La Confederació Catalana reneix!

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

Dissabte el sofert poble català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus vergonyants interessos el clam del poble català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de liquidadors de somnis, són agents —molt ben pagats— de l’Espanya imperial al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera, els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de la contesa a Catalunya— del riu de la nostra Independència per a nodrir amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
Potser us pensàveu era innòcua la convocatòria de la manifestació, quan hi ha molta gent de vacances, en un dissabte de juliol? Potser crèieu ha estat casual la retirada de la manifestació, força abans d’arribar al final, del cap del govern regional català? Potser no us adonàreu, quan molta gent continuava endavant i feia punyetero cas dels organitzadors bramant s’havia acabat la mani, de la Guàrdia Urbana obrint gairebé tots els carrers (fins aleshores barrats) a la circulació de vehicles privats? Se’ls hi ha vist el llautó en la idea de separar, en el temps i en l’espai, la «protesta» per la sentència del tribunal prostitucional de la manifestació d’afirmació nacional de l’Onze de setembre: és evident, no se n’han sortit, però els venuts ho havien d’intentar… Galdós paper el jugat pels directius —els d’ara i els tot-just passats, reals manifassers de la mani— del Mòmium Cultural.

Pensar i actuar: acció!
Un molt reduït grup de persones, integrat per gent de la Plataforma Sobirania i República, d’Acte de Sobirania i de la nostra Taula de Lo Rat Penat (la major part associats a RCat) fórem responsables que la capçalera «oficial» de la manifestació quedés molts metres enrere de la veritable, presidida per la nostra pancarta «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català», acompanyada de, ben segur, la més aplaudida de totes, la duta pels representants dels sobiranistes valencians i aragonesos que vingueren expressament a la manifestació a fer-nos costat.

La pancarta més aplaudida

La determinació en constituir la capçalera de la manifestació féu possible que darrere nostre s’arrengleressin molts independentistes, la majoria d’RCat amb una gran pancarta i el globus; sort que a l’assemblea del matí la Junta directiva del Reagrupament Independentista —per la pressió de molts dels associats— es va veure obligada a rectificar i anuncià que sí hi anirien a la manifestació. En un moment en què la marxa encara no havia ni començat, en Joan Carretero hagué de baixar fins on érem, a la Gran Via de les Corts Catalanes cruïlla amb el Passeig de Gràcia (just al davant del Cine Comèdia), per a demanar-nos deixéssim passar a la Premsa. Així ho vam acordar i, tot seguit, començàrem a moure la manifestació. En arribar a les envistes de la Plaça de Tetuan, la Txe Arana i en Lluís Solé ens van engaltar el discurs de benvinguda i els de l’Orfeó Català ens oferiren Els segadors …amb tota naturalitat, atès havíem arribat a port les autoritats.

La Independència no es demana, es pren!

Fixeu-vos en un detall important: més d’una setmana de discussió estúpida sobre el lema de la manifestació i el repartiment de «llocs» entre el «govern» català i els «organitzadors de la societat civil» i els partits, no els serví per a res perquè el poble prengué tot sol la paraula i la iniciativa. Quan els «polítics» arriben, la gent hem anat i tornat cent cops, la llàstima és que fins dissabte passat els caragirats, a sou d’Espanya, repartint quatre dolços i alguna «bona intenció» engalipaven gairebé a tothom. Des de dissabte saben que el vell sistema ja no enganya pas a ningú. Què s’inventaran ara per a tenir-nos «controlats»?

L’«Operación roja»
L’espanyolisme futboler en menys de vint-i-quatre hores ha substituït, fins i tot a casa nostra, els titulars dels mitjans: de la manifestació per la Independència de Catalunya hem passat, com qui no fa la cosa, a Espanya campiona (només de futbol, però és un detall no mencionat)!

Una campiona gràcies a l’esforç i el saber fer de futbolistes catalans transvestits d’espanyols, per molt que tímidament ensenyessin una bandera després de la final… Algú es recorda d’on juga ara i perquè el nostre Oleguer? Quan un català es dóna i exerceix d’espanyol és premiat i agombolat; quan exerceix del que és, de català, és bescantat i si, a més a més, té un comport patriòtic és perseguit i exiliat. Al candidat del Real Madrid que ara presideix el Barce, al tal Sandro, li ha mancat temps d’anar a fer «culet-culet», baixar-se els calçotets i demanar perdó a Extremadura…

El més greu de l’«Operación roja» és per venir perquè s’hi basa la nova punta de llança de la catalanofòbia renaixent a Espanya. Només cal veure una mostra del magnífic reportatge gràfic del meu fill Jordi fet la passada matinada: el triomf d’Espanya és l’excusa per atacar els catalans i Catalunya. Els «mitjans» oficials amaguen el cap sota l’ala del que se’ns cau al damunt, vegeu-ne les imatges d’infart que a partir d’ara seran el pa de cada dia: nazis amb banderes carlines i amb la franquista gallina, cremant els arbres i el mobiliari urbà perseguint la gent i els vehicles als crits de «catalufos de mierda os vamos a matar», «viva Franco», «catalanes hijos de puta», «arriba España», entre d’altres floretes.

La fi del «vicensvivisme»
La commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives ha coincidit amb l’inici de la fi del seu invent patètic. Vicens fou autor d’un llibre infecte —per a bastir d’arguments a Franco: España. Geopolítica del Estado y del Imperio (Editorial Yunque, 1940)—, del qual aquests dies tothom s’ha «oblidat», aparegut casualment al mateix temps que un altre llibre d’un espieta de Franco, gairebé més infecte —si això fóra possible— escrit pel seu «gran amic» Josep Pla (Historia de la II República española, Ed. Destino); amb el dit llibre Vicens s’havia de fer perdonar per les autoritats de la dictadura el seu «passat» polític i la seua desviació «catalanista». I a fe que amb la nova (pseudo) ideologia «catalana» que elaborà ho aconseguí, fins al punt que anava a ser nomenat ministre d’Educació franquista quan es morí a causa d’un càncer de pulmó.
El vicensvivisme consisteix en convèncer els catalans que són poca cosa i, en funció d’aquesta poquesa, cal anar a Madrid a «pactar» (pidolar, baixar-se els calçotets, fer la política del «peix al cove», etc.). Dita «ideologia» al seu moment aixecà en peu de guerra als patriotes catalans més significats (destacant-se’n entre ells Joan Ballester Canals i Carles M. Espinalt) i afirmant que el pactisme català consistia en obligar al rei a respectar les Constitucions de Catalunya, i no pas a rebaixar-nos davant seu com practicava Vicens; el tema mereix més d’un apunt dedicat exclusivament a la qüestió i, si puc, us els faré.
La importància del vicensvivisme rau en el desgraciat fet que la seua ideologia espanyolista fou la que s’inserí, es gravà a foc millor dit, al cervell de l’encara actual classe política «catalana»: abastant tot l’espectre polític des de la dreta a l’esquerra, des dels dirigents del PSUC i les seues escissions als d’Unió (i els comparses «centristes» i «populars»), tots, tots sense excepció, van beure de la font narcòtica d’en Jaume Vicens. Des de Solé Tura a Roca Junyent, Pujol i Obiols, Maragall i Duran Lleida, Tarradellas, Piqué i Lluch, tots, tots sense excepció són hereus del pensament bord conegut com a «vicensvivista». El millor deixeble de tota la colla, sense dubte ha estat i és Jordi Pujol Soley: i així ens ha anat la «transició», i així som ara on som: enmig del no-res. El més greu de tot plegat és que el vicensvivisme no sols afectà les classes dirigents del país, sinó també els quadres intermedis: des de sindicalistes a, per exemple, un gran nombre dels professors d’Història i dels historiadors dels, pel cap baix, darrers seixanta anys —sobretot els fabricats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alhora marxistes i vicensvivistes: no és pas cap contradicció malgrat ho sembli— han manipulat a cor què vols la Història de Catalunya, disfressant-la de comparsa espanyola, mentint en fi desvergonyits, abocant a l’infern i condemnant al silenci a historiadors nostrats com en Ferran Soldevila.
En resum, el vicensvivisme permetia anar a dormir els nostres «patricis» amb la «consciència» tranquil·la d’haver contribuït a «fer país» amb la «feina ben feta». El que s’oblidà d’assenyalar Jaume Vicens als seus seguidors era a quin país en veritat contribuïen i qui es quedava les ingents plusvàlues de tanta feina ben feta…

La confrontació inevitable
La sentència del tribunal prostitucional espanyol és la porta oberta al secular i reviscolat genocidi contra Catalunya. Ha desfermat el nou progrom catalanofòbic. Veurem a dos mesos vistos plantofades als patis i als claustres de les escoles; veurem greus conflictes a causa del «hábleme en cristiano» que ens fotran pels morros els actuals «immigrants», sobretot els sud-americans que han de demostrar que són més espanyols que els espanyols «originals»; veurem als gossos de l’escaire multant als ciutadans que s’hi dirigeixin en català, en fi, tornarem a les pràctiques totalitàries imposades per Espanya als catalans i generalitzades els anys cinquantes dels segle passat.
L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador. Una part de la immigració espanyola s’ha integrat a Catalunya a tots o gairebé tots els efectes (la llengua és on patina més la cosa), però hi ha nuclis fermament tancats, irreductibles i impermeables a la catalanitat. Quanta gent són? Quina força tenen? Quins llocs ocupen a la nostra societat?
Dir la realitat no és ser malastruc. Avisar no és ofendre. Prefereixo pecar per excés que per defecte: podem, desemparats de guies i dirigents, fer front a la confrontació espanyola? El suport del món civilitzat passarà del paper o de la virtualitat a un ajut efectiu i real? Ens sortirà el pobre acollonit que duem a dins —fruit de segles de patiments i persecucions implacables— o serem capaços de plantar-nos i donar la cara? Un altre dels grans danys causats pel vicensvivisme ha estat fer-nos creure que els catalans som una colla de senyoretes (o senyorets!) fleumes que només de veure volar la mosca ens pixem de por al damunt. Res més lluny de la veritat històrica: el poble català ha estat dels més bel·licosos del món i compte, això no vol dir que no siguem pacífics. Hem estat pacífics però no idiotes; ara què som?
A Espanya han destapat la caixa dels trons, vulguem o no som obligats a actuar en conseqüència: o ens sotmetem a la cacera de bruixes de la nova inquisició ppsoera i cantem les absoltes a Catalunya o ens hi enfrontem amb vigor i eficàcia i proclamem l’Estat Català; de nosaltres depèn i només de nosaltres:

Candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=989 15 https://enricborras.cat/?p=637 https://enricborras.cat/?p=637#comments Fri, 17 Jul 2009 03:26:41 +0000 http://enricborras.cat/?p=637 «Si volem la Independència
ens hem d’espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l’entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d’un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l’auxili d’un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l’autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

El nou logotip de Blocs amb Estrella

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

]]>