«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»

Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 30 aniversari del seu traspàs,

família i amics el tenim al cor i al pensament

***

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=1203 1 https://enricborras.cat/?p=913 https://enricborras.cat/?p=913#comments Mon, 03 May 2010 18:34:40 +0000 http://enricborras.cat/?p=913  

Detall de la «Carte de France – Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

Escut de la Penya del FCB a Israel

Judeofòbics 2 – «Polacos» 6

L’ambaixador d’Israel a Espanya fou greument insultat per tres energumens el passat dissabte 2 de maig a la nit, després de sortir del Santiago Bernabeu on havia presenciat, junt amb la seua dona, la més brillant actuació del FC Barcelona enfront del Real Madrid. Segons la nota que l’ambaixador Rafi Shotz envià al Ministeri de Relacions Exteriors israelià titulada «L’antisemitisme – un testimoni personal», mentre passejava tranquil·lament cap a seua casa, tres individus amb bufandes del Madrid el van insultar amb epítets com «gos jueu», «jueu marrà», «jueu assassí» i d’altres «que no poden aparèixer de forma impresa».

Sort en tingué l’ambaixador d’anar amb dos escortes espanyols els quals, amb llur presència, evitaren l’agressió física però no la verbal, puix els irats seguidors del Madrid els van seguir, insultant-los, durant un centenar de metres davant la mirada impertèrrita de dotzenes de testimonis. En Rafi Shotz suposa l’havien reconegut arran de les seues aparicions a la televisió quan esclatà el darrer conflicte a Gaza. L’ambaixador havia estat destinat a d’altres països sud-americans, com Xile i Colòmbia, i mai no s’havia trobat en una situació semblant.

Els diaris israelians The Jerusalem Post i Haaretz informen dels fets de Madrid en lloc destacat a les seues edicions digitals d’avui. També hi ha una breu nota al portal israelià en espanyol El Reloj.com. Per contra a cap mitjà, ni català ni espanyol, he sabut trobar referència a la notícia de l’agressió, la qual ha forçat les disculpes del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol i de l’ambaixador a Israel. Els diaris i els noticiaris catalans, tan amatents en informar sobre els més petits detalls alentorn del celebrat triomf del Barça, s’obliden del notable fet que, fins i tot en l’esport, per als espanyols català i jueu són sinònims.

Entre aquells insults irrepetibles obviats per l’ambaixador Shotz i potser perquè probablement no els podia entendre en el seu complex significant, n’escoltaria com aquests: «catalán judio renegado», «polaco de mierda», «puerco, judío y catalán» i d’altres per l’estil amb què, sovint, ens alegren les catalanes oïdes els nostres veïns de Ponent.

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=485 6 https://enricborras.cat/?p=301 https://enricborras.cat/?p=301#comments Mon, 12 Jan 2009 13:29:47 +0000 http://enricborras.cat/?p=301

Coberta de la biografia d'en Lluís Escaler

Lluís Escaler en la memòria

A voltes ens pot semblar haver estat els primers en pensar una determinada idea o escomès un fet. Gràcies a la història, la qual ens desmenteix en la majoria de casos, som conscients del nostre ignorant atreviment. Per a sort col·lectiva —dels patriotes vull dir—, venim de molt lluny com s’encarregà de demostrar en Francesc Ferrer Gironès en el seu magnífic El gran llibre per la independència. És per això mateix que avui vull ressenyar la monografia que demà, dimarts 13 de gener a les set de la tarda, es presenta al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Es tracta del llibre Lluís Escaler, morir per Catalunya, fruit del curós —i amorós— treball de l’amic Josep Espunyes, poeta, escriptor i investigador, del qual ja n’he fet altres apunts sobre la seua activitat i treball de camp a la comarca on nasqué, l’Alt Urgell; precisament a resultes de la seua curiositat es topà amb la figura, per molts anys del tot ignorada, del patriota Lluís Escaler Espunyes (Oliana, 1897- Barcelona, 1939).

En Lluís Escaler a vint-i-cinc anys féu costat a en Francesc Macià en la fundació al CADCI, el 1922, d’Estat Català. Posteriorment, en desacord amb la política imperant favorable al pacte amb el republicanisme espanyol, se sortí d’Estat Català per fundar el 1931 i de la mà d’en Daniel Cardona, l’Agrupació Catalanista «Nosaltres Sols!», de la qual n’Escaler en seria el primer president. Per la seua disposició patriòtica, n’Escaler també fou membre directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i del Centre Comarcal Lleidatà.

Català ben nascut, en Lluís Escaler com a més mostra d’amor patri, ens deixà un bon feix de blocs anotats a mà sobre lexicografia i tradicions i costums de la subcomarca de l’Urgellet, i un impagable «Diari de presó»; tot això ho trobareu al llibre del què us parlo, publicat per Pòrtic (Col·lecció «Testimonis») a les acaballes del 2008.

Per conèixer més sobre la figura d’aquest patriota redescobert, afusellat el 23 d’abril del 1939 per l’exèrcit espanyol d’ocupació al Camp de la Bota de Barcelona —actualment desaparegut sota l’eufemisme anomenat «Fòrum»— us convoco a la presentació de demà; no hi manqueu!

Centre Comarcal Lleidatà
Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r (Barcelona)
dimarts 13 de gener, a les set de la tarda
presentació de Lluís Escaler, morir per Catalunya, a càrrec de
Josep Bellet, president del CCL
Isidor Cònsul, crític i escriptor, editor de Proa
Josep Espunyes, autor de la biografia d’en Lluís Escaler

]]> https://enricborras.cat/?feed=rss2&p=301 2 https://enricborras.cat/?p=282 https://enricborras.cat/?p=282#comments Sun, 04 Jan 2009 18:31:13 +0000 http://enricborras.cat/?p=282

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per ‘assassins’] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat —i sense cap integrant de la patrulla a la vista— al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc —igual que el Saura— explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada —no per menys esperada— mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta —d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent»— hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

Solidaritat amb en Marc Belzunces

Acte públic de suport

Aquest fred matí de dilluns una quinzena de patriotes hem fet costat, amb la nostra presència activa al davant de la porta dels Jutjats (nous) de Barcelona, a la ferma actitud d’en Marc Belzunces, primer independentista objector de consciència electoral. Dos ex alcaldes (Lleida i Pla de Cabra), dos dirigents de la Plataforma Sobirania i República, un docte enginyer lingüista, un publicista i historiador, un reporter de Racó Català, un conegut blocaire (a MesVilaWeb) maresmenc, diversos amics d’en Belzunces, dos membres de Gent de la Terra, una històrica lluitadora osonenca, un brillant jove artista, etc., i qui signa aquesta crònica.

Malgrat l’hora, un quart de deu del matí —coincident amb l’inici de la jornada laboral per a molta gent— i el fred, hem romàs amatents amb les estelades i mostrant la pancarta que es veu a la fotografia; dos lemes s’hi poden llegir: «Solidaritat amb Marc Belzunces» i «Despenalitzeu l’objecció de consciència electoral». Per cert, una jutge que s’ha atansat m’ha dit, en perfecte andalús: «és el Parlament qui ha de despenalitzar, no nosaltres» i no, no té pas raó. En tot cas seria el Congreso espanyol qui hauria de legislar al respecte —suposant que s’avinguessin a canvis del redactat constitucional—… ja signaria ara mateix que el Parlament català fos prou sobirà per a legislar sobre el tema!

A dos quarts i mig de deu han sortit per la porta principal dels Jutjats en Marc i na Marta Clapés, la seua advocada. Un cop entre nosaltres ens han explicat que en Belzunces s’ha negat a declarar i s’ha remès al seu escrit lliurat el passat juliol a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara caldrà esperar la decisió del jutge, a veure —com sembla passarà— si ho considera delicte; aleshores en Marc seria jutjat com si d’un perillós criminal es tractés a l’Audiència Provincial de Barcelona, una instància judicial superior a la normal en casos de faltes o petits delictes, que són vistos pels Jutjats penals.

Molt a tocar nostre poc a poc ha anat creixent un grup de jovent, i és que avui es jutjava a dos nois que van protagonitzar una acció reivindicativa el passat abril al Castell de Montjuïc de Barcelona. Naturalment m’hi he presentat i els he encoratjat, tot oferint-los-hi la nostra solidaritat si l’han de menester. Si un català, pel fet de ser-ho, és perseguit pels espanyols, poc que importa la ideologia que professi, el nostre deure és fer-li costat, per damunt de cap altra consideració, sense excusa.

Aprofito aquest apunt per agrair totes les notes de suport rebudes, com a comentaris i també les adreçades directament a en Belzunces. Ara ens cal pensar quina mena d’accions podríem dur a terme si finalment s’ha d’anar a judici. Podeu deixar les vostres propostes fent comentaris, totes seran benvingudes.