Posts Tagged ‘UCI’

DEU DIES D’INFART – 3

dijous, agost 4th, 2011

SS – SG

Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.

Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.

Quan em duien, després d’apedaçar-me l’artèria causant de l’infart, a la Unitat de Cures Intensives ja era la matinada del dia 20 de juliol. Estava sol —en una mena de caixa d’uns setze metres quadrats de planta, amb tot d’aparells i un llit, tot per a un únic estadant— al Box 30 de la UCI «C». No podia dormir, era gairebé immobilitzat, sobretot la cama dreta per on m’havien introduït el catèter, i la vista se’m limitava pràcticament només al sostre. Amb tants de pegats, conductes, sondes, connectors i cablatges com duia, era la Musa perfecta per a un avisat il·lustrador dels robots de l’Isaac Asimov…

La família marxava a casa, no s’hi podien estar més al box, però l’Eulàlia a les set del matí tornà: un horari de visites força estrany. L’Enric (el fill gran) no arribaria de Palma de Mallorca fins passat migdia, a l’aeroport hi havia endarreriments a les sortides dels vols, perdria tres o quatre hores d’espera absurda i sense explicacions, i a la tarda hauria d’agafar el vol de tornada, quina pallissa! En fi, el que cal fer per un pare atrotinat. El Jordi (el fill petit), la meua mare i els meus germans amb les respectives mullers, serien totes les altres visites que vaig autoritzar aquells dies a la UCI.

El dia 20 no vaig dormir gens i tampoc no em donaven de menjar ni de beure. Cap al tard un tast d’aigua just per mullar els llavis. Van passar visita els metges i em comencí a assabentar de l’abast del meu mal. L’endemà, 21 de juliol, repetició del dia anterior, amb l’angúnia afegida d’haver d’orinar —dins d’un receptacle reciclable— estirat: mai no ho havia fet, si més no des de l’època que era molt menut i anava amb bolquers, i no hauria pensat pas em costés tant. Mica en mica ho aconseguia, i amb rapidesa la infermera em controlava els centímetres cúbics «lliurats». Al vespre —millor dit, a la tarda, eren quarts de vuit— em van dur el primer sopar, la primera menjada (és un dir) en quaranta-vuit hores. Vegeu-ne ací el menú:

El primer plat resultà fet de carxofes de llauna amanida… amb tomàquet! No suporto el tomàquet, així havia de triar l’escadussera carxofa d’entre tanta vermellor àcida; el segon plat —un lluç més fals que el Calb de la Franja (llegiu Duran Lleida)— només de l’olor se’m tancà l’estómac, i de guarnició altre cop tomàquet! Els flams i altres menges de l’estil (melmelades, confitures, iogurts, etc.) no són del meu grat, de postres toves només m’agrada la crema i els gelats. Això sí, els quaranta grams de pa sense sal me’ls vaig empassar a ulls clucs, tenia molta gana. La dieta prescrita —5S – Sense Sal, Sense Greixos— m’acompanyaria tots els jorns passats a la UCI i després a la planta.

Un altre maldecap fou l’assumpte d’anar al vàter, no em deixaven i pretenien usés una mena d’orinal pla que en diuen (suposo és una espanyolada) «cunya». Després de parlar-ho amb els metges convingueren podria fer-ho quan em traguessin el cateterisme de la femoral, i així fou el dia 22; en acaba, la infermera pressionà per més d’un quart d’hora la femoral a fi se’m tanqués la ferida, i després m’ho embenà, apretant-lo força, amb un teixit adhesiu. Unes hores més tard em feren asseure en una cadira de rodes i vinga fer volts per passadissos fins a trobar el lloc esperat, deixant-me sol només el temps just. Èxit.

Em feia l’efecte, malgrat la gravetat del meu estat, que jo era qui es trobava millor d’entre tots els ocupants dels boxs del voltant. Quan entraven a canviar-me els llançols del llit, o quan em duien la medicació, aprofitava per parlar un moment amb les auxiliars. Vaig fer un comentari sobre el mal record de l’antic HSP, m’havien posat en un pavelló mig enrunat i «tot es queia», li diguí a l’auxiliar. Eixerida com un llamp la noia féu, amb una veu i un deix misteriosos: «el nou també es cau». I no em donà més detalls, però la frase em rebotava per dins el cap i em deixà petja, fins més endavant, ja ho explicaré al seu moment, vaig comprovar en persona que és cert.

Excepte una infermera cap del torn que es negaria en rodó a dur-me fins al vàter, malgrat el permís dels meus metges —féu veure, des de fora el box, que parlava per telèfon amb el metge de guàrdia i que li havia dit que no—, i li va fer dir també a la meua infermera «tampoc m’hi duria perquè no se’n volia fer responsable i els meus metges podien dir figa», l’assistència rebuda, des del meu punt de vista, fou excel·lent, fins i tot per part de les rondinaires citades: un mal dia el té tothom. Atesa la meua insistència a enraonar només en català, era respost gairebé sempre en la nostra llengua, fossin d’on fossin les interlocutores, incloses les netejadores.

A cada dia passat, em deslliurarien d’un nou penjament: ara unes sondes, ara uns sèrums, fins a traure’m l’oxigen definitivament. Però connectat a la màquina que mostrava en un monitor (pantalla) les meues constants, ho vaig estar sempre fins sortir de la UCI. El dia 23 al capvespre em pujarien a «Sala», al tercer pis del Bloc B, llit 29. Les taquicàrdies havien desaparegut i semblava més estable, però la dieta seria la mateixa, «SS – SG», amb l’afegitó al peu del menú: «al·lèrgia meló i tomàquet». Així em mig salvaria i podria menjar un xic més sense necessitat de triar o, directament, d’abandonar.

DEU DIES D’INFART – 2

dissabte, juliol 30th, 2011

Biomatrix

L’infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l’Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m’havien administrat a casa i el sèrum, patia d’hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l’aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d’escapament. Activen el Codi 1 d’infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d’Hemodinàmica».

Allà em punxen anestèsia local, foraden l’artèria femoral a l’alçada de l’engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m’injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs ‘xocat‘».

Això de ‘xocat‘ em fa l’efecte a barbarisme suposo de l’anglès relacionat amb el mot ‘xoc’; en la segona entrada al diccionari [DIEC2] del dit mot, la primera accepció diu: «1m. [MD] [PS] [BI] Estat agut de prostració profunda caracteritzat per una insuficient irrigació sanguínia perifèrica, descens de la tensió arterial i distribució anormal del cabal cardíac, causat per una forta commoció física o psíquica. Xoc traumàtic. Xoc postoperatori. Xoc emocional.» Però el sentit que li donaven a ‘xocat’ em semblà despectiu, volent dir «no emprenyis, no hi toques ni a quarts ni a hores», per l’estil de titllar a un boxador de ‘sonat’ significant «sense cervell» (pels cops al cap soferts).

En realitat la definició de xoc copiada amunt responia força al meu estat, així em sentia: dolor opressiu al pit, mareig, suor freda, il·lusòria sensació d’haver d’anar al vàter. Passà força temps mentre realitzaven la feina per a salvar-me la vida, vaig desconnectar una estona, hi era encara però no pensava en res. Llavors m’avisen —no estava «xocat»?, en què quedem?— de posar-me un «stent», vaig notar el sacsejar per a deixar-lo a lloc. Havien trobat «dues lesions en tàndem» les quals dilaten prèviament per a aplicar després un «stent» fàrmac actiu Biomatrix 2,5 x 36mm. Ara podeu adonar-vos que Biomatrix no és una nova seqüela de la coneguda pel·lícula Matrix, és la marca registrada que m’ha servit per a títol d’aquest capítol i si us interessa saber com funciona pitgeu aquí (vegeu-ne també el video sota ‘Multimedia’ a la columna dreta). 

Tot plegat el meu estat seguia hipotens i amb bradicàrdia, amb necessitat de suport inotròpic, vas-actiu i volum: m’administren dobutamina i noradrenalina i m’ingressen a la Unitat Coronària, ja sense el dolor al pit el qual deixaria de notar quan em posaren la molla a l’artèria. M’endollen tot de connectors que llegeixen les meues constants —ara faig taquicàrdies— i es mostren en una pantalla al costat del llit i també en una altra de control dels facultatius. Des de la sortida de casa duia suport d’oxigen amb màscara i després, ja a l’HSP, em posen oxigen amb un sistema de tubs transparents molt prims amb petites derivacions als narius, menys molest i gens aparatós.

Des d’aquell moment i per uns quants dies la meua localització exacta seria al soterrani -1, Unitat de Cures Intensives [UCI] C, llit 20CI30, és a dir, al Box 30 de la Secció C de la UCI. Diferents estols d’infermeres i auxiliars se succeirien amatents en diferents torns per atendre’m en les meues necessitats vitals puix que, en aquells primers moments, em subministraven diversos sèrums i no podia ni beure ni menjar. Les visites a l’UCI eren limitades en el temps i en personal, així ha de ser, però tampoc se’m farien massa llargs els dies i això que no tinc record d’haver dormit, pel cap baix, en cap moment dels dos primers.

Als papers que em lliurarien en donar-me l’alta, al «Motiu d’Ingrés» hi consta aquesta críptica frase: «IAM inferior Killip IV amb afectació de ventricle dret». Killip IV què significa? Doncs he sabut, ja tornat a casa, que és una forma de mesurar el grau d’afectació que va introduir el tal doctor Killip (al 1967); té relació directa amb la possibilitat de supervivència després de l’accident coronari. Com en els terratrèmols o en les alertes meteorològiques, segueix una escala ascendent. El Killip IV és el de més alt risc i presenta la màxima mortalitat, propera al 90 per cent.

A més a més aquelles primeres hores de la matinada del 20 de juliol, resultant de les exploracions, em van trobar una altra lesió antiga a una segona artèria i s’hauria de resoldre més endavant doncs semblava encara més perillosa. És allò de: si no vols pols, no vagis a l’era; o sigui, si duus el cotxe al mecànic per a revisar els nivells, no et sorprenguis si t’avisa que la direcció és a punt de trencar-se… He de confessar en cap moment em veia en perill de mort, no se m’aparegué cap túnel i menys un llum resplendent al final, i tampoc no vaig rememorar en segons la meua vida sencera. Però tots els metges m’han insistit, fins i tot en aquelles primeres hores, en la meua gran sort perquè havia patit un molt greu accident i semblava me’n sortiria. Ha estat escrivint aquests apunts al bloc que m’he adonat potser tenien raó: el més prudent em sembla —ara per ara— no discutir-los-hi.

Si més no faré tot el contrari del Mentider de la Moncloa: es passà dos anys negant la realitat i ha acabat fent de lacai dels alemanys i convocant les eleccions espanyoles el dia que li ha dictat l’Aznar, per a millor mostrar al món sencer quan agraïts són els súbdits del Borbó al seu «caudillo por la gracia de dios» qui morí (un 20N) al llit per a vergonya d’alguns que encara en tenim.