Enric – EnricBorràs

UN ANY SENSE L’HENRIKE KNÖRR BORRÀS

Enric Borràs — Thu, 30 Apr 2009 18:47:39 +0000

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Sembla ahir…

No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les d’en Colau, el pare del meu pare—; i davant de la làpida amb l’estelada al «corralet» dels descreguts del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré comptes als meus antecessors de l’estat de la família.

Casum l’os pedrer! malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l’oncle Quildo, ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se’ls estimà sempre com a tals. D’ençà de la teua partença, Henrike, no hi havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin pes dir-li-ho a ell, que tant t’estimava.

Però seguint la seua divisa, que fou la del darrer ver comte de Barcelona, faré el cor fort i «as a far faces», ço és, el que «has de fer, fes-ho». I així serà si res no em destorba, i potser m’hi acompanyarà el meu fill Enric; qui li havia de dir al pare de la Serafina —mort a vint-i-un anys i sense conèixer-la— que el seu nom perviuria en tants de descendents… Per cert, en aquest any que no hi ets, hem assolit reunir en un mateix arbre uns cinc-cents parents, en gairebé mig mil·lenni de la nostra nissaga. A tu que volies tant la família t’hauria plagut de veure-ho i, en gran part, ho hem fet en memòria teua.

T’hi poso, en aquest apunt, la fotografia que ens va fer amb la teua màquina, potser fa deu anys ja, un cambrer del Restaurant Amaya, al capdavall de la Rambla de Barcelona. Te’n recordes? Em telefonares per anar a sopar amb tu en acabar la teua conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, junt amb el teu acompanyant (entremig de nosaltres dos a la fotografia), el president de l’Euskaltzaindia, en Jean Haritschelhar. Quin sopar memorable, quina conversa, que si el basc, que si l’iber, que si el català, i els manlleus entre els tres idiomes. La teua ciència i el teu saber, amb la bonhomia del teu caràcter, sempre m’eren un redós on refugiar-me i alhora aprendre.

Com et trobo a faltar, cosí Enric.

ENRIC BORRÀS CUBELLS AL PENSAMENT

Enric Borràs — Tue, 24 Mar 2009 13:54:56 +0000

La prova d'un segrest

A la teua memòria, pare

Avui s’escau el vint-i-quatre aniversari de la mort del pare i, casualitats de la vida, també acompleix divuit anys la meua neboda Maria, la filla petita d’en Xavier i na Montserrat. Pel doble aniversari d’aquest 24 de març, en aquesta data a la nostra família hi campa un sentiment agredolç.

Remenant papers he trobat la còpia —la demaní el 1993 a l’Arxiu Nacional de Catalunya— de l’expedient de presó del pare per la seua llarga estada al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, és a dir, la Presó Model o, com li era grat de dir al pare, el «Gran Hotel», on s’hi hostatjà des del 24 de febrer del 1946 fins el 9 de maig del 1950.

Sabia que al pare l’havien castigat durament per haver cridat al capvespre d’un 14 d’abril, fort i des de dins la cel·la, «Visca la República!»; per la seua poderosa veu el crit retrunyí en totes les galeries i motivà l’adient resposta per part d’altres presos. Ell mateix em contà com es passà un mes en calçotets —tal i com era en proferir el crit de rebel·lia, sense cap altra peça de roba— en la cel·la de càstig del Soterrani de la Primera Galeria. Doncs bé, n’he retrobat la prova escrita a l’expedient de presó, just datada demà, però seixanta-tres anys arrere; no sé perquè esperaren onze dies a fer l’anotació. Us tradueixo literalment aquesta i les següents sobre el mateix càstig:

«25 d’abril del 1946. Sanció.— La Junta de Disciplina ordenà la reclusió [sic] d’aquest reclús en cel·la de càstig per temps indefinit per proferir frases [‘dar voces‘] subversives.»

«12 de maig del 1946.— La Junta de Disciplina acorda el trasllat del titular a la Quarta Galeria on extingirà un mes d’arrest.»

«14 de juny del 1946. Alçament de sanció.— S’hi uneix ordre de la Direcció disposant l’alçament de l’arrest a què es refereix l’anotació anterior i el seu trasllat a la Sisena Galeria.»

Hom pot adonar-se que aquell «Visca la República!» li costà al pare dos mesos de penes, afegides a la principal de privació de llibertat. També he retrobat la prova d’una sospitosa excarceració —il·lustra aquest apunt— produïda onze mesos abans no obtingués la llibertat «vigilada». És un afer molt obscur que el pare m’havia explicat com una horrible experiència. Del 7 al 12 de juny del 1949 fou «segrestat» pels sicaris de la Segona Bis de l’Estat Major de la Capitania General i sotmès a tortures i interrogatoris en una «txeca» clandestina de la mateixa Segona Bis al carreró lateral de Capitania. Després de les pallisses el més greu succeí en la nit prèvia al seu reingrés a presó, atès que fou dut a la carretera de l’Arrabassada i després de fer veure que li anaven a fotre el «tret de gràcia» perquè no es donava, intentaren d’aplicar-li la «llei de fugues».

Totes les maldats per les quals jutges espanyols han condemnat a militars sud-americans —els quins, en realitat, només eren simples aprenents de Franco—, al Regne d’Espanya segueixen impunes, per exprés i ferm desig del dictador mantingut viu per l’actual cap de l’estat i de l’exèrcit espanyols, el Borbó.

Morin els tirans!

Visquin els patriotes catalans!

PER FEIXISTA I PER CABRÓ, SAURA DIMISSIÓ!

Enric Borràs — Thu, 19 Mar 2009 11:26:52 +0000

Hail, Saura

Prou d’impunitat!

Per fer aquest apunt he deixat passar dotze hores des d’ahir a quarts de dotze de la nit quan, per la telefonada de l’Enric —el meu fill gran—, vaig saber que la policia els havia agredit i atonyinat de valent, a ell i al Jordi —el meu fill petit— mentre ambdós treballaven cobrint la informació de la darrera manifestació del dia a Barcelona.

Tanmateix la indignació que m’envaí a darrera hora d’ahir no ha minvat, per contra creix per moments. Li tinc ganes al Putosaure, li vull fotre una manta d’hòsties i fer-li la cara nova, trencar-li-la; ho confesso públicament, com a català i com a pare ultratjat per la policia que se suposa ens ha de protegir, em veig forçat a l’acció directa; això sí, per imperatiu ètic.

La impunitat en què s’ha instal·lat bona part de la classe política «catalana» l’hem d’acabar ni que sigui amb l’últim recurs a la nostra mà: la defensa pròpia. Aquesta «pijo progressia pseudo esquerranosa», hereva de Franco i d’Stalin, l’hem de foragitar de casa nostra: que se’n vagin! Que fotin el camp a Madrid, a Moscou o a la Meca. I per ajudar-los a decidir-se caldrà demostrar-los-hi que, si es pensaven tenir l’exclusiva de la violència, van molt errats.