Posts Tagged ‘Christmas’

N. 1912-1

Dimarts, Abril 14th, 2009
una nadala patriòtica
una nadala patriòtica

Vindicació d’en Joan Ferràndiz

A l’època en què no se’n deia «Christmas» sinó «Felicitació de Nadal» o, més clar i català, «Nadala», el polifacètic artista Joan Ferràndiz Castells dominava de manera aclaparadora el món de la imatgeria nadalenca. De menut m’agradava el seu estil; de major em produïa un sentiment ambigu entre embafador i entranyable. Encara avui persisteix.

Poc vull ara fer-vos una crítica de l’estil d’en Ferràndiz, ni en sóc expert ni és el motiu d’aquest apunt. L’omnipresència de les seues nadales —i, ensems, les de la corrua d’imitadors— començà a minvar quan es posà de moda, entre els ambients capdavanters de la nostra societat, felicitar-se el Nadal amb les targes de la UNICEF, comprant les quals hom suposava que els seus diners eren destinats a ajudar la infància desvalguda, si més no això afirmava la propaganda de dita organització planetària.

Sempre em semblà que en Ferràndiz era català perquè, malgrat moltes de les seues nadales i contes anaven signades «Ferrándiz», aviat em vaig fixar que n’hi havia amb la grafia nostrada «Ferràndiz». Fins fa poc no en sabia pas res més de la filiació nacional d’en Joan Ferràndiz. Però un dia del passat estiu li vaig comentar a na Nati Muñoz-Espinalt [APP] el meu parer del tot contrariat sobre la reedició d’una estatueta inspirada en «El més petit de tots», en què el nen aixeca el puny mentre arrossega la bandera en terra.

Per aquest motiu, el primer dia d’agost del 2008 la filla del professor Carles M. Espinalt em féu arribar la nadala que il·lustra l’apunt d’avui, amb una nota manuscrita en què em deia:

«El gest, com podeu veure, és molt diferent del ”més petit de tots”. En Ferràndiz era un català molt reconegut als EUA, les seves nadales eren tan preuades pels americans que les col·leccionaven…»

»Aquesta nadala, per molt infantil que sigui el dibuix, l’autor ens mostra clarament el seu pensament que com a catalans hem de fer visible en tot allò que fem.»

I ben clar ens el mostra el seu pensament l’autor: fixeu-vos en els ulls del nen mirant el flamíger estel blanc de cinc puntes just al damunt del pal de la bandera comtal; noteu amb quina dignitat i fermesa —tot corrent per un camp de blat— duu el pastoret la bandera, així com el ram d’olivera —senyal triomfal— a la seua cintura, i el colom de la pau precedint la composició. Adoneu-vos del daurat intens del que hauria de ser el camp groc de la bandera, i de com coincideix amb el color del blat. I, si no n’heu tingut prou de càrrega simbòlica, us ho arrodoniré amb el títol d’aquesta nadala [referència N. 1912-1]: «El cel encès d’espigues rosses».

M’ha semblat aquest 14 d’abril que avui era un bon dia per reivindicar el patriotisme d’en Joan Ferràndiz qui, entre d’altres dedicacions, a més a més era poeta (guardonat) i havia fet dibuixos animats. Potser fóra el moment que el Centre Comarcal Lleidatà —al qual en Ferràndiz hi havia estat molt vinculat— li organitzés un homenatge i exposés una mostra de la seua variada obra.

Tampoc és gens casual la menció expressa a en Carles M. Espinalt —del qual el passat 2 de març n’hem commemorat el setzè aniversari del seu traspàs—: és d’actualitat perquè uns deixebles seus, que sembla no el recorden (o, com han fet altres famosos desagraïts no el volen esmentar), demà passat presenten una nova formació política en vistes a les eleccions regionals del 2010. Ho aviso perquè encara hi sou a temps de posar-hi remei: renegar del pare o renegar de la Pàtria és exactament el mateix.