El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar)—, la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques —entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions— sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones —no per partits—, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant —salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»— a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]

Bust de terracota d'en Pau Claris pertanyent als hereus d'en Daniel Cardona

A les acaballes del 2008 vaig proposar el «Protocol alliberador», consta de set punts els quals, seguint-los, ens permetrien d’escatir l’encert d’encetar, participar o ajudar en una o altra iniciativa, acció, grup o persona, tot això en el ben entès d’avaluar-ne prèviament, de major a menor importància, el grau de patriotisme en cada cas, a fi d’evitar de perdre el temps i de desviar-nos de l’objectiu desitjat d’Independència. El primer dia de gener del 2009 anunciava, en l’apunt «Força cívica», la convocatòria d’una trobada un cop al mes al Fossar de les Moreres: començarem el proper diumenge 25, a les l’onze del matí. El motiu d’aquestes trobades [per ara] mensuals naix d’una doble mancança: 1r) la necessitat d’honorar els nostres màrtirs, els patriotes catalans que són allà soterrats i els de tots els temps, arreu; i 2n) la necessitat d’endegar una força o col·lectiu ciutadà —alguns n’hi volen dir ‘moviment’ i uns altres ‘defensa’— que plantegi a l’opinió catalana accions estimuladores i alliberadores en el camí de la via dreturera a la Independència, ço és: exigir la Devolució de tot el que ens ha estat furtat —sistemàticament i paulatina— pels nostres veïns, començant per l’estat català i, amb ell, totes les nostres Llibertats i Constitucions i els nostres Drets.

Programa pel diumenge 25 de gener

Tothom qui es tingui per lliurepensador i sigui disposat a comprometre’s en el procés que ens ha de menar a la Independència de Catalunya és convidat a participar-hi.

La meua proposta d’ordre del dia d’aquesta trobada inicial consisteix en 1r) honorar com cal els patriotes a peu del monument del Fossar, afegint-nos a la renovació floral que es fa tots els diumenges a migdia; i 2n) la presentació del Protocol alliberador, l’explicació i valoració dels set punts i aclariment o afegitó de conceptes d’acord a les propostes rebudes; cadascun dels punts serà justificat per un ponent diferent que disposarà, en primera instància, de set minuts de temps per fer-ho; també s’escauria d’escoltar el raonament discrepant, el qual concloïa en promoure una candidatura europea.

Si som puntuals en començar a les onze del matí, i amb la facilitat de reunir-nos asseguts en rogle a la sala cedida pel Memorial 1714, a migdia podríem haver enllestit l’apartat 2n); aleshores procediríem al 1r) i, en acabat l’homenatge, disposaríem de temps suficient per a triar una acció positiva a emprendre o a afegir-nos-hi i acordar el programa de la següent trobada del febrer.

En algun moment, i atès que el dilluns 26 de gener commemorem el 368è aniversari de la Victòria catalana a la Batalla de Montjuïc, proposo de llegir fragments triats del llibre L’assassinat de Pau Claris, d’en Carles M. Espinalt [El Llamp, Barcelona, juny del 1991] i així acompliríem —si ja no fora prou inclòs en l’apartat 1r)— un tercer motiu de la trobada: homenatjar cada cop a un patriota exemplar en particular, en el cas que ens ocupa: el president de la I República catalana, en Pau Claris Casademunt.

]]>