enverinats contra els seus, contra els arguments de la carta de Pujol i contra les maniobres que interpretava que Roca portaria a terme. Ho feia amb una definició del model contrari al que predicava: l’eurocomunisme a la moda. L’eurocomunisme, segons Trias, era una tàctica d’infiltració silenciosa que pretenia apoderar-se del teixit social, de la democràcia (partits, institucions, acadèmia… ). Els encarregats d’infiltrar-se eren ”els independents” (Benet com a cas paradigmàtic) i “els submarins, que són agents conscients o inconscients dels postulats marxistes en els partits encara lliures”. El nacionalisme, en aquell moment, era un territori propici per ser vampiritzat [sic] per l’eurocomunisme: ”El nacionalisme subministra sense voler-ho un eficaç paravent rere del qual el marxisme pot amagar la seva veritable naturalesa. El país s’ha de reconstruir i la il·lusió de fer coses, de ‘fer país’, situa molt enrere les ideologies”. La discussió que s’estava dirimint en el si de Convergència, deia Trias sense dir-ho, era la que enfrontava el seu liberalisme amb l’eurocomunisme. Calia que els lectors, els electors, els catalans ho sabessin. El paper que Trias s’atribuïa era el d’aturar la hipotètica infiltració que es podia estar produint rere la façana del nacionalisme. I amenaçava:
»”Si un dia, és una simple hipòtesi de treball, em trobés militant en un partit on anomenats corrents dits socialitzants o de centre-esquerra, autoqualificats de populars, designessin les meves conviccions liberals pejorativament de reaccionàries i escorades a la dreta, situant-les en minoria de forma permanent i deixant-les d’aquesta manera sense futur, consideraria simplement que m’havia equivocat de partit.”»

Vés per on, ara resulta que en Ramon Trias Fargas fou, sense saber-ho, un precursor d’en Joan Carretero. La mateixa Direcció d’Esquerra s’afanyà a confirmar-ho l’endemà mateix de la publicació per part d’en Carretero del seu article al diari Avui «Patriotisme i dignitat». L’auto anomenada «esquerra independentista» coincidiria també en titllar a en Joan Carretero de «dretà», negant així qualsevulla possibilitat d’entesa —Front Patriòtic o candidatura «transversal»— en un futur pròxim.

L’espanyol costum de fer passar víctima per botxí és l’eina colonial usada, aleshores i sempre, pels suposats senyors d’esquerres, veritables senyors de la guerra front a les legítimes aspiracions catalanes, en voler convèncer-nos que ser patriota català no sotmès al dictat d’Stalin és contrari als interessos de les classes populars «catalanes»; en realitat, per a eixos mancats de cervell, al Regne d’Espanya les úniques classes populars són les espanyoles, atès que pateixen la repressió del «capital» encarnat per la «burgesia» catalana. «Burgesia» que som, als seus ulls i diguem-ho clar, prou s’afanyen a fer-nos-ho saber cada dia, tots els catalans

Per si a aquestes alçades encara hi ha qui no se n’hagi adonat, els únics proletaris d’Espanya som els catalans —sigui quina sigui la nostra «classe» social— atès que les plusvàlues i rendiments de la nostra força de treball i del producte del nostre enginy són espoliats sense contrapartida i des de fa segles per a mantenir l’anacrònica burgesia «neofrancon» funcionarial castellana, suara i per extensió dita espanyola.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=500 7 https://enricborras.cat/?p=440 https://enricborras.cat/?p=440#comments Fri, 24 Apr 2009 18:57:14 +0000 http://enricborras.cat/?p=440

Preguem: sant Jordi gloriós, mata l'aranya!

La Cristina fot el camp

De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure —qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.

És positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó, com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig obligat a reflexionar-hi.

Dues notícies aparentment no relacionades m’hi ajudaran. La primera ja us l’he comentat, «Els ducs de Palma abandonen Catalunya». La segona té més marro i m’arriba de la ingent feinada que fa el Filòsof, és a dir, el doctor Ramon Alcoberro. En una de les seues darreres aportacions al coneixement, «Edward Bernays, afegit al web Filosofia i Pensament», ens podem assabentar de què i qui hi havia amagat rere la presència a casa nostra de Cristina de Borbó.

Què hi té a veure un monstre com Bernays amb els Borbó? Edward Bernays, entre d’altres mèrits, fou mestre «avant la lettre» de Goebbels. En Ramon Alcoberro ens diu: «[Edward Bernays] coordinà les relacions públiques de Juan Carlos I d’Espanya, des del seu nomenament com a ”príncep hereu” de Franco. Fou ell qui (quan tenia 99 anys!) aconsellà al rei que la seva filla, la infanta Cristina, anés a viure a Barcelona per guanyar-se la simpatia dels catalans —i fins i tot [Bernays] vingué a Barcelona a supervisar l’operació (el diari La Vanguardia del dilluns, 26 de nov. 1990, dóna una notícia edulcorada de la seva estada)—».

La duquessa de Palma, Cristina de Borbó, prou que se’ls ha guanyat els catalans; si no amb la simpatia, sí amb l’immillorable sou que fa anys cobra de l’Obra Social de la Caixa. Ara es veu que ja no és necessària la seua presència física entre nosaltres, de tant simpàtica que ha esdevingut ens ho agraeix marxant a Washington i el sou de l’Obra Social també se l’enduu. Segons la notícia se’n va junt al seu marit perquè la Timofònica li ha donat a ell feina de representació a la capital federal dels EUA per atendre els negocis del suposat no-monopoli a Sud-Amèrica.

Aleshores em demano: 1) o ja no li cal a la Casa reial espanyola una presència física «simpàtica» a la capital de Catalunya; o, com les rates abandonant el vaixell les primeres, 2) els membres de la família Borbó que romanien entre nosaltres marxen cames ajudeu-me —seguint el costum familiar prou exemplar del besavi «Cametes»— abans no es proclami la V República Catalana. Atesa l’evidència de cap possibilitat imminent de l’opció 2) haig d’entendre que als Borbó se’ls en fot si ens són o no simpàtics, puig després de l’episodi de la cremada de fotografies han entès el missatge. Fixeu-vos, però, en el fet curiós de l’assumpte: sigui 1) o sigui 2), el sobresou extra —el sou «normal» és a càrrec dels pressupostos generals de l’estat— li continuem pagant a la Cristina, la qual renuncia a la nostra agradosa companyia i a la ciutadania catalana, però no pas als privilegis que li comportava.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=440 7