Pere Quart – EnricBorràs

GONÇAL CASTELLÓ AL PENSAMENT

Enric Borràs — Fri, 06 May 2011 16:24:27 +0000

D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional. A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.

A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona) el 26 de gener del 1986

Actualitat d’en Gonçal Castelló

Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».

I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que deixà de tindre vigència el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i ”por el derecho de conquista”.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació.»
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol» — l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya—, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.

FE SECULAR I IRRENUNCIABLE EN LA VICTÒRIA DE CATALUNYA ENFRONT DE LA TIRANIA

Enric Borràs — Thu, 28 May 2009 17:45:23 +0000

En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera

Dimecres extraordinari

Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.

La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.

N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero

[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]

Els dotze de la victòria han fet història

[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]

Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».

Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.

En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.

La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació —sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:

«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»

Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera

GRÀCIES, PRESIDENT BARRERA!

Enric Borràs — Thu, 21 May 2009 11:19:26 +0000

El president Heribert Barrera

«Oportunitat i viabilitat de la
proposta de Joan Carretero»

El president Heribert Barrera, amb aquest eloqüent títol, publica a l’edició digital del diari Avui d’avui un article on dóna suport explícit a la proposta d’en Joan Carretero de presentar «candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari».

Remarco això de «l’edició digital» perquè els del diari Avui, sense previ avís a l’autor —per la qual cosa n’Heribert Barrera els demanarà explicacions i, probablement, deixi de col·laborar definitivament amb dit diari—, a l’edició en paper no publiquen l’article i n’han posat una mena de «resum» a la Secció de «Política» (pàgina 8) amb un títol propi de falsaris i aliè del tot al pensament del president: «Heribert Barrera avala el partit de Carretero»; els mateixos títol i text del comentari publicat alhora a l’edició digital.

A banda de la importància del fet d’avalar la proposta d’en Carretero amb l’article comentat, i a banda de la vergonyant manipulació dels mots d’en Barrera per part del diari, el seu article a l’edició digital de l’Avui planteja una primera qüestió —el desenllaç de la qual inclinarà als militants d’Esquerra en dubte de si signar o no pel RCat—: què farà l’executiva d’Esquerra? Iniciarà el procés d’expulsió de n’Heribert Barrera? o només el «renyaran» i intentaran de menystenir el seu capteniment?

Fa anys, molts anys, que la Direcció stalinista d’Esquerra fa mans i mànigues per treure-se’l del damunt a en Barrera. Primer li privaren d’un càrrec creat expressament per a ell per Colom: el de president d’ERC, que mai abans no havia ostentat ningú perquè no existia. Així que pogué, Carod li donà el càrrec a Jordi Carbonell com a pas previ per apropiar-se’l ell mateix. I després, també Carod anuncià l’inici d’un expedient d’expulsió quan n’Heribert Barrera fou agredit a la sortida de l’Ateneu Barcelonès a causa de la seua assenyada posició —com el temps s’ha encarregat de demostrar— envers els perills de la nova immigració. Ara, què faran? En Barrera els ha posat en un atzucac de difícil resolució, sigui quina sigui l’opció escollida, la Direcció d’Esquerra hi perdrà perquè el debat és obert i la pilota a la seua teulada.

Tornant a l’article en qüestió, n’Heribert Barrera és molt clar en l’assumpte «estrella» de molts detractors d’en Carretero sobre si cal o no un nou partit. En Barrera ho respon en analitzar la possibilitat de les candidatures transversals per la Independència de Catalunya: «Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles». I per si no s’ha entès prou bé, afegeix tot seguit: «Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot».

I mal ens pesi —i em pesi per pròpia experiència—, ens hem d’aplegar a la recomanació del president Barrera. Si volem reeixir davant de la situació d’emergència nacional, ens cal deixar a banda antics o actuals retrets i, a una, fer foc nou posant-hi tota la carn. Cap patriota no pot restar aliè a aquesta iniciativa del Reagrupament. Encara no us hi heu associat?