Posts Tagged ‘mossos’

TRES DIES D’ABRIL

diumenge, abril 19th, 2009

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar), la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones no per partits, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]


ACTUALITAT DES DE GAZA

diumenge, gener 4th, 2009
manifestacio_gaza

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per ‘assassins’] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

manifestacio_gaza2

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat i sense cap integrant de la patrulla a la vista al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc igual que el Saura explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada no per menys esperada mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent» hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

"Visca la Confederació Catalana!"