Posts Tagged ‘Gandesa’

JA FA TRENTA ANYS

dimarts, març 24th, 2015

estelada

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»

Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 30 aniversari del seu traspàs,

família i amics el tenim al cor i al pensament

***

VINT-I-CINC ANYS

dimecres, març 24th, 2010

 

estelada (c) Enric Borràs

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.
»

  Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 25è aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament

 

[aquesta esquela surt al diari Avui d’avui]

 

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA? SÀDICA FACÈCIA!

dimarts, setembre 1st, 2009

Començ de l'eixida del sol, la terra en penombra

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

Els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?


UN ANY SENSE L’HENRIKE KNÖRR BORRÀS

dijous, abril 30th, 2009

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Sembla ahir…

No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les d’en Colau, el pare del meu pare—; i davant de la làpida amb l’estelada al «corralet» dels descreguts del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré comptes als meus antecessors de l’estat de la família.

Casum l’os pedrer! malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l’oncle Quildo, ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se’ls estimà sempre com a tals. D’ençà de la teua partença, Henrike, no hi havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin pes dir-li-ho a ell, que tant t’estimava.

Però seguint la seua divisa, que fou la del darrer ver comte de Barcelona, faré el cor fort i «as a far faces», ço és, el que «has de fer, fes-ho». I així serà si res no em destorba, i potser m’hi acompanyarà el meu fill Enric; qui li havia de dir al pare de la Serafina —mort a vint-i-un anys i sense conèixer-la— que el seu nom perviuria en tants de descendents… Per cert, en aquest any que no hi ets, hem assolit reunir en un mateix arbre uns cinc-cents parents, en gairebé mig mil·lenni de la nostra nissaga. A tu que volies tant la família t’hauria plagut de veure-ho i, en gran part, ho hem fet en memòria teua.

T’hi poso, en aquest apunt, la fotografia que ens va fer amb la teua màquina, potser fa deu anys ja, un cambrer del Restaurant Amaya, al capdavall de la Rambla de Barcelona. Te’n recordes? Em telefonares per anar a sopar amb tu en acabar la teua conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, junt amb el teu acompanyant (entremig de nosaltres dos a la fotografia), el president de l’Euskaltzaindia, en Jean Haritschelhar. Quin sopar memorable, quina conversa, que si el basc, que si l’iber, que si el català, i els manlleus entre els tres idiomes. La teua ciència i el teu saber, amb la bonhomia del teu caràcter, sempre m’eren un redós on refugiar-me i alhora aprendre.

Com et trobo a faltar, cosí Enric.