Posts Tagged ‘Catalunya’

CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

A EN FRANCESC FERRER GIRONÈS

dimarts, febrer 17th, 2009
escanear0001

En Francesc Ferrer, en Jordi Romaguera i n'Enric Borràs (entre ells, al darrere, en Til Stegman), devers el 1984 al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat (detall d'una fotografia original de na Montserrat Manent)

«Vaig anar a Madrid sent autonomista.
Vaig tornar sent independentista.»

Avui fa tres anys de la mort física d’en Francesc Ferrer. I dic «física» perquè, com molt bé diu na Montserrat Pumarola, la seua esposa i companya de mil batalles, «no ens va pas deixar el 17 de febrer del 2006. Ningú no mor del tot». Té tota la raó la nostra amiga, i més encara tractant-se del meu mai prou plorat «senator». Quina falta que em fa, en aquests moments de confusió, l’assenyat enraonar d’en Ferrer; com necessito el seu consell precís i la claredat del seu pensament.

És per això, per a mi i per a tots vosaltres, que he demanat permís a na Montserrat per a reproduir alguns dels pensaments d’en Francesc que, amb curosa tria, la mateixa Pumi —manyac diminutiu amb què en Ferrer es referia a la seua dona— va recollir en un llibre de quaranta quatre pàgines publicat per La Busca edicions i que es repartí entre els assistents a la Tercera convocatòria del «Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès» el dia 13 de juny del 2008.

Per a sort nostra, en Ferrer va escriure molt, a més a més de llibres —jo mateix n’hi vaig editar dos, Catalunya light? i Lletres de batalla— o articles als diaris i revistes; deixà moltes notes i fitxes, material que aviat serà a disposició dels estudiosos a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) atès que la família n’hi ha fet donació. És un arxiu, el d’en Ferrer i la Pumi, molt valuós, així que espero dels de l’ANC enllesteixin aviat la posada a disposició.

La frase que encapçala és del tot certa. Quan el vaig conèixer, en Ferrer encara no era independentista; amb tot li vaig pronosticar que si continuava anant a Madrid i, endemés, si quan agafava el seu cotxe a l’Aeroport del Prat per tornar a Girona mantenia el costum d’aturar-se a Barcelona i trobar-se amb alguns «caps calents» com jo mateix, se n’acabaria fent sense remei. En tota la seua carrera política, des de que començà de vocal de Cultura a la Cambra de Comerç gironina fins que, després de ser quinze anys senador i vuit diputat, es presentà a l’alcaldia de Girona, en Ferrer anà, com a independent, a les llistes de CDC, PSC i ERC. Amb tot, al seu cor i al seu cap només hi tenia lloc un sol partit: Catalunya.

«La llibertat fa por als que volen la seguretat en el gaudi de les riqueses.»

«L’error ideològic sempre és una veritat que s’ha tornat folla.»

«Els gèrmens de la violència més aviat creixen al camp de la injustícia.»

«El poder és el virus de la malaltia política.»

«Quan hom invoca la cultura universal sempre és en detriment dels febles i per afavorir els hegemònics.»

«A la basarda i la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.»

«Els graons més segurs de l’escala d’ascensió política són les raspallades i les llepades.»

«Els ploramiques sempre han plorat molt i no una mica.»

«La litúrgia del parlamentarisme és avorrida i pesada. No valdria la pena d’alleujar-ho?»

«Els errors són les cuques de llum que il·luminen el camí de la vida.»

«Llàstima que quan arriba el final de l’existència ja no tens temps per poder rectificar.»

«El lletraferit no pot passar la convalescència a les impremtes.»

«Els teus drets no esperis exigir-los fora de temps, després no te’ls reconeixerà ningú.»

«Sense sol, el xiprer no pot fer ombra.»

«Veure la pel·lícula de colors quan s’ha filmat en blanc i negre és la feina del poder i de tots els mentiders.»

«Pel forat de la pena se’n va l’alegria de viure.»

«Els escenaris sense bambolines són fàcils de muntar pels enemics de la pàtria per fer-nos entrebancar.»

«No vulguis abastar els estels si no tens cap caixa per endreçar-los.»

«Ajudeu-nos Providència, feu-nos astuts i ardits, dels capellans amb concupiscència no en volem veure ni les mans, ni els dits.»

«On és la felicitat? La felicitat és l’oblit de saber allò que no tens!»

«L’autonomia política on és menys agraïda i volguda és en els partits polítics.»

«Els que lluiten a favor de la Llengua Catalana sense complexos, avui són uns autèntics revolucionaris.»

«Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc no s’hi pot fer política de partit.»

«Catalunya no ha de ser ni teva, ni meva; mentre no sigui nostra, continuarà essent d’ells.»

ALS MÀRTIRS DE LA PÀTRIA

diumenge, gener 25th, 2009

Sentit acte d’homenatge

Assolellat matí de diumenge al Cap i Casal de Catalunya; amb tot, pocs minuts després de les onze del matí, hem començat la trobada anunciada a la Sala principal del Memorial 1714, a la mateixa Plaça del Fossar de les Moreres. Els ponents dels punts del Protocol Alliberador hem anat exposant, un rere l’altre i usant uns set minuts de temps de mitjana cadascú, els aspectes fonamentals. Ara però no us vull parlar d’això, esperaré a tenir-ne tots els texts per a fer-vos-en un resum i destacar-ne els aspectes essencials del què s’ha dit.

El que sí volia comentar-vos és l’altre acte que hem organitzat per a migdia —junt amb membres del Memorial 1714— d’homenatge als màrtirs i herois de la Pàtria, practicant un cerimonial inèdit als nostres dies i que podeu veure i escoltar al vídeo adjunt que ha realitzat «Bandera Negra». En realitat ha estat un assaig del que hauria de ser el cerimonial habitual d’homenatge i record als patriotes: ja us anuncio que el repetirem altre cop al mateix lloc el diumenge 22 de febrer, i la intenció és que finalment es faci tots els diumenges de l’any, si més no al Fossar de les Moreres, encara que s’hauria de fer a cada poble i ciutat de la nació. Honorar els avantpassats que lluitaren per la nostra llibertat és un deure de tot català ben nascut i una manera de mostrar el compromís que hem contret amb les futures generacions de deixar-los una Pàtria més lliure i plena que no pas la que ens hem trobat.

El guió del cerimonial és senzill. Formats en columna de tres, amb dos grallers (o dolçainers) i un tabaler al davant, seguits per les tres banderes històriques: la de santa Eulàlia (o de Barcelona), la dels comtes (o de Catalunya) i la de sant Jordi (dels catalans i de l’exèrcit català), i una quarta bandera, la de combat fins a la Independència, l’estelada que ja es pot considerar també històrica en acomplir-se els cent anys de la seua creació; immediatament després els tres portadors del ram i de la corona de llorer; tancant la processó la resta de presents a l’acte.

Hem sortit del local del Memorial 1714 en aital formació i ens hem arribat al peu del Monument del Fossar al so de la música dels Segadors. Al moment de l’ofrena, les banderes s’han inclinat en senyal de respecte, excepte la comtal que ja el rei Pere III fixà al seu temps que «mai no s’inclina». Quan s’ha acabat l’Himne de Catalunya, s’ha fet el crit de rigor: «Glòria a Catalunya!», i els presents responent: «Glòria!». Aleshores s’ha iniciat el toc de la Moixeranga, en acabat del qual s’ha cridat: «Glòria als Països Catalans!» i tothom ha respost: «Glòria!». Després d’uns instants de meditació per tots els morts per la Pàtria, hem refet el camí de tornada tal i com hem vingut, al so altre cop de la Moixeranga.

Aquest assaig ens servirà per a polir-ne els detalls i, al meu entendre, també per notar-ne les mancances. Per exemple hi he trobat a faltar representants de l’antic exèrcit català, per això convindria convocar, per al diumenge 22 de febrer, companyies de Trabucaires i, sobretot, de Miquelets. També s’hauria de pensar en fer-ne propaganda i aconseguir de formar un seguici prou nombrós. Si per ventura s’escaigués la participació d’alguna autoritat —reconeguda per la seua fidelitat a la Pàtria— hauríem de posar-li al davant els macers.

Ha estat una cerimònia de pregon sentiment per part de tots els presents i també pel nombrós públic embadalit —turistes inclosos— que no es creia el que veien els seus ulls. Prèviament s’ha fet un recordatori exprés a les figures d’en Pau Claris i d’en Martí Marcó, dos patriotes que lliuraren la pròpia vida per Catalunya pràcticament el mateix dia però a tres-cents trenta-vuit anys de distància l’un de l’altre.

Llaor als herois de la Pàtria!

MORIR PER CATALUNYA

dilluns, gener 12th, 2009
escanear0002

Coberta de la biografia d'en Lluís Escaler

Lluís Escaler en la memòria

A voltes ens pot semblar haver estat els primers en pensar una determinada idea o escomès un fet. Gràcies a la història, la qual ens desmenteix en la majoria de casos, som conscients del nostre ignorant atreviment. Per a sort col·lectiva —dels patriotes vull dir—, venim de molt lluny com s’encarregà de demostrar en Francesc Ferrer Gironès en el seu magnífic El gran llibre per la independència. És per això mateix que avui vull ressenyar la monografia que demà, dimarts 13 de gener a les set de la tarda, es presenta al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Es tracta del llibre Lluís Escaler, morir per Catalunya, fruit del curós —i amorós— treball de l’amic Josep Espunyes, poeta, escriptor i investigador, del qual ja n’he fet altres apunts sobre la seua activitat i treball de camp a la comarca on nasqué, l’Alt Urgell; precisament a resultes de la seua curiositat es topà amb la figura, per molts anys del tot ignorada, del patriota Lluís Escaler Espunyes (Oliana, 1897- Barcelona, 1939).

En Lluís Escaler a vint-i-cinc anys féu costat a en Francesc Macià en la fundació al CADCI, el 1922, d’Estat Català. Posteriorment, en desacord amb la política imperant favorable al pacte amb el republicanisme espanyol, se sortí d’Estat Català per fundar el 1931 i de la mà d’en Daniel Cardona, l’Agrupació Catalanista «Nosaltres Sols!», de la qual n’Escaler en seria el primer president. Per la seua disposició patriòtica, n’Escaler també fou membre directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i del Centre Comarcal Lleidatà.

Català ben nascut, en Lluís Escaler com a més mostra d’amor patri, ens deixà un bon feix de blocs anotats a mà sobre lexicografia i tradicions i costums de la subcomarca de l’Urgellet, i un impagable «Diari de presó»; tot això ho trobareu al llibre del què us parlo, publicat per Pòrtic (Col·lecció «Testimonis») a les acaballes del 2008.

Per conèixer més sobre la figura d’aquest patriota redescobert, afusellat el 23 d’abril del 1939 per l’exèrcit espanyol d’ocupació al Camp de la Bota de Barcelona —actualment desaparegut sota l’eufemisme anomenat «Fòrum»— us convoco a la presentació de demà; no hi manqueu!

Centre Comarcal Lleidatà
Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r (Barcelona)

dimarts 13 de gener, a les set de la tarda
presentació de Lluís Escaler, morir per Catalunya, a càrrec de
Josep Bellet
, president del CCL
Isidor Cònsul
, crític i escriptor, editor de Proa
Josep Espunyes
, autor de la biografia d’en Lluís Escaler

ACTUALITAT DES DE GAZA

diumenge, gener 4th, 2009
manifestacio_gaza

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per ‘assassins’] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

manifestacio_gaza2

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat i sense cap integrant de la patrulla a la vista al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc igual que el Saura explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada no per menys esperada mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent» hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

"Visca la Confederació Catalana!"

FORÇA CÍVICA

dijous, gener 1st, 2009
abanderat

Abanderat de regiment català (original d'en Francesc Riart)

De primer, voluntat de ser.
Devolució i raó d’estat

Ahir dimecres, darrer dia del 2008, un grup de patriotes decidírem de començar aquest any 2009 amb bon peu. D’antuvi acordàrem de convocar una trobada el darrer diumenge de cada mes al Fossar de les Moreres, amb el doble objectiu de remembrar els màrtirs de Catalunya —els allà soterrats i els de tots els temps arreu— i de realitzar accions estimuladores i alliberadores. La primera trobada ha estat fixada pel diumenge 25 de gener.

La tria del Fossar de les Moreres és perquè és el lloc sagrat de la Pàtria, justament ho digué el poeta: «fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor». Els darrers anys, per motius partidaris, l’indret ha estat d’allò més maltractat, cal retornar la dignitat que li escau a l’espai on jauen els herois de Catalunya —de molts en sabem el llinatge: nom i cognom— i, alhora, també és la tomba del soldat desconegut.

L’altre simbòlic transcendent del Fossar de les Moreres és el fet d’encloure, amb independència de la ideologia de cadascú, el sentiment de catalanitat dut fins a les darreres conseqüències, el lliurament de la pròpia vida en defensa de la llibertat i del dret a existir de Catalunya. Per aquesta raó, en les trobades i actes que convoquem no admetrem cap mena de senyal de partit, cap distintiu destorbador de la necessària unitat d’acció.

El gran dèficit de Catalunya no és el fiscal, és la manca d’estat. Nosaltres hem decidit d’actuar com si tinguéssim estat, atès que el camí a la victòria va de la mà de la raó d’estat. Davant de la raó d’estat no hi ha partit que valgui, ans al contrari, els partits s’hi hauran de sotmetre —a la raó d’estat—, si volen perviure.

Nosaltres som patriotes i així és com el món ens reconeixerà: patriotes catalans; ens privem de tot «ista» o «isme» que ens pugui separar. Exigim la Devolució, per part dels estats que ens ho arrabassaren, del que és nostre: de les Llibertats, Drets i Constitucions de Catalunya [en sentit molt paregut al comentat en la notícia publicada ahir a Vilaweb], tal i com hi figura en el segon i en el tercer punts del Protocol alliberador. [Si en voleu saber més del Protocol i de la seua justificació històrica, llegiu-ho al web d’en Benplantat.]

Comptant avui, tenim de coll vint-i-quatre dies més per a pensar i proposar, comentar i suggerir, en vistes a la primera trobada d’enguany. Aquest bloc recollirà tot el què hi vulgueu aportar —bé fent-hi comentaris, bé trametent-me texts més elaborats— fins el dia anterior al 25 de gener.

ENS HA TOCAT LA GROSSA DE NADAL

dimarts, desembre 23rd, 2008

Papers tacats de sang

A Salamanca hi ha els nostres papers tacats de sang

Dels dos milions de documents
ens tornen cent llibres

Ahir dilluns, entre les sis i les set de la tarda, el servei d’alertes de Google me’n féu arribar tres d’altres tants mitjans digitals espanyols que deien el mateix, segurament originades per la notícia emesa a un quart de sis per l’agència Europa Press. En resum, dels dos milions de documents pertanyents a particulars catalans robats a punta de baioneta— que encara romanen segrestats a Salamanca, el generós ministre espanyol de Cultura (sic) ens torna cent llibres, que seran rebuts avui, a bombo i plateret, pel conseller Tresserras i la plana major del seu departament a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.

Aquesta nova «devolució» del patrimoni robat pels espanyols és el resultat de les «intenses negociacions» hagudes el maig passat entre el ministre i el conseller, prèvia promesa del Mentider de la Moncloa al Monti Putin que «abans de l’estiu» l’assumpte del retorn pendent «passaria a la història». I és clar que ha passat a la història, però de manera diferent a com es pensaven els «innocents» negociadors: una nova befa a la dignitat del poble català, dels dos milions de documents nostres que reconeixen haver-nos robat ens en tornen cent llibres, cent!, que podríem comprar a les llibreries de vell per cinc-cents eurons a tot estirar.

Ignoro amb quina cara i amb quina poca vergonya els actuals manifassers de la Comissió de la Dignitat pensen presentar els premis Dignitat d’enguany. És clar que d’una gent que prenen com a símbol un ninotet que arrossega la bandera pel terra però, això sí, el puny fermat el duu ben alt, es pot esperar tot. Mentre els del tristpartit al desgovern de la Generalitat de dalt els hi vagin amollant subvencions, poc que badaran boca per fer alguna cosa més que figurar i «premiar-se» els uns als altres. Entretenir al personal, fer algun que altre comunicat paraules al vent—, publicar articlets i llibrets, sortir a la foto i tira, que la vida són quatre dies…

El meu amic Frank Dubé ja ho deia fa més de vint anys en la lletra de la cançó Independència per a Catalunya: «arribarà abans un negre a la Casa Blanca que un català a la Moncloa». Doncs això, Catalunya serà independent abans que els espanyols no ens hagin tornat el patrimoni espoliat.

PROTOCOL ALLIBERADOR

dimarts, desembre 9th, 2008

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.