N’Heribert Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d’amics.

Aniversari escamotejat

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia en Francesc Ferrer Gironès. He cercat per Internet i no n’he trobat cap menció, i em sap greu; sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se’l va endur la gran desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes d’un Borbó a Galícia o a la marxa d’un jugador d’un club de futbol espanyol de Madrid que a la memòria d’un patriota català exemplar com en Francesc Ferrer.
Quanta falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests moments en què els independentistes ens hem d’organitzar per a plantar cara a la creixent catalanofòbia espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d’una vegada per totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i a tall d’exemple d’entre els molts que podria triar— us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la Crida llegida l’Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres «per a mobilitzar a tots els catalans» (publicada aleshores al diari El Punt):
«Cal que tinguem molt clar que els catalans hem estat més segles políticament independents, que no pas subjectes o sotmesos a la Corona de Castella. En conseqüència, cal evidenciar que la llibertat del set-cents, és la mateixa llibertat que podríem tenir avui. La llibertat sempre té el mateix concepte. La llibertat quan s’ha obtingut per l’autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú. Quan un poble ha estat i és lliure, totes les seves accions estan justificades, quan el que vol és defensar la seva llibertat. Per això Gregori Maians, el 1763 va escriure: “los castellanos quieren quitarnos aún la memória de nuestra antigua libertad”. Si l’aportació dels catalans a la civilització europea ha estat la democràcia (primer parlament) i la llibertat (les constitucions), nosaltres tenim el dret de ser ciutadans lliures, dins d’un estat lliure.
[Afegit per a l’article] »Aquesta conjuntura que estem vivint, en la qual la revisió de l’Estatut té un gran protagonisme, és un moment oportú per reflexionar sobre el que ha estat Catalunya, el que tradicionalment ha reivindicat, i el que volem que sigui d’avui endavant. Si no tenim coneixement de que Catalunya ha estat més segles independent, que no pas subjecta, si no tenim capacitat d’imaginar la nostra llibertat, si no tenim prou elements emocionals i cerebrals per planificar la nostra independència política, poc avançarem per aquest camí. Per arribar a un convenciment autèntic de la llibertat de Catalunya i de tots els catalans i catalanes, ens cal conèixer que als catalans mai ningú no els havia sotmès i que en canvi ara estem dominats. És un sotmetiment que s’expressa amb l’excusa de que no podem ultrapassar la Constitució, com si el perímetre constitucional fos equivalent a la llibertat consubstancial dels catalans. La Constitució és una gàbia. Si la Constitució fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.»
La clarividència d’en Ferrer, reforçada pels quinze anys que féu de senador a Madrid, li mou automàticament la mà damunt del teclat per acabar aquell escrit amb una frase de rabiüda necessitat i actualitat: «Si la Constitució [espanyola] fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.» Quanta raó en només trenta mots! I quina vergonya pels quins insisteixen, trenta-dos anys després, en entropessar un cop i un altre amb la mateixa i espanyola pedra.
Llaor al patriotes! Llaor a en Francesc Ferrer Gironès!