La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=533 1 https://enricborras.cat/?p=401 https://enricborras.cat/?p=401#comments Tue, 07 Apr 2009 19:04:31 +0000 http://enricborras.cat/?p=401

comediants espanyolistes el 14 d'abril del 2008

S’han begut l’enteniment

Que l’espanyolisme es mostra puixant, de temps es nota. I no sols ens ho fa veure la «reforma» governamental anunciada avui a Madrid —han tornat a substituir el ministre de Cultura, a fi d’embolicar més la troca i que mai no ens retornin els papers robats!—, o el «remena, remena nena» d’ahir entre el Mentider de la Moncloa agafadet de la mà d’Obama a Constantinoble —digui el que digui l’americà, Turquia no serà, ni és, ni ha estat mai, Europa—. No, no sols ens ho fan veure des de Madrid, Màlaga o Múrcia, ai las!, des de casa nostra mateix, amb l’ajut i fins i tot la connivència de gent i d’entitats que es declaren independentistes —com pot ser?—, l’espanyolisme creix, i creix…

El 14 d’abril del 2008 uns esforçats ens plantàrem al bell mig de la Plaça de Sant Jaume amb banderes de la República catalana (estelades), comtals i de sant Jordi per donar cara a la concentració d’espanyolistes que s’aplegà a un racó de la plaça amb les seues banderes espanyoles: tricolors o bicolors són banderes espanyoles! Prou ho aclarí, per si algú en dubtava, el mateix Manuel Azaña, president de la II República espanyola: «Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco».

Doncs bé, enguany els mateixos espanyolistes repeteixen la concentració, amb l’anunciada intervenció, en nom de la Comissió de la Dignitat [!], d’un a qui fins avui tenia per patriota català —a desgrat de la seua tossudesa a mantenir-se, inamovible, en postulats ideològics de lluny caducats al segle passat—: n’Agustí Barrera Puigví! Fixeu-vos a quina mena d’acte i amb quina mena de gent gosa de participar i de dona’ls-hi la seua benedicció «independentista» l’amic Agustinet [els ressaltats són meus]:

«14 d’abril del 2009 – En la diada de la nostra República. Companyes i companys tornem a convocar-vos a la festa que cada any celebrem a Barcelona per recordar aquella diada tan important que l’any 1931 va permetre a tots els ciutadans dels nostre país viure l’experiència de la República. Aquest any en fa setanta que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. En va seguir la retirada i la tragèdia de l’exili. També va ser la fi del nom que portava la plaça on us convoquem, avui Plaça de Sant Jaume i abans Plaça de la República. Per tot plegat volem compartir amb vosaltres aquest aniversari i donar-li la volta ja que avui en dia l’esperit republicà és cada dia una mica més viu. També volem tornar a repetir i demanar-vos la signatura perquè puguem recuperar el nom de la nostra plaça. Porteu la bandera tricolor i celebrem tots plegats aquest 14 d’abril a partir de les 19.00 a la nostra Plaça (Plaça Sant Jaume) de Barcelona. Salut i República, UCR [Unitat Cívica per la República].»

I bé, la volta sí que la hi donen: reconvertir l’aniversari de la justa i necessària commemoració de la III República catalana en la «festa» d’una república estrangera enemiga de Catalunya i dels catalans, precisament al mateix lloc, la Plaça de Sant Jaume del Cap i Casal, on l’Avi Macià proclamà la nostra farà, d’avui en vuit dies, setanta-vuit anys.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=401 5