Imatge d'en Trias Fargas a la coberta del llibre

Trias Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi Pujol)

La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les següents generacions, en vist el resultat, és inversament proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi Amat (RBA, Barcelona, 2009).

Al gener del 1979, en plena picabaralla, de fons ideològic, entre en Ramon Trias i Miquel Roca —aquest darrer amb la connivència, més o menys manifesta, per part d’en Jordi Pujol— a causa de la composició de les llistes electorals a les primeres eleccions legislatives i municipals (1 de març i 3 d’abril) al Regne d’Espanya d’ençà de l’inici del transfranquisme —altrament conegut com a «transició política»—, en Trias publicà un article a La Vanguardia titulat «A diestra y siniestra», amb el provocador subtítol «Escamoteos marxistas». Us el copio en part, com es mostra a la pàgina 304 del llibre referit. El text de n’Amat és entre «…»; la versió catalana dels mots d’en Trias Fargas és entre ”…” i és meua:

«Trias també llançava dards més o menys enverinats contra els seus, contra els arguments de la carta de Pujol i contra les maniobres que interpretava que Roca portaria a terme. Ho feia amb una definició del model contrari al que predicava: l’eurocomunisme a la moda. L’eurocomunisme, segons Trias, era una tàctica d’infiltració silenciosa que pretenia apoderar-se del teixit social, de la democràcia (partits, institucions, acadèmia… ). Els encarregats d’infiltrar-se eren ”els independents” (Benet com a cas paradigmàtic) i “els submarins, que són agents conscients o inconscients dels postulats marxistes en els partits encara lliures”. El nacionalisme, en aquell moment, era un territori propici per ser vampiritzat [sic] per l’eurocomunisme: ”El nacionalisme subministra sense voler-ho un eficaç paravent rere del qual el marxisme pot amagar la seva veritable naturalesa. El país s’ha de reconstruir i la il·lusió de fer coses, de ‘fer país’, situa molt enrere les ideologies”. La discussió que s’estava dirimint en el si de Convergència, deia Trias sense dir-ho, era la que enfrontava el seu liberalisme amb l’eurocomunisme. Calia que els lectors, els electors, els catalans ho sabessin. El paper que Trias s’atribuïa era el d’aturar la hipotètica infiltració que es podia estar produint rere la façana del nacionalisme. I amenaçava:
»”Si un dia, és una simple hipòtesi de treball, em trobés militant en un partit on anomenats corrents dits socialitzants o de centre-esquerra, autoqualificats de populars, designessin les meves conviccions liberals pejorativament de reaccionàries i escorades a la dreta, situant-les en minoria de forma permanent i deixant-les d’aquesta manera sense futur, consideraria simplement que m’havia equivocat de partit.”»

Vés per on, ara resulta que en Ramon Trias Fargas fou, sense saber-ho, un precursor d’en Joan Carretero. La mateixa Direcció d’Esquerra s’afanyà a confirmar-ho l’endemà mateix de la publicació per part d’en Carretero del seu article al diari Avui «Patriotisme i dignitat». L’auto anomenada «esquerra independentista» coincidiria també en titllar a en Joan Carretero de «dretà», negant així qualsevulla possibilitat d’entesa —Front Patriòtic o candidatura «transversal»— en un futur pròxim.

L’espanyol costum de fer passar víctima per botxí és l’eina colonial usada, aleshores i sempre, pels suposats senyors d’esquerres, veritables senyors de la guerra front a les legítimes aspiracions catalanes, en voler convèncer-nos que ser patriota català no sotmès al dictat d’Stalin és contrari als interessos de les classes populars «catalanes»; en realitat, per a eixos mancats de cervell, al Regne d’Espanya les úniques classes populars són les espanyoles, atès que pateixen la repressió del «capital» encarnat per la «burgesia» catalana. «Burgesia» que som, als seus ulls i diguem-ho clar, prou s’afanyen a fer-nos-ho saber cada dia, tots els catalans

Per si a aquestes alçades encara hi ha qui no se n’hagi adonat, els únics proletaris d’Espanya som els catalans —sigui quina sigui la nostra «classe» social— atès que les plusvàlues i rendiments de la nostra força de treball i del producte del nostre enginy són espoliats sense contrapartida i des de fa segles per a mantenir l’anacrònica burgesia «neofrancon» funcionarial castellana, suara i per extensió dita espanyola.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=500 7 https://enricborras.cat/?p=413 Tue, 14 Apr 2009 13:04:50 +0000 http://enricborras.cat/?p=413

Vindicació d’en Joan Ferràndiz

A l’època en què no se’n deia «Christmas» sinó «Felicitació de Nadal» o, més clar i català, «Nadala», el polifacètic artista Joan Ferràndiz Castells dominava de manera aclaparadora el món de la imatgeria nadalenca. De menut m’agradava el seu estil; de major em produïa un sentiment ambigu entre embafador i entranyable. Encara avui persisteix.

Poc vull ara fer-vos una crítica de l’estil d’en Ferràndiz, ni en sóc expert ni és el motiu d’aquest apunt. L’omnipresència de les seues nadales —i, ensems, les de la corrua d’imitadors— començà a minvar quan es posà de moda, entre els ambients capdavanters de la nostra societat, felicitar-se el Nadal amb les targes de la UNICEF, comprant les quals hom suposava que els seus diners eren destinats a ajudar la infància desvalguda, si més no això afirmava la propaganda de dita organització planetària.

Sempre em semblà que en Ferràndiz era català perquè, malgrat moltes de les seues nadales i contes anaven signades «Ferrándiz», aviat em vaig fixar que n’hi havia amb la grafia nostrada «Ferràndiz». Fins fa poc no en sabia pas res més de la filiació nacional d’en Joan Ferràndiz. Però un dia del passat estiu li vaig comentar a na Nati Muñoz-Espinalt [APP] el meu parer del tot contrariat sobre la reedició d’una estatueta inspirada en «El més petit de tots», en què el nen aixeca el puny mentre arrossega la bandera en terra.

Per aquest motiu, el primer dia d’agost del 2008 la filla del professor Carles M. Espinalt em féu arribar la nadala que il·lustra l’apunt d’avui, amb una nota manuscrita en què em deia:

«El gest, com podeu veure, és molt diferent del ”més petit de tots”. En Ferràndiz era un català molt reconegut als EUA, les seves nadales eren tan preuades pels americans que les col·leccionaven…»

»Aquesta nadala, per molt infantil que sigui el dibuix, l’autor ens mostra clarament el seu pensament que com a catalans hem de fer visible en tot allò que fem.»

I ben clar ens el mostra el seu pensament l’autor: fixeu-vos en els ulls del nen mirant el flamíger estel blanc de cinc puntes just al damunt del pal de la bandera comtal; noteu amb quina dignitat i fermesa —tot corrent per un camp de blat— duu el pastoret la bandera, així com el ram d’olivera —senyal triomfal— a la seua cintura, i el colom de la pau precedint la composició. Adoneu-vos del daurat intens del que hauria de ser el camp groc de la bandera, i de com coincideix amb el color del blat. I, si no n’heu tingut prou de càrrega simbòlica, us ho arrodoniré amb el títol d’aquesta nadala [referència N. 1912-1]: «El cel encès d’espigues rosses».

M’ha semblat aquest 14 d’abril que avui era un bon dia per reivindicar el patriotisme d’en Joan Ferràndiz qui, entre d’altres dedicacions, a més a més era poeta (guardonat) i havia fet dibuixos animats. Potser fóra el moment que el Centre Comarcal Lleidatà —al qual en Ferràndiz hi havia estat molt vinculat— li organitzés un homenatge i exposés una mostra de la seua variada obra.

Tampoc és gens casual la menció expressa a en Carles M. Espinalt —del qual el passat 2 de març n’hem commemorat el setzè aniversari del seu traspàs—: és d’actualitat perquè uns deixebles seus, que sembla no el recorden (o, com han fet altres famosos desagraïts no el volen esmentar), demà passat presenten una nova formació política en vistes a les eleccions regionals del 2010. Ho aviso perquè encara hi sou a temps de posar-hi remei: renegar del pare o renegar de la Pàtria és exactament el mateix.

]]>