El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar)—, la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques —entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions— sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones —no per partits—, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant —salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»— a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]

comediants espanyolistes el 14 d'abril del 2008

S’han begut l’enteniment

Que l’espanyolisme es mostra puixant, de temps es nota. I no sols ens ho fa veure la «reforma» governamental anunciada avui a Madrid —han tornat a substituir el ministre de Cultura, a fi d’embolicar més la troca i que mai no ens retornin els papers robats!—, o el «remena, remena nena» d’ahir entre el Mentider de la Moncloa agafadet de la mà d’Obama a Constantinoble —digui el que digui l’americà, Turquia no serà, ni és, ni ha estat mai, Europa—. No, no sols ens ho fan veure des de Madrid, Màlaga o Múrcia, ai las!, des de casa nostra mateix, amb l’ajut i fins i tot la connivència de gent i d’entitats que es declaren independentistes —com pot ser?—, l’espanyolisme creix, i creix…

El 14 d’abril del 2008 uns esforçats ens plantàrem al bell mig de la Plaça de Sant Jaume amb banderes de la República catalana (estelades), comtals i de sant Jordi per donar cara a la concentració d’espanyolistes que s’aplegà a un racó de la plaça amb les seues banderes espanyoles: tricolors o bicolors són banderes espanyoles! Prou ho aclarí, per si algú en dubtava, el mateix Manuel Azaña, president de la II República espanyola: «Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco».

Doncs bé, enguany els mateixos espanyolistes repeteixen la concentració, amb l’anunciada intervenció, en nom de la Comissió de la Dignitat [!], d’un a qui fins avui tenia per patriota català —a desgrat de la seua tossudesa a mantenir-se, inamovible, en postulats ideològics de lluny caducats al segle passat—: n’Agustí Barrera Puigví! Fixeu-vos a quina mena d’acte i amb quina mena de gent gosa de participar i de dona’ls-hi la seua benedicció «independentista» l’amic Agustinet [els ressaltats són meus]:

«14 d’abril del 2009 – En la diada de la nostra República. Companyes i companys tornem a convocar-vos a la festa que cada any celebrem a Barcelona per recordar aquella diada tan important que l’any 1931 va permetre a tots els ciutadans dels nostre país viure l’experiència de la República. Aquest any en fa setanta que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. En va seguir la retirada i la tragèdia de l’exili. També va ser la fi del nom que portava la plaça on us convoquem, avui Plaça de Sant Jaume i abans Plaça de la República. Per tot plegat volem compartir amb vosaltres aquest aniversari i donar-li la volta ja que avui en dia l’esperit republicà és cada dia una mica més viu. També volem tornar a repetir i demanar-vos la signatura perquè puguem recuperar el nom de la nostra plaça. Porteu la bandera tricolor i celebrem tots plegats aquest 14 d’abril a partir de les 19.00 a la nostra Plaça (Plaça Sant Jaume) de Barcelona. Salut i República, UCR [Unitat Cívica per la República].»

I bé, la volta sí que la hi donen: reconvertir l’aniversari de la justa i necessària commemoració de la III República catalana en la «festa» d’una república estrangera enemiga de Catalunya i dels catalans, precisament al mateix lloc, la Plaça de Sant Jaume del Cap i Casal, on l’Avi Macià proclamà la nostra farà, d’avui en vuit dies, setanta-vuit anys.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=401 5 https://enricborras.cat/?p=336 https://enricborras.cat/?p=336#comments Tue, 17 Feb 2009 18:23:06 +0000 http://enricborras.cat/?p=336

En Francesc Ferrer, en Jordi Romaguera i n'Enric Borràs (entre ells, al darrere, en Til Stegman), devers el 1984 al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat (detall d'una fotografia original de na Montserrat Manent)

«Vaig anar a Madrid sent autonomista.
Vaig tornar sent independentista.»

Avui fa tres anys de la mort física d’en Francesc Ferrer. I dic «física» perquè, com molt bé diu na Montserrat Pumarola, la seua esposa i companya de mil batalles, «no ens va pas deixar el 17 de febrer del 2006. Ningú no mor del tot». Té tota la raó la nostra amiga, i més encara tractant-se del meu mai prou plorat «senator». Quina falta que em fa, en aquests moments de confusió, l’assenyat enraonar d’en Ferrer; com necessito el seu consell precís i la claredat del seu pensament.

És per això, per a mi i per a tots vosaltres, que he demanat permís a na Montserrat per a reproduir alguns dels pensaments d’en Francesc que, amb curosa tria, la mateixa Pumi —manyac diminutiu amb què en Ferrer es referia a la seua dona— va recollir en un llibre de quaranta quatre pàgines publicat per La Busca edicions i que es repartí entre els assistents a la Tercera convocatòria del «Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès» el dia 13 de juny del 2008.

Per a sort nostra, en Ferrer va escriure molt, a més a més de llibres —jo mateix n’hi vaig editar dos, Catalunya light? i Lletres de batalla— o articles als diaris i revistes; deixà moltes notes i fitxes, material que aviat serà a disposició dels estudiosos a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) atès que la família n’hi ha fet donació. És un arxiu, el d’en Ferrer i la Pumi, molt valuós, així que espero dels de l’ANC enllesteixin aviat la posada a disposició.

La frase que encapçala és del tot certa. Quan el vaig conèixer, en Ferrer encara no era independentista; amb tot li vaig pronosticar que si continuava anant a Madrid i, endemés, si quan agafava el seu cotxe a l’Aeroport del Prat per tornar a Girona mantenia el costum d’aturar-se a Barcelona i trobar-se amb alguns «caps calents» com jo mateix, se n’acabaria fent sense remei. En tota la seua carrera política, des de que començà de vocal de Cultura a la Cambra de Comerç gironina fins que, després de ser quinze anys senador i vuit diputat, es presentà a l’alcaldia de Girona, en Ferrer anà, com a independent, a les llistes de CDC, PSC i ERC. Amb tot, al seu cor i al seu cap només hi tenia lloc un sol partit: Catalunya.

«La llibertat fa por als que volen la seguretat en el gaudi de les riqueses.»

«L’error ideològic sempre és una veritat que s’ha tornat folla.»

«Els gèrmens de la violència més aviat creixen al camp de la injustícia.»

«El poder és el virus de la malaltia política.»

«Quan hom invoca la cultura universal sempre és en detriment dels febles i per afavorir els hegemònics.»

«A la basarda i la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.»

«Els graons més segurs de l’escala d’ascensió política són les raspallades i les llepades.»

«Els ploramiques sempre han plorat molt i no una mica.»

«La litúrgia del parlamentarisme és avorrida i pesada. No valdria la pena d’alleujar-ho?»

«Els errors són les cuques de llum que il·luminen el camí de la vida.»

«Llàstima que quan arriba el final de l’existència ja no tens temps per poder rectificar.»

«El lletraferit no pot passar la convalescència a les impremtes.»

«Els teus drets no esperis exigir-los fora de temps, després no te’ls reconeixerà ningú.»

«Sense sol, el xiprer no pot fer ombra.»

«Veure la pel·lícula de colors quan s’ha filmat en blanc i negre és la feina del poder i de tots els mentiders.»

«Pel forat de la pena se’n va l’alegria de viure.»

«Els escenaris sense bambolines són fàcils de muntar pels enemics de la pàtria per fer-nos entrebancar.»

«No vulguis abastar els estels si no tens cap caixa per endreçar-los.»

«Ajudeu-nos Providència, feu-nos astuts i ardits, dels capellans amb concupiscència no en volem veure ni les mans, ni els dits.»

«On és la felicitat? La felicitat és l’oblit de saber allò que no tens!»

«L’autonomia política on és menys agraïda i volguda és en els partits polítics.»

«Els que lluiten a favor de la Llengua Catalana sense complexos, avui són uns autèntics revolucionaris.»

«Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc no s’hi pot fer política de partit.»

«Catalunya no ha de ser ni teva, ni meva; mentre no sigui nostra, continuarà essent d’ells.»

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=336 1 https://enricborras.cat/?p=70 https://enricborras.cat/?p=70#comments Sat, 25 Oct 2008 01:00:23 +0000 http://enricborras.cat/?p=70

espanya futura

He rebut anit una notícia que esperava de feia anys. Potser no és tal i com l’havia somniat i potser l’hauria presentat d’una altra manera, però és el que és i palesa una intenció ferma de posar fil a l’agulla per acabar definitivament amb la monarquia del Borbó —imposada a dit per Franco i mantinguda pel PSOE i tots els seus comparses— i amb l’opressió de les nacions sotmeses.

Primer us copio la carta que conté la declaració d’intencions i després la proposta.

D’: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià, República Valenciana-partit valencianista europeu, Plataforma Sobirania i República (per la República Catalana), Bloc d’Esquerra Català, ACR Constantí Llombart.

A: Sobiranistes republicans andalusos, aragonesos, bascs, canaris, castellans, catalans, gallecs i valencians.

Els col·lectius i partits que us dirigim aquesta carta portem uns anys treballant en el moviment republicà, sobretot al País Valencià. A ningú se’ns escapa que el moviment republicà està quasi monopolitzat arreu l’Estat pels republicans espanyols, que malgrat reconèixer el dret d’autodeterminació (només faltaria que no foren democràtics!), no mouen un dit, tot al contrari, per assolir les sobiranies dels nostres respectius països. Nosaltres sobiranistes republicans, per la República Valenciana i per la República Catalana, veiem del tot necessària la coordinació dels sobiranistes republicans no espanyols, de la mateixa manera que els republicans espanyols es coordinen portant, fins ara, la iniciativa del moviment republicà.

És en aquest sentit que us proposem entrar en contacte i us enviem un primer esborrany de proposta de «Coordinadora Estatal per les Repúbliques» (en plural).

Esperem que compartiu la nostra preocupació i restem a l’espera de les vostres notícies.

Salut i repúbliques.

Ciutat de València, 22 d’octubre 2008

Per a contactar:

Víctor Baeta i Subias, de República Valenciana-partit valencianista europeu

650537213

963622772

baeta@telefonica.net

correu@republicavalenciana.org

Proposta de «Coordinadora Estatal per les Repúbliques»

Les organitzacions sotasignants amb l’ànim d’assolir la fi del Regne d’Espanya i la creació de nous ordres polítics republicans, basats en la llibertat com a no dominació de les persones i pobles, presentem la següent proposta de «Coordinadora Estatal per les Repúbliques».

1.- La «Coordinadora Estatal per les Repúbliques», ha de tendir a recollir totes les expressions i

reivindicacions republicanes existents al Regne d’Espanya, sia el que sia el seu caire territorial, social o de qualsevol altre tipus.

2.- Les propostes republicanes que coneixem són les següents:

– República Valenciana

– República Catalana

– República d’Euskadi

– República Galega

– República Castellana

– República Andaluza

– República del Estado Aragonés

– República Federal Canaria

– República Confederal de los Pueblos de España

– Confederació de Repúbliques (catalana, valenciana i balear)

– República Independent i Federada dels Països Catalans

– República Federal Española

– República Popular y Federativa

– Repúbliques Llibertàries

3.- Aquesta pluralitat entenem que s’ha de plasmar en una instància de coordinació formada per partits i col·lectius que defensen les distintes expressions republicanes.

4.- Els sotasignats s’autoconstitueixen com a instància sobirana i oberta per a redactar una proposta de funcionament i convocar una primera Assemblea Constituent de la «Coordinadora Estatal per les Repúbliques».