a causa de l'addicció el cervell es modifica

S’«obliden» d’una molt greu malaltia mental

En un país que es distingeix per infravalorar la investigació científica a nivells més propis del tercer món que de la mitjana dels països civilitzats, fa mal al cor i al cap haver de suportar les maratons que munta la gasiva administració per aconseguir uns recursos que ella mateixa nega als seus pressupostos generals exercici rere exercici. Però encara fa molt més mal que en un tema com les malalties mentals n’amaguin una de molt greu la qual, a més a més, de lluny és la que afecta a més població: un 15 per cent pel cap baix, i en augment d’un any a l’altre; no m’equivocaré gens si afirmo que per la quantitat de malalts que la pateixen el seu nombre és força superior al resultat de la suma dels afectats per totes les altres malalties mentals.

Pel que m’ha arribat a les orelles i, vist com ha anat la Marató d’enguany m’ho crec, el poder dels fabricants de la droga dura més estesa i «legal» és per damunt de la salut i de l’interès de la societat catalana. Concretament m’han dit que el criteri del «lobby» dels fabricants de begudes alcohòliques del Penedès ha imposat —com el tristpartit pot empassar-s’ho?— el silenci total sobre la greu malaltia en qüestió, que no és altra que l’addicció, és a dir, en el cas que ens ocupa, la dependència psicològica i fisiològica permanent envers el consum de substàncies creadores d’hàbit.

A la lletra petita —mooooolt petita!— d’algunes notes de premsa ja hi hem llegit que pel damunt de la meitat dels accidents de circulació hi ha l’alcohol present. Tots els quins beuen alcohol no són addictes, naturalment, però en la població no malalta d’addicció la ingesta de begudes alcohòliques, ni que sigui moderada, també altera la percepció i els reflexos. Si això es produeix en gent no malalta, és a dir, no addicta, imagineu-vos el desastre causat en persones que pateixen aquesta greu malaltia. Cal dir que l’alcohol no és l’única droga dura legal —o il·legal— existent, però sí la més estesa, la més fàcil de trobar i la més barata.

D’addiccions n’hi ha a moltes substàncies (i a situacions o a comports). Les comunes entre les «legals» són a l’alcohol i als psicofàrmacs —amb recepta!—, i entre les il·legals les més conegudes són a la cocaïna i al cànnabis (haixix o grifa); no menciono les menys usades. Darrerament i sobretot entre la població adolescent i jove creix el nombre d’addictes a les drogues dites de «disseny» —per si encara no fossin prou de «moda» i calgués fer-les més atractives entre els seus usuaris majoritaris—, en general presentades en forma de pastilla. Tot sovint, els addictes barregen entre diferents drogues i això per una raó que és la causa que us parli d’addicció i no d’addiccions: quan a hom se li declara l’addicció a una droga, automàticament es converteix en addicte a totes les drogues.

Les causes que provoquen l’addicció en unes persones i no en unes altres són diverses i no del tot conegudes. Se sap que hi ha una predisposició genètica i també que els factors socials hi influeixen, així com les circumstàncies vitals de cadascú. La mesura en què un factor és més determinant que un altre en un individu concret no es coneix i, a efectes pràctics, és una dada que ara per ara no té cap utilitat pel que fa al remei de la malaltia: un cop s’ha manifestat, l’addicció només desapareix quan hom es mor. Segons l’Organització Mundial de la Salud, l’alcoholisme —l’addicció més universal— és una malaltia greu amb tendència a la recaiguda.

L’únic remei temporal que té l’addicció és no prendre cap substància que la causi sota cap circumstància; l’única excepció —en general per breu temps— es pot produir quan l’estat del malalt ho recomana per evitar-li mals pitjors o la mort, perquè l’abstinència sobtada d’alcohol en un malalt d’alcoholisme pot matar-lo. En casos de tractament o d’hospitalització deguts a d’altres malalties, els addictes poden recaure involuntàriament a causa de les drogues que se’ls hi ha hagut de subministrar (sedants, anestèsies, etc.). També se sap de l’estreta relació entre l’addicció i d’altres malalties mentals, per exemple la personalitat dual o l’esquizofrènia, per dir-ne sols dues de conegudes. Hi ha estudis que proven la forta incidència de l’haixix en el període d’aparició de l’esquizofrènia, és a dir, en aquest cas la droga accelera l’edat de manifestació de dita malaltia. I el que és pitjor, tot apunta a què aquesta droga podria provocar l’esquizofrènia en individus no predisposats a patir-la.

La gran implantació del consum habitual de begudes alcohòliques en el pòsit cultural català fa que es cometin, sense voler-ho, veritables bestieses contra subjectes d’edats molt petites: costums en aparença «innocents» com el «pa amb vi i sucre» donat a nens com a suculent berenar pot desencadenar-los-hi l’addició. Dites populars com «el vi fa sang» contribueixen a falses creences sobre els suposats beneficis per a un sector —creixent— de població pel qual el vi i tots els seus derivats són el pitjor verí. Si us plau, com a prevenció, sobretot impediu-ne la ingesta als menors d’edat, encara que us sembli que no hi ha antecedents familiars.

El zel amb què actualment es persegueix el tabaquisme —que sí és una addicció però no ningú li atribueix sigui causa de malalties mentals— a casa nostra no té parangó en el cas de l’alcohol. I aquest fet que discrimina a favor de les begudes alcohòliques és molt sospitós, atès que les morts i els càncers que provoquen (a banda dels accidents ja mencionats al començ de l’apunt) són molts més dels declarats. Les administracions, els governs, per què insisteixen tant en el tabac i s’«obliden» de l’alcohol? La publicitat que entra pels ulls i les oïdes de tothom, i en especial dels més petits, mostra una estreta relació entre l’alcohol i l’esport, entre l’alcohol i la festa, entre l’alcohol i el sexe, entre la alcohol i la jovenesa, etc. Feu un simple exercici només en els casos que cito, traieu l’alcohol i poseu-hi el tabac; oi que no ho veuríeu amb la mateixa complaença, amb els mateixos ulls i comprensió?

Diuen que la droga compra ministres, jutges i fins caps de govern. No sé si és el cas català, però ho sembla. També diuen que no n’hi ha prou en ser honest, sinó que cal semblar-ho. A veure si les autoritats s’ho apliquen i destinen, si més no, el mateix pressupost contra l’addicció a l’alcohol que el dedicat contra l’addició al tabac. Altrament actuen calcant allò «del enemigo exterior» a què ens tenia acostumats un (passat?) dictador: fixar l’objecte d’atenció de la societat en una realitat més o menys real o perillosa per amagar l’existència del real, veritable i molt més greu perill per a la societat: la mateixa dictadura.

Altres apunts en què enraono sobre l’addicció:

La droga mata

Addictives autoritats

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=196 10